Li agradava matinar, estrany, però el feia sentir bé i tranquil. S’alçava abans que la seva germana i el seu cunyat, abans que els nebots i abans que el sol. Li agradava la pau que aixeca el dia, caminar sigil·lós i sortir al carrer. Tenia una sensació de lleugeresa quan creuava la porta, l’aire del carrer era fresc i suau, al contrari que a casa, on era dens i calent. No sabia perquè no marxava d’allà, potser perquè aquella casa també era seva, per un estrany sentit de propietat. El tiet solter, aquell home bru i bell que no s’ha casat, un conco, quina tara devia tenir?

La seva germana li deia,- Ets massa egoista, d’estar sol t’has tornat estrany. Només penses en tu, en les teves temporades fora, no expliques res i quan tornes de viatge portes regals per tothom i a ta germana ni una agulla de cosir.

Ell no la sentia, no l’escoltava. Amb el seu cunyat es toleraven, per força, havien lluitat en bàndols enfrontats a la guerra, no en parlaven. Pensava que el seu cunyat era valent havia defensat el que creia i ell no. Ell havia fet el que li havien dit que fes, sense passió, sense ideals, d’ esma, només per sobreviure. No hi pensava, perquè si ho hagués fet hagués mort de pena i vergonya.

Els nebots eren tot un altra cosa, estimava aquelles criatures com si fossin seves, els portava xocolates i galetes de mantega, vestits, llaços i sabates noves, inventava contes per ells i els portava a la fira.

En Jaume s’havia fet pastisser en tornar de la guerra, tenia el germans morts o repartits pel món. Tots, excepte ell, havien lluitat al bàndol republicà, alguns eren a França, tots havien perdonat la seva feblesa. Ell va tornar on tenia casa.

Arribava a l’ obrador el primer i ensumava la flaire a sucre, farina i espècies que surava a l’aire. Tenia mans d’or per fer carquinyolis, ametllats, panellets i torrons. Potser per això els amos l’apreciaven, o potser perquè era bon home. Tenien una relació atípicament bona i cordial per l’època. En Jaume era un treballador mimat, ben tractat, ben pagat i amb força llibertat per marxar temporades fora del poble. I ell s’hi trobava bé, per ell eren gairebé confidents dins dels seus paràmetres, per qualsevol altre allò era lluny de sincerar-se. Gran part de la setmana dinava a casa d’ells, a la vivenda de sobre l’obrador. Aquella gent no el jutjava, no li feia retrets, ni en paraules ni en silencis.

Cada tarda, en sortir, passava a veure l’Encarna. Seien tots dos, un davant l’altre, a la rebotiga i prenien unes herbes i els ametllats que portava el Jaume. Quan arribava en Ricard, els primers temps el mirava amb disgust, després amb simpatia però sempre des d’ una actitud de poder sobre ells i els seus desitjos.

L’Encarna era una dona menuda, ni jove ni gran, ni guapa ni lletja. Casi no era, o era per força.

De jove, els nois, no la treien a ballar ni la convidaven a vermut. Amb la guerra va arribar un soldat alt, ben plantat i força cara dura que la va mirar, al principi només la va mirar i ella, tan sola, tan ansiosa als seus 18 anys que algú l’estimés va pensar que n’estava enamorada.

El soldat, Cristóbal es deia, va marxar igual que va venir. Només era un pobre noi que volia tornar al seu poble, però això només ho sabia ell.

L’Encarna va pensar que s’havia quedat sola per sempre, però no, de fet mai més va estar sola, estava prenyada.

En Ricard va néixer decidit, tenia tota la decisió que no tenia sa mare. Mai va preguntar qui era el seu pare, mai va saber que es deia Cristóbal ni d’on era, ni si els seus pares es van estimar, tan li fotia. De la mateixa manera, des de ben petit es va convertir en l’home de la casa, en el sentit més dèspota i masclista, ell i només ell dirigia la vida de l’Encarna.

A l’Encarna li agradava la companyia d’en Jaume, no cridava, no era estrident, era un home guapo, i molt diferent dels bèsties que corrien pel món. Sabia quan entrava per la porta perquè li arribava l’olor d’ametlles dolces i mel. Quan tornava de França li portava bombons, una caixeta rosa plena de xocolates amb licor i cirera. Quan en Jaume li va demanar per casar-se va viure l’únic moment de felicitat de la seva vida. Va durar poc, en Ricard va dir:- De cap manera mare! Podeu ser amics o el que vulgueu però no t’hi casaràs. I no es van casar.

En Jaume sentia per l’Encarnació el més semblant a l’amor que havia sentit mai per una dona. No es sentia especialment atret, ni per ella ni per cap altra, però la seva companyia li agradava molt, hi estava bé, de fet, no li hagués fet res una carícia d’aquella dona bona. L’Encarna era bona, com ell i covard, com ell i tots dos, per tristesa, solitud i frustració, gairebé no eren.

Ella, havia obert una petita botiga de queviures després de la guerra, amb els anys la botiga va anar creixent i van fer prous quartos. El seu fill es va casar amb una dona que era ben igual a la seva mare, no protestava i obeïa, i van tenir tres fills. Tots vivien del súper.

En Jaume també tenia diners, alguns negocis a França, poques explicacions i mot misteri, ell només feia de pastisser per un altre.

Van prendre herbes i pastes totes les tardes de la seva vida quan en Jaume no era de viatge, fins que els dos van ser vells, molt vells i ell va ingressar a una residència on va morir.

El seus cossos resistents van viure molt més que les seves pròpies vides buides i soles. Potser els somnis, els viatges secrets i les converses de tarda eren el seu elixir per una vida llarga, o potser, per ells, estar vius era el càstig per tanta covardia i tanta por.