Dormia tranquil·la; de fet mai he tingut cap problema per adormir-me, es pot dir que m’ajec al llit i em desmaio; i de sobte, sense explicació, com per una sacsejada, em desperto corpresa i desconcertada. Sento el toc-toc del meu cor i la meva respiració accelerada embolcallats en silenci.  Torno a estirar-me i em relaxo, llavors si, en mig del no res sento passes, sigil·loses, desconegudes i humanes. Tinc el terrat a sobre, i clarament sento a algú caminar. La por em pren i m’abraça fort i llavors venen, tornen a cantar molt alt i em tapo les oïdes amb les mans amb tanta força que em faig mal, mentre tanco els ulls i canto “les nenes maques” per no sentir-les. Però les granotes canten, moltes, alhora i només es pot sentir una coral immensa de granotes i gripaus, res no les fa callar. Arraulida sota el llit, tremolant de fred i de por, espero que es faci de dia.

M’agradava anar sobre les espatlles del pare quan passejàvem. Els diumenges de vacances anàvem a escoltar les sardanes a la plaça, sota el sostre de les branques del plataner gegant. Encara érem lluny, tot just sortíem de casa, que el pare deia: -Nena, fan “sardines”, ho sents, les olores? En vols ballar unes quantes? I jo somreia.

Els vespres d’estiu, després de tancar la botiga, com encara era clar, anàvem fent un passeig a veure l’avi al tros. Jo devia voltar els quatre o cinc anys, pujada allà, contenta i valenta, sobre les espatlles del pare, i els meus germans, molt més grans, adolescents,  caminant al costat. Parlàvem i rèiem animats fins a mig trajecte. Quan deixàvem els carrers i preníem el camí polsegós del riu, protegit per les canyes, es feia el silenci. Als meus germans se’ls escapava una rialla burleta i em miraven de reüll. El pare els renyava i es posava a xiular i a cantar fort.

Llavors quan el sol de tarda començava a caure i enlluernar-nos pel camí sorrenc, començaven els raucs de les primeres granotes, i cada cop s’hi afegien més i més, fins que el concert era gairebé insuportable. I el meu cos menut començava tremolar, i xisclava i em tapava les orelles aixafant-me el crani. Els meus germans esclataven a riure i deien- Que venen els gripaus i se’t menjaran els ditets!.

Llavors el pare els cridava a l’ordre i a mi em baixava de les espatlles i m’abraçava amb força i em cantava” les nenes maques” a prop de l’oïda.  I a coll, abraçada com un mico, arribàvem a l’hort de l’avi. Ja de lluny veia l’home ajupit d’esquena amb el seu barret de palla. Quan entraven al seu tros, s’incorporava, es girava, es treia el barret i ens mirava amb aquells ulls blaus, gairebé transparents. Vestia amb una samarreta imperi i una camisa desmanegada, portava uns pantalons que li anaven grans, mal lligats amb un cinturo. Era el vestit de fer de pagès, quan anava a casa, es dutxava i es vestia d’avi que et convida a fer el vermut al bar Catalunya, era tot un altra cosa, amb gorra, mocador del coll i bastó.  Sense fer gaires festes, m’agafava de la ma i em portava a la caseta mentre m’explicava que les granotes eren sorolloses i fastigoses però es mengen els mosquits que són la “pesta”. Quan arribàvem a la barraqueta, agafava un tomàquet preciós, el fregava amb les mans polsoses i amb compte,  el tallava pel mig, el salava i me’n donava la meitat, llavors deia, – això espanta les granotes, fa fort i valent. I feia una queixalada a la seva meitat, i al darrere jo. Mai de la vida he tornat a tastar uns tomàquets iguals.

Al matí, en llevar-me corro a la cuina i em menjo un tomàquet de Montserrat, que m’ha costat una fortuna, a queixalades, té gust d’aigua de l’aixeta, faig ganyotes. Em vesteixo i sento la urgència d’agafar un tren i anar a veure els pares.

Estan tan contents de la visita inesperada -Has vingut i avui no és festa! Passa res?–No, i ara, tenia ganes de venir…-i els abraço fort.

Els veig una mica espantats. Li demano al pare que em digui: -Fan sardines, ho sents? – i que canti les nenes maques.

El miro i el veig com era l’avi treballant al tros i provo d’amagar la por i la tristesa. Ell ho nota i m’abraça, em canta i em diu: -No escoltis les granotes, no els facis cas, només et volen espantar però no et faran res.

Dues nits després torno a dormir profundament i un terrabastall al terrat em desperta, sembla que algú ha ensopegat. Sento els gripaus i les granotes molt a prop, canten alt, però jo no m’arronso, corro a la cuina, menjo mig tomàquet de l’hort urbà del veí bohemi que vol rollo, i li trobo més gust, es nota el desig. Respiro molt fort i ballo al so de les granotes. Pujo al terrat amb un lot i una paella, per si m’he de defensar. A dalt una brisa fresca m’envolta i dirigeixo la llum del lot al lloc d’ on ve el soroll, enlluerno un noi esprimatxat disfressat de bufó. És llarg i ossut, porta malles, sembla el príncep de les galetes, però més “fet i deixat estar”. Em mira espantat.

-Qui ets? Un boig? On vas amb aquesta fila?- Li dic jo.

Llavors somriu, aixeca la barbeta amb un posat força arrogant i em mira a mi de dalt a baix, que vaig descalça i porto una samarreta de cotó del club súper tres de l’any 88 i uns culotes curts de ballar.

-D’acord, però jo surto del llit i sóc a casa meva.

L’home,  fa posats femenins i pedants, em dedica una mirada d’autosuficiència i em contesta mentre s’espolsa les malles.

-Sóc patge oficial de Ses Majestats els Reis d’Orients i estic de missió prenadalenca, amb l’ honorable tasca de vigilància de criatures. M’ha estat atorgat aquest barri, on per cert, no hi ha massa canalla i la que hi ha es ben educada i no tinc massa feina, així que estic redactant informes sobre els adults.

I acabat de dir això em torna a mirar del dalt baix amb cert menyspreu i afegeix:

-Senyoreta, faci el favor de tornar a dormir. Penso que un pijama com cal no li vindria malament, per cert. Si la paella és per fer-me l’esmorzar, deixi-ho estar, sóc insubornable.

La meva cara és pur horror. El patge antipàtic fa una gran rialla i desapareix.

Fa dies que dormo prou bé, no sento cantar les granotes i gripaus i menjo tant de tomàquet a tot hora que agafaré àcid úric…

Aquest any espero amb certa resignació un pijama pels Reis. Trist