Era l’estiu de l’any 23, les dues germanes havien acompanyat la mare, que duia el ventre inflat amb en Quimet a dins, al mercat del diumenge. En Joan les havia portat en carro, el tercer dels germans, un adolescent ben plantat i el preferit de la Leonor, i potser també de la Carmeta. Era dolç i sabia ballar tant bé!, les feia giravoltar per l’era i a elles els semblava que volaven.

El carro anava ple, préssecs, peres, ous, enciams i llet per vendre a mercat, si tenien sort, aquell dia en traurien molts cèntims i potser la mare els compraria sabates.

El pare no hi anava, havia marxat del Mas de bon matí i encara no havia tornat, deia que anava a Viladrau a fira, però la mare i els nois grans sabien que tornaria sense un ral ni cap dels encàrrecs. En Dalmau era aficionat a les timbes i a l’aiguardent. Era un bon home que estimava la família i guardava el Mas, però de tant en tant ho esgarrava tot.

En Joan les va ajudar a muntar una parada que feia força goig i es va quedar amb la mare i les noies una estona, ell anava i venia, la mare deia que festejava alguna mossa, però les noies desitjaven que això no fos cert. Tots estaven cofois i la venda anava bé, feia bo i la gent semblava contenta, en pocs dies arribaria la festa major i ja es deixava sentir l’alegria de gastar.

La plaça era plena de gent, dones amb faldilla llarga fosca, camisa clara i davantals. Algunes cridaven les virtuts de les seves verdures, i d’altres no feien tanta fresa. La canalla corria d’un cantó a l’altre fent de destorb a tothom. I a la baixada de les escales els homes feien tractes amb el bestiar i tastets de vi a la taverna. Regnava el xivarri sota l’immens plataner de la plaça, a les 12 en punt s’hi va afegir el so de les campanes que criden a missa i grups de dones i homes vestits amb pretensions que feien colles a la porta de l’església.

De cop es va sentir el soroll d’un home alçant la veu en un cantó de la plaça i gent que es bellugava ràpid i s’acostava als crits. L’aldarull es movia i la veu de l’home també. La Maria i les filles van posar cara d’espantades, coneixien aquella veu d’home. La mare les va abraçar i va amagar els dos caps roig vermell contra els seu pit. La Leonor i la Carmeta sentien la veuassa més a prop:

–           Cagun el Deu que t’ha cardat Tomeu! Estafador! M’has fotut els quartos trampós!

–           Pare, calli si us plau, ja ho arreglarem – era la veu xiuxiuejant i espantada d’en Joan

–           Joan, no em facis callar! Què mireu? Eh, què mireu collons de garses!?! – deia el pare mirant un grup de dones de dol que anaven a missa. L’home no s’aguantava dret anava ven torrat.

Les nenes sabien que el pare només bevia vi, que l’aigua en prou feines la tocava per banyar-se. L’alè i els petons tombaven del tuf, però la ingenuïtat deia que era perquè es fregava amb esperit de vi per no passar fred.

Aquell dia la Carmeta plorava i es tapava la cara i una Leonor de set anys s’amagava darrere la mare però no podia deixar de mirar l’espectacle.

La mare va treure un cop de geni i en to seriós però seré li va ordenar:

–           Dalmau, prou! Ja hem passat prou vergonya, puja al carro! – mentre li etzibava una empenta.

La Carmeta i la Leonor no ho va oblidar mai. La Carmeta mai va ser capaç de veure una gota d’alcohol, i totes dues fugien dels homes i dones que desprenien olors d’esperit de vi.