Primer l’ou o la gallina?  Qui ho sap, és el gran enigma de la humanitat.

Però tot és encara més complex del que sembla. Aquesta pregunta té molts punts de vista i problemàtiques relacionades, la més important, greu i amagada, de salut pública:

La malaltia del Senyor Ou.  Els científics més il·lustres i discrets han debatut (que no batut) i estudiat el tema, no hi ha unanimitat, al contrari, existeixen multitud d’hipòtesi i divergència d’opinions.

Els dubtes giren entorn a l’origen i als símptomes. Tot i que, hi ha acord total en que no té remei, és un procés (que no el procés) llarg i degeneratiu, tampoc existeix vacuna en aquest moment.

Per començar no hi ha claredat de sí és virus o bactèria, si es contrau de menjar ous en mal estat, picada de puça d’aviram o pel contacte amb pollastres. També existeix la teoria de mutació genètica i que és hereditari, es repeteix el cas en fills en moltes ocasions, en segona generació la malaltia és bèstia i radical. Però és com l’obesitat, genètica o mals hàbits familiars?

Un fet clau es que només la pateixen els homes, sempre mascles. El bitxo és d’ous, genera testosterona xunga.

Simptomatologia:

Els primers indicis poden aparèixer a l’adolescència o durant l’edat adulta, s’agreugen amb els anys. Normalment les seqüeles físiques apareixen cap a la cinquantena, forma d’ou, bé el cap o a tot el cos i mirada de gallina.

En tots els casos:

• Hedonisme i Narcisisme
• Arrogància i pedanteria
• Demagògia (en diferents graus, segons l’individu)
• Manipulació
• Essers misògins

En alguns casos:

• Violència verbal i mentida extrema
• Signes físics: Tendència a ouificar-se

Això fa que es concentrin en algunes professions:

• Els més intel·ligents i manipuladors acaben de líders polítics de partits amb alts graus d’incoherència o, en el pitjor dels casos, de tirania. Potser caps de secta xunga, amb sacrificis de vedells i porqueries d’aquestes.
• Els normalets treballen de comercials de Tecnocasa o venedors d’enciclopèdies. Sempre són presidents d’escala o d’Associació de veïns.
• Els rucs desafortunats són ni-nis amb pretensions o estan exclosos de la societat, i els afortunats acaben d’esportistes professionals bocaxanclas.

 Potser penseu que no coneixeu a ningú amb aquest trets, feu un esforç, tenim destacats polítics calbs addictes a missa de 9 i hotels de luxe, que fan preguntes complexes als seus seguidors per estabornir-los. Concentreu-vos fort i us vindrà a la ment algú altre més proper.

Després de la imprescindible introducció científica al síndrome de l’aviram boig (o malaltia del senyor ou), explicarem “l’extraordinari cas de Marcel·lí Meravelles i família”.

Va estar tan contenta la Conxita quan va néixer el Marcel·lí, era tan bonic, rodonet i tendre. Però ja ho diuen,” quan la criatura és a dida, bona vida, quan la criatura és criada, ni dida ni dinada”. La Conxita anava de bòlid, quin nen, i per postres no volia menjar res, només aconseguien que empasses molla de pa amb tomàquet a bocinets i truitetes, vinga truites i ouets, que ell mateix anava a buscar al galliner. Va trobar tanta afició al galliner que fins i tot un dia el van trobar dormint entre l’aviram.

Cap als 15 anys va començar a tornar-se una mica rata sabia, res, tot innocent i normal, el fill de pagès de bona casa que va a ciutat a estudiar, que sembla q el noi és espavilat. Cap a tercer de carrera començava a caminar molt recte, aixecant la barbeta i mirant a la resta de companys amb sorna i autosuficiència. Els ulls se li anaven arrodonint, parpellejava cada cop menys i deia mentides a conveniència. No era un esser antipàtic i era raonablement popular. Va ser professor de literatura a la universitat, tot i que presumia de no haver trepitjat una biblioteca en sa vida.  Dirigia un partit d’esquerres ecologista sense haver reciclat un putu envàs on vas ni haver defensat un sol espai natural o fauna, que no fos el cirerer del jardí i els animals ovípars amb plomes.

