La Caterina no hagués pensat mai de la vida que pintar-se les ungles dels peus provoqués vertigen, quines postures, — hòstia, sort del ioga!
I tot plegat per un collons de paio que sembla prou interessant (tot i que un pèl estirat) i que va dir:
– A mi, les dones que ensenyen els dits dels peus, tots ben arreglats i pintats, em fan anar de corcó…
I això ho deia gesticulant i fent ganyotes d’autosuficiència.

Mentre es mira les ungles pensa que semblen pintades pel seu pitjor enèmic o per un artista emergent tan gilipolles com l’imbècil de pretendent encarcarat.
– Au, a cagar!
He de canviar d’amics- pensa la Caterina-. No penso ensenyar els dits dels peus per Nadal…ara que ben pensat, només del fred ja em quedarien blaus, no em caldria pintar-me les ungles.

Des de la cadira on fa equilibrismes, tapa la pintura d’ungles i la llença a la brossa fent cistella, aixeca els braços i bota del seient com si hagués fet una gran proesa.

El seu cervell inestable canvia de pensament.
-Puf quin avorriment! (sospir sorollós i profund, una mica d’ogre).
Nosferatu, el gat, gros, gras i tigrat (ahà, us pensàveu que era negre i amb dents de vampir, doncs us foteu) salta de cop quan sent els esbufecs de la Caterina.

La noia agafa un bolígraf bic blau pastós, dels que deixen taquetes cataplamòdiques, i dibuixa, fa cercles, espirals i s’evadeix mentre escola música de piano per fer exercicis de ballet a la barra (al seu cap ressona, esquena recta, REC-TA, PLIÉS en primera!). De cop deixa de dibuixar i comença a escriure paraules, sense ordre però que ballen amb la música. Paraules que li agraden, que sonen dolç o màgic o vés a saber què: oiseau, espiadimonis, cœur, matafaluga, espill, setí, clavicèmbal, maleses, secreter, repicar, cirera, nina, entretela fliselina, vellut, xarol, menta, gourmandises, filantrop, minaret, tarambana…

Caterina somriu, plega el paper, el perfuma, com si fos per un amant, perfuma en Nosferatu que miola emprenyat i posa el papelicu en un sobre.

A l’atenció dels Reis mags d’orient
Orient (sense codi)

Hi planta dos segells i ho tira en una bústia d’aquelles grogues del carrer, allò que els nens es pensen que és dels bombers però gegant i que els dies de mani treu fum negre.

Després, la Katy (odia que li diguin així) segueix amb la seva vida, va a treballar, enreda la troca, escriu mails irreverents, toca la pera, va al cine sola a mirar pel·lis de reposició, vaja, el normal de qualsevol mortal.

En acostar-se les festes va a comprar habillement nou:
Mitges violetes i gruixudes, sabates de tango i un vestit estupendu, de princesa de la plaça de la Revolució.

La nit de cap d’any ha convidat a sopar el noi de la lliga pro dones amb ungles pintades…. ai la vida, a voltes, és estranya.

Es mira al mirall i es troba realment divertida amb el seu vestit nou, fa repicar els talons de sabates entre si, com dient, sí, m’agrado!. Nosferatu es refrega per les cames i li deixa manyocs de pèl a les mitges. La Caterina s’espolsa:
-Nosferatu! Fuig o et foto a l’olla!

Es posa el davantal i torna a la cuina a mirar la bèstia que ha posat al forn, i que no és el gat. Surt més fum que de la xemeneia de la Solvay, l’aviram està negre i socarrimat. Cremat

(Sospir profund)

Pla P (pollu): baixar a veure al Sergio(1) i comprar un deliciós Poulette roustie avec des frites, un putu pollastre a l’ast amb patates rosses de tota la vida(2)

Sona “Common people” de Pulp,*(3) i la Caterina balla obsedida.

Quan sona el riiiing (no té ding-dong, troba que és una merda de so poc original per gent falsament fina) de la porta actua ràpid, davantal fora, cabells ben posats, obre la porta que grinyola com la d’un castells de fantasmes.

