Sentia un tam-tam dins el cap, les parpelles em pesaven i cada moviment era un gran esforç, era un dia realment feixuc i mandrós. Tenia la sensació que part de mi s’havia quedat a casa dormint. En els dies així no penses clar, el cap és un caos i domina la confusió mental. Hauríem de quedar-nos a casa en dies espessos, només per seguretat, per no provocar desgràcies. Anava rondinat d’un cantó a l’altre, fent un horrible repàs de la meva vida: no sé perquè sempre escullo malament, si hagués estudiat allò en lloc d’això, si no hagués acceptat aquella feina, si ara tornés als 18 anys, si…
Aquell dia vaig guardar el mòbil en un tupper a la nevera, volia entrar al metro al matí amb les claus de casa i pagar al súper amb la T-10.
En aquesta mena d’estat semiatontat, em proposava a fer uns encàrrecs a la zona alta de la Diagonal. Tenia clar quin bus agafar i on. Sense problema vaig pujar al numero 7, podia llegir el número tot ell gros i il•luminat, tenia una petita aura i tot aquell 7. Al entrar, el conductor em va dedicar un somriure maliciós que no vaig entendre, vaig pensar: mira, m’ha tocat el conductor sonat. No podia seure, així que em vaig quedar dreta, repenjada al costat d’una finestra.
Després de dues parades, tot i la nebulosa, vaig notar que alguna cosa fallava, però no sabia què. No m’havia adonat que avui havia anat tot el dia amb aquella bossa gran que feia anys que no portava, i amb una carpeta a dins!!???
De tant en tant, el conductor em mirava.
El bus va acabar de pujar Passeig de Gràcia, al girar per enfilar la Diagonal em vaig fixar que tots els cotxes eren una mica vells, com carrinclons…, coi, quin dia més estrany!
L’altra gent anava pujant i baixant, em van semblar tots bastant quecos, i quantes més parades passàvem, més rancis eren.
Vaig començar a suar i em vaig tocar el front, hòstia! Tinc els cabells llargs i arrissats com un fregall!.
Vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament tres vegades: Jo tinc els cabells curts.
En obrir els ulls de nou, amb por, em vaig inspeccionar, estava més molsudeta, i la cabellera seguien allà. Vaig palpar-me la cara, aiiiii, acne!

Llavors vaig investigar l’entorn, la gent del bus feia por i angunia, eren de feia 15 anys, tots caducats, i jo també. El conductor en sabia alguna cosa….ell va parlar abans que jo:
– Senyoreta, aquesta és la seva parada.
Em vaig trobar davant la Facultat de Dret amb una carpeta de la UB, com 15 anys enrere. Vaig sentir pànic. Volia plorar.
– Si baixa, podrà tornar a viure aquest últims 15 anys canviant el que vulgui, però això condicionarà el seu futur i l’entorn que ara coneix.
– I si no baixo?
– Donarem la volta a dalt de tot, i al baixar tot anirà tornant al 2009.
No sé si va ser la por de perdre les persones que havia conegut en els darrers anys i a qui estimava i apreciava, o la mandra de tornar a tenir 18 anys i passar pel mateix un altre cop, però, sense dubtar, em vaig quedar al bus i vaig esperar a què el 7 donés la volta i tornès a baixar cap al 2009 i cap als meus mai tant meravellosos trenta i tants.