Fenomenal

A la Caterina li agrada fer vida sana, sempre des de el seu particular punt de vista. Menjar barretes integrals, beure te verd tot el dia i córrer pel mon disfressada de capullo com si et perseguís el dimoni no és vida sana.  Les coses amb excés de fibra, inflen la panxa i fan pets, sembles un globus aerostàtic, el té verd …si, si aprima, és diürètic, té antioxidants i és menja el putu ferro, total acabes amb una anèmia de cavall, prima i esblanqueïda com la Mortícia Adams.

No, la cosa va d’esmorzar sola, en silenci, com una senyora, alguna cosa que no sigui sintètica, i ben tranquil·la, pensant en les musaranyes. Anar caminant a la feina, badar, prendre un cafè en un bar llardós- això saludable de llibre no és, però dona una felicitat que ho compensa tot-

I, sobretot, sobretot, que cap cagabandurries merdós/osa, pesat o pesada, et parli abans de les 10 del matí. On s’és vist empipar la pau natural del matí!

Que sou dels que us lleveu a tota marxa, canteu a la dutxa, parleu al transport públic o us poseu la música tan alta, que tot i els auriculars, senten el vostre reggaeton des de el monestir de Montserrat, doncs aneu a viure a una reserva de tarats i no emprenyeu.

Avui la Caty té una reunió amb una proveïdora nova, per sort ja serà les 11 del matí i s’haurà adaptat al món dels mortals, es veu que la senyora arriba amb l’AVE de les 10 i pico.

El Bernat diu que hem d’obrir-nos amb nous proveïdors de paraules, que els de casa sempre ens venen els mateixos mots, que si, que són bonics però que de tant utilitzar-los s’han desvirtuat. Ja no sonen igual, “il·lusió”, ni “camí”, ni tan sols “regenerar”,que fa uns anys enrere. La Caterina és partidària de recuperar vocabulari del passat, dels avis, però en Bernat és més cool, vol explorar nous mercats. Diu que la senyora aquesta, que es diu Leondina, és molt simpàtica i engrescadora. La Caterina desconfia de la gent “molt oberta” , prefereix els desconeguts únicament “amables” i prou.

Certament les idees preconcebudes enganyen, la Caterina s’havia fet la imatge mental d’una senyora pija messetària, re-maquillada, estirada, amb més joies que la reina mare i una bossa de mà que a la revenda li serviria per pagar el lloguer de tres mesos. Però no, la Dina, com es feia dir, no era així, era pitjor.

Van quedar en una terrassa de l’eixample. En arribar i abans de que la Caterina pogués dir res ja l’havia abraçat , petonejat i cridat a l’orella amb veu de pito. Arribava en patinet i motxilla. Devia tenir quaranta i pocs anys i portava un vestit curt d’estiu blanc de ganxet acompanyat d’una combinació de roba interior negre, unes botes camperes i dues cues, una a cada cantó. Semblava una Lolita adolescent, no només per l’aspecte, tot plegat una mica fetitxista, sinó també pel caràcter cridaner – histèric.

Tot era tocar, parlar alt i utilitzar vocabulari grandiloqüent. Als 40 minuts de reunió la Caterina coneixia totes les aventures i desventures de la Dina, mujer divina…exmarits, amants, fills, el seu “chalecito”, les seves vacances a Tarifa i la seva dieta desintoxicant que feia que estès tant estupendíssima, juntament amb la seva afició a córrer 20 kilòmetres cada matí i nedar-ne 2.

La Caterina va fer un esforç de sociabilització i va dir – A mi m’agrada ballar, la dansa clàssica.

Aixxx, el riure estrident de lloca va ressonar per tot Barcelona. La dina la va mirar amb menyspreu i no va dir res més.

La Caterina es trobava mig estabornida i superada, segur q  allò era una estratègia de venda: el client fart, compra el catàleg de paraules.

La Dina parlava com si s’acabés el món i abans ho hagués d’explicar tot. Va enllaçar la seva trajectòria vital amb el catàleg professional, un totxo ple de : fenomenal, genial, estupendo, fantástico, una promesa es una promesa…

La Caterina va despertar de cop, si en tot l’univers existeix una paraula q l’esgarrifi especialment aquesta és , “fenomenal”, quan la sent és com una descarrega elèctrica a l’esquena.

Va aixecar la mirada i darrera la Dina, lluny, va veure el Tibidabo amb la seva nova “nória” i l’església envoltada per una boirina blanca, la Caterina ja s’havia escapat, no escoltava la conversa, era passejant per la carretera de les aigües.

Va tornar a mirar la Leondina amb un somriure alelat, li va assenyalar l’església a dalt de la muntanya i li va dir:

-Tenim l’oficina allà, allò que sembla un temple. En Bernat t’espera, li encantarà el catàleg, “genial” l’enamora. Sembla lluny però està aquí mateix, tot recte, amb el patinet, un moment. Jo he de fer uns encàrrecs abans.

La Dina s’ha perdut amb el seu patinet per Vallvidrera i la Caterineta somriu mentre fa tandus a la barra de classe de ball.

Deixa un comentari