L’encarcarat somrient, alhora que aixeca el llavi superior del cantó dret, té a les mans una ampolla de lambrusco (comencem malament, ràcanu i amb mal gust). Porta un vestit d’home, fosc, una mica just, guardioleja*(4), va tot engominat i perfectament afaitat, un home d’ordre. Deixa el seu somriure i comença a observar el pis amb curiositat.
– Hauries de canviar el timbre i posar oli a la porta.
Mira les mans i els peus de la noia i accentuant la seva ganyota innata diu,
– No t’has pintat les ungles!
Fa olor de perfum excessiu, la Caterina es mareja, joder quin tuf.
-Què és aquesta música infernal? No tens l’Enrique Iglesias?
La pobre Katy comença a sentir entre certa i molta angunia pel seu convidat, la seva cara li recorda a la serp del Llibre de la Selva i té l’estampa d’un enterramorts. Cada cop el troba com més embalsamat.
La Caterina es posa lleugerament de puntetes i torna a repicar talons, sembla com si amb el toc volgués fer màgia i fer desaparèixer el llimac que té davant.

De sobte, el noi, comença a esternudar i quan veu el gat crida com si hagués vist un ós bru. Ara resulta que té al·lèrgia, bufff. Nosferatu no vol que el tanquin al quarto de cosir, està estarrufat i miola com un possés, no se’n refia del convidat.

El xicot mòmia cada cop s’atansa més a la pobreta i indefensa Caterina que es pregunta: per què m’he fotut aquest carcamal a casa i com el neutralitzo?
I ni curta ni mandrosa (ara us he matat), apuja la calefacció a 35 graus per estabornir-lo una mica. Acaba de completar el tema posant una aspirina efervescent dins la seva copa de lambrusco i els pèls del gat que tenia enganxats a les mitges a dins el tovalló.

Ara va pet, esternuda i ha començat a treure’s roba. La cosa no va bé.
Té la mirada tèrbola, entre perduda i viciosa i aquell gest de fàstic perpetu a la boca.
Porta la turca del segle i menja el pollastre amb les mans com si fos Connan el bárbaro, li brilla la barbeta de l’oli i la situació ha passat a l’estat de: molt crítica.
El veu menjar la pell rostida de l’au de corral, mentre ell li diu amb la boca plena:
– Això és el més bo dels pollastres casolans! Als que compres fets hi ha tota la merda a la pell, però aquest pollastre de pagès, fet a casa, mmm. No sé com només menges patates, ets una vegetariana boja?

A la Caterina se li dibuixa un somriure malèvol, imagina el pollastre del Sergio alimentat amb tota mena de pinso trans, clambuterol en vena i una varietat infinita d’hormones i toxines, i al maromu creixent-li els pits talment Pamela Anderson, mentre es va tornant verd florescent com si hagués passat la nit dins el reactor de Vandellòs.

De cop, el noi es desploma sobre el plat. La Caterina, digne, s’aixeca i li aixeca un moment el cap, està KO però conserva la ganyota aquella a la boca, torna a deixar el cap al plat i li pren el pols serenament: És viu. No cal patir.

-Riiiing!!!!

Collons! El timbre! Qui pot ser? Ara que hi havia pau, ni un segon per pensar què fer.
La Caterina tanca la porta del menjador i obre la porta del pis amb posat seriós.
Oooh! Hi ha un noi, barbut, despistat, amb uns ulls enormes i posat desgarbat, somriu de veres, la Caterina fa cara de burra i pensa, aquest no és mosso, segur.

