En sortir de port res feia pensar en un viatge complicat. Mica en mica el cel clar i blau d’estiu es va tornar gris i pesat com el plom. Estava tan avall que si el capità alçava els braços tocava la teranyina humida teixida pels núvols.

Al port de Barcelona la mar mediterrània gronxava lleument l’estimat, però dues hores més tard el sacsejava amb tota la seva fúria. L’estimat s’havia tornat, en poca estona, un vulnerable vaixell de paper.
Bufava un aire fred i violent, el vent del nord enfadat empenyia al mar i el marejava, i amb ell l’estimat a la deriva.

Els tripulants estaven a la panxa del vaixell, anant d’un canto al altre amb cada onada. El capità portava el timó amb dificultat i en Pere l’ajudava.

Era molt estrany aquest temporal .

De sobte, el capità i en Pere van veure una massa de boires compacta que com un remolí anava directe cap a l’estimat……………………..ooooohhhhh, una boca grossa bufant! És el vent del nord, just al damunt de l’estimat.

Un instant etern fent giravolts i tot d’una, calma. De nou com si res, un dia clar i unes aigües manses.

El capità i en Pere alcen el cap seguint un soroll, i què veuen???

El vent del nord s’allunya cap a terra a tota pressa i porta…..la bandera de l’estimat!!!!!! El vent del nord es un lladre envejós.
L’estimat i els seus habitants estan tristos, què és un vaixell sense estàndard?

El vent del nord ha enfilat Catalunya endins i ha amagat la bandera, algú l’hauria de recuperar i tornar-la al capità.