Tancava els ulls respirant profundament i sentia proper el record de l’avi xiulant, cantant i xerrant tot sol mentre feia cistells. La Caterina venia de Can Margalef, la casa dels cistells, en Margalefu cisteller que li deien els veïns del poble.

Ai el poble, farta n’havia quedat de petita. De fet no hi viva del tot, només a mitges..

La Caterina va néixer i créixer al Mas de la riera blanca, un lloc preciós. A peu a 30 minuts del poble, en cotxe un moment. El pare era pagès i la mare feinejava amb les bèsties. Unes quantes vaques, cabres, una bassa amb ànecs, gallines i una mula boja. El pare era alt i fort i feia unes abraçades que feia espantar el fred molt lluny. La mare era la dona més bonica del món i sabia un munt de coses realment fantàstiques i coneixia secrets increïbles.

Sovint al hivern, si el pare i la mare tenien molta gresca al mas, ella es quedava amb els avis al poble. Els Margalefus eren una parella d’avis de veritat, entranyables i riallers. L’àvia Laieta era rodona i petita com una baldufa, duia un monyo de cabells grisos i tenia una cara com un pa de pagès. Sempre estava acalorada i es ventava fort, amb cops secs contra el pit, de sobte tancava el ventall i en pocs segons, rrrrrt, el tornava a obrir i vinga cops a la pitrera.

L’àvia Eulàlia la va ensenyar a ballar sardanes al pati de casa, sota el pomer mentre surava l’olor dolça de la fruita i esquivaven, un pèl porugues, les abelles que rondaven les flors. Per berenar li donava llet d’ametlles i galetes de mantega, era una capsa rodona de plàstic traslluït amb lletres blanques, “galetes de l’Empordà”. La Caterina volia ser velleta com l’àvia, la Caterina de gran volia ser iaia.

L’avi anava i venia, cantava cançons en francès que ningú al poble entenia. Sempre portava una bata, espardenyes de set vetes i una barretina violeta. La caterina quedava hipnotitzada veient com feia anar les mans fent trenes amb el vímet .

La gent del poble ja era tot un altra cosa, malfiats, tafaners….i es clar, la família Margalef era massa original per un poble així.

L’escola era un mal son per la pobre Caterina. Una nena menuda i esprimatxada amb galtones roges de pagesa que els pares no vestien molt a la moda dels 80. De fet eren uns pagesos estilosos, però amb els seus propis canons. A la Caterina tant se li’n fotia que riguessin d’ella o de les sabates vermelles de la mare aquella colla de gentola amb xandall d’espuma i muscleres, semblaven jugadors de futbol americà decadents.

La nena en sentia de tots colors:

-Que Margalefa, què t’han portat els reis? Una vaca Nike?

-Margalefa, t’hauran de posar de peus al femer a veure si creixes

-Fas pudor de mantega, tens cap de cistell i ton avi és gabatxo…

– A casa teva teniu tele? Saps que és un vídeo?

I així sempre i cada dia. Els mestres, en aquella època no ajudaven gaire, al contrari, renyaven als pares per ser “tan diferents”:- Esteu fent que la vostra filla sigui una marginada, com a mínim hauria de fer la comunió i anar a catequesis amb els altres nens.

Si home! Més hores amb aquelles criatures poca-soltes, de pares poca-soltes. Després de la conversa amb el mestre els pares van decidir fer tot el contrari i portar la Caterina a una acadèmia de ball d’ un altre poble i anar buscant un altra escola.

El ball va ser una alliberació, el col·legi va ser una mica millor que l’anterior, era  un altre poble i no li deien Margalefa.

La Caterina es va anar allargant i polint. Va marxar a estudiar per ser fabuladora o alguna cosa que ningú entenia, a ciutat i s’hi va quedar. Un cop al mes anava al Mas i es recargolava al sofà entre la família els ensumava i abraçava per si un dia es fonien. De tant en tant es passejava pel poble somrient, amb una pamela feta per l’avi, sabates vermelles, vestits escotats i una cordeta amb la que hi passejava una vaca, la gandula,  amb un logo de Nike enganxat a la panxa. L’animal era una mica mal destre i trepitjava jardineres, donava cops de cua i deixava tifes a dojo. La Caterina canturrejava  je ne regrette rien. I sobre tot, es divertia molt i feia comèdia com mai.

Les noies opinaven que tampoc era tan guapa i que la genètica familiar li havia jugat una mala passada, era ben boja..i clar, això a ciutat no es nota perquè allà tots estan una mica tronats.

I els nois no opinaven, pensaven coses brutes quan la veien passar, a la vaca Nike ni la veien.