-Vós sou Caterina Riudellots?
Joder, un altre tio raro – pensa la Cathy.
Li passa pel cap tancar la porta però no ho fa.
-Sóc el Rei Gaspar i he rebut la vostra carta. Deia coses maques, plenes de coherència (què cabrón), feia bona olor i tenia suau pelatge de gat.
Silenci, la Caterina obre tant els ulls que li sortiran de lloc. El Rei Gaspar es balanceja endavant i endarrere lleument, talons, puntes, talons….
-No hauries d’anar vestit i maquillat com una Drag Queen i portar corona? I no em parlis de vós!
-Estic de permís i sóc “gent normal” – comença a riure fort i sonor, té espasmes i tot.
No sembla un noi molt estable però li agrada, té una aparença tan tendre!
-Et puc demostrar els meus poders de Rei mag
-Ahà
-Tens una rèplica del Comte Vlad l’Empalador intoxicat amb el cap dins d’un plat de pollastre a l’Ast i t’agradaria desfer-te’n. Tranquil·la, només dorm.
-I que proposes?
En Gaspar versió hippie- republicana- gracienca, somriu gran mostrant una renglera ordenada de dents blanques i aixecant les celles.
-He deixat la furgoneta a baix, el meu patge el portarà dormir a una gatera on estarà molt còmode. Demà al matí no recordarà res, es llevarà anguniós i marxarà a casa seva.
-I jo què he de fer a canvi de tan gran favor?
El rei barbut parla mentre es va arrencant les boletes de llana de la màniga del jersei.
-Convidar-me a sopar patates rostides del Sergio i donar-me allotjament fins al dia de reis. M’agraden els gats, les ungles netes, les portes que grinyolen i detesto els timbres que fan ding-dong. Pensa que allotjar un rei amb poders et donarà sort i una vida llarga plena d’atzars i fortunes.
Mentre parla treu del sarró una ampolla de vi del Priorat.
-Vale- diu la Caterina

Making of

El ligue xungo es dedicava a fer de coach i consultor. Ara està de baixa i en tractament amb ansiolítics.
El gat pateix dels nervis i d’obesitat
El Matheus és tan fastigós com el Lambrusco.
Sabeu per què el Rei es presenta a casa de la Caterina? Per la carta, burrus, ja us ho dit. Ha quedat seduït per les paraules “espiadimonis” “tarambana” i “maleses”. (era obvi)
El camell està aparcat a Sant Adrià, no era bona idea entrar a Barcelona així, cridava l’atenció. I on aparques un camell pollós en una ciutat? La furgo és llogada.
El patge no era tal, era company de la cooperativa Orient.
Al gamarús el van baixar pel balcó…es veu que els reis aquest no fan servir les escales i ascensors, tot és via balcons i terrats. Van fer una corda lligant la col·lecció de mitges de colors la Caterina, i ella no va mirar el procés de descens, ells són expert en això, no cal destorbar. Es veu que les mitges de colors de la Caterina van tan bé que aquest any els reis les faran servir per entrar a totes les cases.
Si trobéssiu unes mitges DEN4 (densitat4) de color lligades al balcó o terrat, les podeu donar a aquesta cronista que les farà arribar a la Caterina sense dilació.
Per desmitificar, el rei Gaspar té els peus plans i és miop. Necessita ulleres per llegir les cartes, sovint les porta plenes de ditades i mal graduades, així que si demaneu unes “vacances” i us porten unes “calces” o unes “vaques descalces”, no li tingueu en compte.

No us interessa una mé el que passa entre la Caterina i el Rei Gaspar, tafaners, guarros!

Bones festes i que un rei us robi les mitges o una reina us cuini unes patates rosses

*(1) El Sergio és el gabatxo sortit de Le Fabuleux destin d’Amélie Poulain que cada dimarts ven pollastres i conills rostits en la seva original paradeta al mercat. La Caterina compra pollastre i no conill per què sou uns porcs mal pensats i això és un tendre i innocent conte.
*(2) Recomanació nadalenca: demaneu als reis el llibre de “les putes receptes de la iaia” . El podia haver escrit qui us ha explicat aquest relat, però se m’ha avançat un yugulin de menys de 30…
http://www.lesputesreceptesdelaiaia.com/
*(3) Pels ignorants…. http://youtu.be/yuTMWgOduFM
*(4) Guardiolejar: Imitar la vestimenta d’en Pep Guardiola, normalment el resultat és força decebedor, els nois no tenen la perxa ni el pressupost.