En Pau i en Roc caminaven amb semblant seriós. En Roc feia mesos que havia canviat, la seva pell s’havia tornat del color del fum, la mirada ensopida i la parla lenta i agònica, en Roc estava trist i ple de desesperança.
En Pau estava realment preocupat per l’estat de tristor del seu amic. No hi havia motiu aparent per tanta negror i alhora no hi havia remei: no existia consol en cap paraula que li pogués dir.
Durant aquella passejada el Pau va insistir en convèncer a en Roc per visitar un reconegut doctor amic de la seva família. En Roc va pensar que pitjor no es trobaria, i es va deixar aconsellar.
L’endemà en Pau el va portar en cotxe, una mica lluny, va conduir gairebé una hora i mitja. Van deixar la carretera i van enfilar un camí muntanya amunt. El camí es va desfer en mig d’una fageda de tardor: una mica verda, una mica vermella y una mica groga. Uns metres enllà, una casa, construïda fa un segle potser, amb una certa decadència digna, que deixava clar el seu passat senyorial. L’interior net, mig vuit. La temperatura, la dels somnis, ni fred ni calor. La Claror, la que els ulls necessiten, ni massa llum, ni massa foscor. De fons es va sentir una veu gentil i de to segur. Va aparèixer un home alt, prim i tranquil. Anava descalç.
-Hola, sóc l’Ot . Deia mentre els feia una forta abraçada que va deixar en Roc sorprès.

En Pau va sortir a donar un tomb sobre les fulles seques.

-Quan fa que s’ha tornat agre, vull dir, que arrossega la tristor sense motiu amb vostè?
-Farà gairebé un any, però no li sabria dir exactament
El doctor va apropar la vista a la cara d’en Roc.
-Mmmm, te vostè la pell del gruix del paper de seda, tot s’hi filtra…..i podria dir-me, va passar-li res per aquelles dates? Va conèixer noves persones, va canviar de feina, d’hàbits..?
-Bé, vaig canviar de casa, però m’agrada casa meva, potser fa massa fred, però m’agrada, és absurd que tingui res a veure amb la meva foscor.
-Quanta gent hi viu a l’edifici?
-Hi ha només dues vivendes la meva i la dels germans Dol.

Al dir “Dol” l’ Ot va percebre que el color de la pell d’en Roc va tornar-se de gris a gris esgrogueït.
En Roc va explicar que els seus veïns van estar molt amables des de el principi i van crear una certa relació. Sempre s’interessaven per ell i per tenir-hi conversa, és ben cert, però, que no transmetien massa alegria i optimisme.
-Podria fer-me una descripció dels seus amics-veïns?
-Si, el germà gran, en Som sempre te ganes de escoltar si tinc nous projectes i m’aconsella, és assenyat i jo sempre somiava truites…
Mentre en Roc parlava d’en Som anava perdent la veu fins a transformar-se en un fil gairebé imperceptible, i va acabar dient amb un alè: – Tot és inútil.
-Vaja, ja tenim localitzat un usurpador de somnis. Després de parlar amb ell no te esperança ni il•lusió, oi?
En Roc va obrir molt els ulls mentre el Doctor descalç descrivia exactament el sentiment de buidor després d’una conversa, o fins i tot de la sola presencia d’en som.
L’Ot va treure un llibre prim de tamany butxaca i li va donar.
-Tingui, un conte dolç. L’ha de posar sota el coixí, espantarà als usurpadors de somnis i li tornarà la il•lusió. Ara continuï, hi ha més germans?
-Si, l’An –el seu semblant es va tornar inestable i ofegat- és bon noi sempre fa que reflexioni i repensi en tot el que faig.
-Sobre coses importants o sobre qualsevol cosa? Vull dir l’ajuda o el fa dubtar i li provoca angoixa?.
En Roc es va tocar el coll, com si es desfés una soga.
-Penso que em trobat a un repartidor d’angoixa.
L’Ot va treure una caixa menuda, com un didal i li va donar.
-Quan senti aquesta opressió que l’ofega obri la caixa, és la capseta de l’aire amb olor. Sovint fa olor de mar, d’altres de terra mullada, d’altres de flors, ella ja sap quina olor necessita vostè per curar-se en cada moment. Algú més de qui necessiti parlar-me?
-Per últim tenim en Des, ell evita que sigui massa vanitós, sovint solia contemplar-me massa.
En Roc parlava del seu amic mirant a terra, com avergonyit, mentre es tornava petit, petit.
El nostre doctor alquimista, el va mirar i va sentenciar:
-Ja em trobat l’últim, un lladre d’estima.
Sense dir res més li va donar un abric d’un color estrany per un home, un abric malva i li digué.
-Utilitzi aquest abric. Es tornarà més prim o més gruixut depenent del seu fred i la seva necessitat de seguretat.

Després de la misteriosa visita al metge i dels seus remeis màgics, en Roc va tornar a casa. Durant dies no va coincidir amb els seus veïns i mica en mica la casa es va anar omplint de llum, les parets mitgeres es van fer més gruixudes i un dia va tenir un sobresalt d’una reacció imprevista del seu cos: Va riure.
Un matí passades tres setmanes, va sortir al carrer i va veure que al balcó del costat del seu hi havia un lletrero: Pis en Lloguer.

Pel 2007 us regalem: Un conte petit i dolç, un didal d’aire d’olors i una capa malva, i si per una d’aquelles males fortunes us trobéssiu en el camí un ésser cruel o un atracador de il•lusió o qualsevol personatge pervers del que no teniu antídot, ja sabeu que tenim un metge descalç, molt ben guardat, que cura tots els mals.

Un petó a totes i tots