-Miri Senyor …. com ha dit que es deia? –deixava anar el funcionari de pell de peix i dents de rata amb una mena de somriure mal dissimulat i especialment ofensiu- Sembla que no podrà ser, comenta el meu responsable que existeixen alguns inconvenients que fan que la seva petició sigui del tot impossible de tramitar. Estem absolutament col•lapsats i no podem atendre “temes menors”.

En Ponç estava perplex, no se’n sabia avenir. Mira que era senzill d’entendre i de fer, no entenia, tan sols, per què coi havia de demanar permís?
En els últims temps la ciutat havia patit una sobre ordenació i burocratització extremadament preocupant, provocant una saturació d’actes quotidians, una sensació d’empresonament asfixiant, especialment pels essers lliures d’esperit, com en Ponç.
Aquells excessos, que havien començat amb l’excusa de posar fi a un cert desordre i pel bé de la població i la seguretat, s’havien convertit en una intrusió a la vida se les ànimes de la ciutat, havien exterminat l’espontaneïtat i la bellesa.
Però és clar que no es pot posar ordre dins els milers de caps i cors dels romàntics i que les dificultats aguditzen la imaginació.

La Violeta, la fillola d’en Ponç, era la criatura més dolça i bonica que havia existit mai, sense cap mena de dubte. En Ponç feia dies que donava voltes pensant en l’aniversari de la Violeta, la menuda feia 5 anys i això havia de ser un gran esdeveniment.
Les noves regles imposaven una llista de modalitats de festa infantil, per edats dels infants que es podien celebrar. Els 5 anys donaven dret a escollir entre:

• Festa al happy park (tarifa de 10€ per nen convidat)
• Festa el MacDonald ( tarifa de 15€ per nen)
• Festa a la natura -dins d’un hivernacle molt convincent- (20 € per nens i 5 per progenitors)
• Festa al zoo –amb animals de cartró pedra articulats- (30€ per nen)
• Altres opcions: Fer instància. S’estudiarà cada cas i s’establirà una tarifa.

En Ponç havia imaginat una xocolatada al terrat amb els petits amics de la nena, explicar-los històries increïbles i altament improbables si no tens cinc anys. Volia omplir el balcó i la terrassa de testos amb violetes i penjar un cartell amb l’anunci: Per molts anys princesa!
Aquesta proposta no va agradar als pares, ho van trobar antic, que les flors provoquen múltiples al•lèrgies, el pis d’un home sol és un lloc que pot ser poc higiènic i la xocolata desfeta? Això ho donaven al segle XX, tant de sucre, tant de greix…i està prohibida.
I , com qualsevol iniciativa fora de catàleg, tampoc va agradar als responsables de donar permisos.
En Ponç va tornar la sol•licitud que tenia a les mans. En un tampó vermell posava:
DISLIKE.
I en color negre:
DENEGADA
I escrit a mà:” masses flors, perill; masses nens junts; risc de diabetis. Manca llistat de contes a explicar. El sol•licitant no té permís d’animador infantil”.

Se li negaven els ulls i les espatlles li queien lleugerament endavant. Va enroscar la paperassa i amb el tubet de paper es donava copets a la cuixa mentre caminava i amb l’altre mà es gratava el cap.
Aquella nit no va dormir, rumiava i de cansament s’endormiscava però es despertava d’un sobresalt amb imatges de camps oberts amb violetes on sonaven cançons prohibides per ser massa tristes, o massa romàntiques o massa agressives. Tot havia de ser equilibrat.
Al matí després d’esmorzar uns cereals sense sucre, sense sal, sense cereals i sens sabor va anar a plaça a comprar.
Els mercats havien canviat molt, tot estava envasat, endreçat per colors, higienitzat i pasteuritzat. Però en Ponç, com d’altres, tenia bona relació amb els paradistes que feien estraperlo amb productes frescos.
En Martí, el de la parada de productes “vegetals”, li va donar un paper on posava:

“Col llombarda, julivert, fesols i maduixots”

En Ponç, primer el va mira d’esma, sense llegir, mica en mica, però, semblava que els seu cervell es despertava.
Va prendre un bolígraf i va encerclar les cols i al costat va anotar: totes les que tingueu.
Va fer el mateix amb els maduixots.
Al vespre, amb un carretó gros, va acostar-se al mercat per la porta del darrera. En Martí i d’altres paradistes l’esperaven carregats de cols llombardes i maduixes. També hi era la Petúnia, la dona adulta més extraordinària d’aquesta historia i de moltes altres. La Petúnia venia legalment llaminadures i bombons de mentida, semblava que llepessis ben bé una pedra. De forma extraoficial tenis caramels, bombons i xocolates que feia anys que “no es podien adquirir” a la ciutat.

-Ponç, quin una en portes de cap?

En Ponç va fer cara d’home satisfet, com d’estar a punt de dur a terme la més gran heroïcitat mai vista.
Tots es van apinyar als seu voltant i es van sentir xiuxiuejos i rialles.

-Quan us dec companys?

-Res Ponç, amb l’alegria també es paga.

La Petúnia el va prendre pel braç portant una bossa penjada de la espatlla amb olor dolça i altament sospitosa.

Ben entrada la nit, quan tot era fosc i negre, sense fer soroll, van pujar al terrat. Van encendre les barbacoes antigues i oblidades, van posar aigua a escalfar i hi van abocar totes les cols llombardes. Quan l’aigua va començar a bullir es va despendre un vapor espès i violeta que s’enganxava a les parets blanques i higièniques de la gran ciutat laboratori, on ja no hi havia murals, ni res de debò que tingués color. Alhora que el tuf de col impregnava tots els racons.
En Ponç i la Petúnia es van mirar i es van abraçar durant un instant etern i melós.
Van baixar corrents al pis i en una cuina mig a les fosques, mentre ells es despullaven, anaven vestint maduixa a maduixa amb un guarniment de xocolata negra. En un sac gros hi van posar caramels i els maduixots enxocolatats.
Abans que el sol aparegués van trucar dos cops a la porta, la Petúnia va obrir embolicada en llençols, era la seva germana Era, Comandat d’aviació que treballava per una companyia estrangera fent viatges cap a ciutats desendreçades i boniques. L’Era va prendre el sac ple de dolços amb cara de nena trapella i va partir cap al proper trajecte.
Dins al pis es va fer una bossa de silenci espès per l’olor de xocolata i maduixes. I els amants es van abraçar fent-se pas entre l’aroma prohibit i es van llevar al matí nus i abraçats.

Els va despertar el soroll d’un avió volant més baix del normal i el posterior tràfec i sirenes dels agents de l’ordre i bon gust. Van treure el cap pel balcó, feia un dia lluminós, el sol brillava sobre les parets de color violeta de tota la ciutat.
Sentien les veuetes cridaneres i felices de la canalla agafant els caramels i maduixes enxocolatades que entapissaven tota la ciutat.

Xisclaven: -Fa pudor de pet ! i reien com bojos.

En Ponç va notar una mirada que se li clavava des de la vorera. Era la Violeta que reia. Ell va moure la boca dient:

-Per molts anys Violeta!

I va poder llegir en els seus ulls l’alegria més immensa i en els seus llavis plens de xocolata un:

– Gràcies Padrí!