Barcelona, primavera de l’any del senyor de 1715

Estimada Olivia,
Tinc el cor encongit, la vostra indiferència m’emmetzina lentament. Com podeu ser tan cruel amb mi!
Sóc un cavaller discret i segueixo el dolç i graciós moviment del vostre cos quan passegeu pels jardins de palau, sou tan bella!
A les festes i reunions, quan porteu aquells vestits que gairebé deixen a la vista les vostres espatlles i la vostra respiració fa que el vostre tòrax s’infli de la manera més sensual possible, em feu posar vermell i nerviós, em sento maldestre i desesperat.
No ho suporto més, necessito saber que sentiu per mi i si no m’estimeu moriré de pena.
Les margarides es panseixen al vostre costat de pura enveja, us estimo Olivia, us estimo,
Amb amor i desesperadament,

Guerau de Sagrera

---

Barcelona, 30 d’abril de 2015

Hola Gerard,
No hauries d’haver deixat mai les pastilles, t’ho he dit milions de vegades. Repeteix en alt : La química, de vegades, és bona, m’he de prendre la medicació.
Suposo que a casa t’ho diuen, però quan quedis amb els amics és preferible que no et vesteixis de Sant Jordi. L’última vegada vas acabar a la comissaria dels Mossos de Martorell per passejar-te amb una espasa de Toledo. Ho dic pel teu bé, la gent i les criatures s’espanten.
T’agrairia que deixessis de mirar-me com un obsés, no m’agrada, m’incomoda. El meu tòrax, pots dir-ho, són els meus pits, que no s’inflen, que són així.
Mira, Gerard, jo t’aprecio molt, tu ja ho saps, però enamorada, el que es diu enamorada de tu, doncs no. Això no vol dir que l’estima de relació professional de tants anys no faci que em preocupi pel teu estat de salut.
Si tornes a prendre el medicament blau no et moriràs de pena i estaràs molt més content.
Les margarides no es panseixen al meu costat, tu tens aquesta estranya mania d’enviar-me flors seques! Collons Gerard, que no sóc un conill, deixa d’enviar-me herbotes.
Per cert, no em dic Olivia. És un nom graciós i fins i tot una mica hipster, però a mi em sona a Oliva. Ara que si a tu t’agrada Olivia….palante, millor que em diguis Olivia que no pas em miris les mamelles com si no veiessis res més.
D’altra banda, em sembla molt curiós i divertit que vegis la meva bata blanca com un vestit de dama del segle XVlll i el jardí del centre com el d’un palau, són detalls bonics del teu desequilibri.
Ànim, ho treballarem tot, obsessions i dèries, te’n sortiràs.

Atentament,

Dra. Ofèlia Montfort /
Psiquiatra

Ps. Tens cita dilluns, pots venir en xandall si t’és còmode. Ni nu, ni vestit de cavaller i deixa les armes a casa. Pren les pastilles blaves, sobretot.