Va trobar parella, una noia dolça i intel·ligent, la Rosa, que la por li va jugar mala passada i es va convertir en el vaixell de fusta dins l’ampolla de vidre. Van tenir un fill, en Raimon, un noi que ja va venir al món amb aquells ulls de poll.

Si el pare era tolerable, el fill era un tirà. Si el pare aparentava uns principis, a en Raimón no li calien, (com deia Grouxo Marx, si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres). Fatxenda, obtús, misogin, hedonista, prepotent, vaja, no necessitava padrins. En Marcel·lí havia tingut i tenia amics, en Raimón no, tenia novies sense autoestima i gent que inexplicablement el temia però sense amics.

Va fundar el seu propi partit, ell, ben a la dreta, ben fatxa, ell, líder suprem, indiscutible. Va emplenar el país d’imatges seves, algunes amb poca roba, vestit de Juli Cèsar, estava desfermat.

La seva pobre mare, la Roseta, de pell blanca i galtes vermelles es va anar engreixant, li va créixer el pap de guardar crits que no sortien mai, se li van fer uns pits enormes, va deixar de mirar la gent als ulls quan parlava i només sortia de casa del bracet del Marcel·lí. Seien en alguna terrassa a fer una orxata fresca, ella no treia els ulls del got, amarada de suor i vergonya, mentre es ventava enèrgicament, acalorada, donant cops secs i gairebé violents sobre el seu pit. La miraves i veies que aquella dona un dia petaria per tot el menyspreu que suportava del seu fill i la indiferència del marit.

El Marcel·lí també havia anat canviant, era un ou amb potes que es passejava altiu. Ell ho veia, i feia règim, anava al gimnàs i al massatgista, però res, cada cop era pitjor. Fins que un dia, al matí, la Rosseta en despertar-se es va trobar un ou d’estruç al llit sobre el coixí del Marcel·lí. La Rosa no va pensar-ho ni dos segons, de fet, no va pensar, va agafar l’ou, el va trencar en una palangana, el va batre i va fer una truita de puta mare, amb alls tendres, que al Raimonet li encanten.

En Raimón es va llevar, va anar la cuina i va veure aquella truitota enorme, magnífica, sensacional, i no es poder  contenir, es va fotre la truita feta de l’ou de son pare, sencera.

Al Raimón Meravelles que li agradava tant mirar-se al mirall, gravar-se, retratar-se, que s’estarrufava i es posava palote amb la seva pròpia imatge, justament a ell li havia de passar allò: Li van sortir plomes i una cresta vermella. El seguien els ocells i se li cagaven les gavines, tenia puces i pudia a pinso i colom pollós de Plaça de Catalunya. Es va posar en mans dels més grans especialistes però no van poder fer res per ell. Un dia mirant-se al mirall, va fotre un cop de bec al vidre que es va esmicolar en milers de trossets homicides. La Roseta va trobar el cos i ràpida, bona cuinera i poc reflexiva, com era habitual en aquelles situacions,  el va fer al forn. Va denunciar la seva desaparició, i tot i que era sospitós que fos la segona fuga de la família, no van investigar gaire, s’havia fugat a un paradís fiscal amb els diners del partit, i punto.

La Rosa va convidar a dinar els ex companys de partit del fill, ignorants que es menjaven al líder, feliços i estranys de la seva nova llibertat.

L’ampolla s’havia trencat i el vaixell de fusta navegava, la Rosa gaudeix d’una pensió esplèndida i un “raconet” generós, fa uns creuers estupendus per tots els mars del món. No suporta els ocells de cap mena, no menja pollastre ni ous. S’agrada, fa topless, està preciosa i té un amant a cada port. Qui ho hagués dit d’aquella dona.