Hi ha tasques, aparentment senzilles, però d’una gran complexitat. La dificultat és fer-les bé, encertar, perquè hi ha part important de sort. També requereixen atenció, s’ha d’observar l’entorn, escoltar, olorar i fer una mica d’investigador, o potser saber llegir els anhels i pensaments. En aquest moment parlo del que m’ocupa, triar un regal.
No és una qüestió de diners tant sols, un dels meus regals preferits de reis, quan era menuda, va ser un cistell de vímet ple de mandarines.
Ara mateix no és una opció repartir cistells amb mandarines, n’hi ha que no suporten l’olor d’aquesta fruita, i els regals no poden ser massius, s’han de personalitzar.
No es pot caure en el parany de regalar el que voldries per a tu, perquè no et fas el regal a tu mateix, sinó a un altre persona, diferent i única.
Se m’acut alguna cosa un pèl misteriosa, fins i tot màgica, com en les històries per nens.
Necessitaré ajuda.
Vaig a la botiga de verdures i fruites i demano unes quantes caixes buides, de les de fusta, de les de sempre.
Miro amb deteniment al meu potencial ajudant, no l’examino, penso com plantejar-li de manera engrescadora que cal que em doni un cop de ma.
Ell, està d’esquenes, fa estona que es mira el pessebre, repassa tots els racons, sembla que busca alguna cosa.
Hola, què fas? Has perdut alguna figura?
Mmmm, no trobo el caganer, on és el caganer?
No ho sé, potser s’ha perdut, o està amagat, necessita intimitat.
Em mira de reüll, amb cara “d’aquesta no hi toca”.
He pensat, que tu que tens tanta traça podries ajudar-me, de fet podríem fer junts els regal de Nadal.
Torno a rebre una mirada amb missatge, “aquesta ja em vol enredar”.
Tinc molta feina, no sé que vols que faci però segurament no podré.
Això ho diu amb poc convenciment, i fa cara de dir: explica, explica. Ho farà. Bé!
Faig veure que no he entès el que m’ha dit i li explico que tinc unes caixes de fusta per la fruita, esperant a ser reciclades i convertir-se en la millor sorpresa del mon

Cada vegada està més intrigat, això funciona.
M’acosto i a cau d’orella li explico, somriu. Veieu, sabia q ho faria.
Fa uns quants dies que ens barallem amb un trencaclosques de fustes primes, claus i cargols, el resultat, un seguit de caixetes petitones, aparentment idèntiques, realment no n’hi ha dos iguals…..
Com ho farem?
Què vols dir ?
Sí, les caixetes, són el regal de Nadal, no? Però com sabrem quina caixa regalar a cada persona?. I si ens equivoquem i donem la capseta que no toca a la persona equivocada? podem organitzar un gran embolic.
Deixarem que cada caixa pugui triar al seu propietari.
Rebo una mirada incrèdula i sento esbufegar, però no hi ha rèplica.
Comença tu, mira-les, n’hi ha una que t’espera.
Au, va! Si les hem fet nosaltres!
Quina?
Ufffffff, et recordo que jo sé el secret de gairebé totes elles.
No, de totes no, quina?
Estirant molt el coll, mira la renglera de caixes, les repassa totes varies vegades, alça un dit i diu, amb un somriure sorneguer, mentre en senyala una:
Sembla que aquesta em “crida”.
Molt bé, ara prova d’obrir-la.
L’examina, aixeca les celles:
Cert, curiosament aquesta no l’he fet jo.
Va donant voltes al petit objecte, el mira i el remira, finalment riu:- Aha!, he trobat la porta.

Cada caixa té una obertura secreta que només és capaç de trobar una sola persona, per això, cada caixa tindrà només un propietari.
Segueix potinejant la caixa una bona estona, sembla haver trobat un gran tresor. Finalment, la caixa s’obre, a dins: Un caganer!!!!
Fa cara d’haver trobat el més important del mon, córrer al pessebre i col·loca amb cura el caganer en un raconet.
Observa satisfet el seu pessebre, com si fos una gran obra, ple de d’il·lusió, com un nen….bé, no tothom te un caixa màgica per ell sol.
En Pauet arriba a casa tot amoïnat. M’atanso i m’agenollo per estar a la seva alçada, rebo una abraçada forta i llarga, alguna cosa passa.
Noi, és Nadal, aviat fareu cagar el tió i vindran els reis, a què ve aquesta cara?
Tieta, estic trist, potser el tió no ens cagarà res.
No li dones menjar? L’avi l’alimenta cada nit, no pateixis.
No, no és això, es que….m’han explicat a l’escola que si no li cantes la cançó sencera, la de veritat, s’enfada molt. Jo he sentit moltes cançons, però no sé quina és la de debò i no recordo la lletra de totes. Tieta, tenim un problema.
Bé, crec que puc ajudar-te. Pau, tria una caixeta.
En Pau obre els ulls fins que queden rodons com els d’un mussol, somriu. Toca la renglera de caixetes amb el dit. N’agafa una, s’asseu en un racó i la fa girar entre les seves mans, com si fos un cub de Rubik. Finalment, sense molt esforç troba la manera d’obrir-la, a dins un pergamí amb una cançó:

El dia de Nadal
  posarem el porc amb sal,    la gallina a la pastera,
el pollí dalt del pi. Toca, toca, Valentí.
Ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
els capons amb sabatons.
El vicari fa torrons,
la guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats. Marieta, posa-hi sucre,
que seran un poc millor. Caga tió, sinó et donaré un cop de bastó!

En Pau esverat.
Mentre, la Nona petita com és, juga per terra, alça el cap i tot girant-lo cap a un cantó em mira:
I jo? Q no tinc capseta, jo?
I tu que necessites? Quin neguit tens?
Què és un neguit? Jo tinc un problema. No puc fer la carta als reis, encara no sé escriure.
Vaja, doncs si que és gros el problema.
L’alço per atansar-la a les caixes i sense dubtar n’agafa una.
Deixo la Nona a terra, ella mira la capseta, no la fa girar, la mira fixament. Alça el cap de nou i somrient pregunta.
Tieta, son màgiques, veritat?
Dic que si amb el cap.
Sense dubtar, com si l’hagués obert milers de vegades, troba l’obertura secreta de la seva caixa, que conté un llarga carta al reis plena de desitjos tendres.

Vem estar dies treballant per fer aquestes caixes, n’hi ha moltes, una per cada un de vosaltres. Contenen desigs secrets, alguns inconfessables.
No tingueu por de triar malament, elles us escullen a vosaltres i de ben segur que les podreu obrir i els vostres somnis es faran realitat.

Bon Nadal i un any dolç 2009
Guardeu les caixetes, són reutilitzables.