Ja ho deien a casa….

-Aquest jovent ens ha sortit ben hippy, tants esforços i calers perquè tinguin estudis i trien estudiar història de l’art. Oh! I encara gràcies que les vam convèncer de fer carrera que amb el conservatori de música, elles, ja en tenien prou.

-Culpa de ton pare i aquesta vena de bohemi, que si òpera, que si concerts…les mosses amb el cap ple de pardals.

La Carme i la Joana havien sentit la cantarella cada dinar de família, cada Nadal, cada vespre de Sant Joan i cansava, tot i que una mica de raó si que tenien.

Ara eren dues precàries de 30 compartint pis a l’eixample. Jodidas pero contentas, això sí, la vida i la joventut l’exprimien tot el que podien.

La Carme havia estudiat cant i tenia la veu d’un àngel -o això deien, tot i que ella, d’àngel, no n’havia vist ni sentit mai cap-, però clar, sembla ser que n’hi ha tantes de veus celestials…La Joana tocava la viola i era bona, però no la millor. De tant en tant els sortia alguna cosa, La Joana donava alguna classe d’història en una escola del barri i a l’estiu feia de guia al bus turístic.

La Carme tenia unes classes de música per nadons al casal, als vespres treballava en un bar i de tant en tant feia de gogó en un after de Poble nou.

************************************************

Veia el seu reflex al mirall, es trobava guapa, somreia mentre s’apujava amunt la pitrera nova de la Clínica Planas. Tenia una bona vida, qui no la voldria? Totes li ponien, o gairebé totes. Estava segura que ella s’havia guanyat el nom, era la millor, per això era on era. No tenia res a veure que el pare fos un reconegut tenor, ella era la més gran soprano del sud d’Europa i potser del món.

La Violetta sempre havia estat molt satisfeta de la seva vida professional, cosa que no podia dir de la sentimental.

Des de ben petita havia tingut una relació molt especial amb l’Ernest, de jovenets s’havien enamorat però, ai la vida. L’Ernest sempre havia estat una ànima enganxada als plaers i si eren fàcils i abundants, més. En un dels primers viatges de la Violetta, l’Ernest va conèixer altres cossos, més rodons, més generosos i sobretot, va conèixer la Griselda, una nena rica i capritxosa que el va portar a l’altar i un sogre que el va portar al capdavant d’una gran empresa.

I és clar, la pela és la pela, sobretot si és molta i la Violetta una mica flegma.

Va intentar superar la depressió amb diversos amants, tants que el cor va acaba fet un nyap de tants “eixamplos” i sorgits que li va haver de fer, tot plegat li va quedar una mica esparracat i ple de pedaços, allò no va funcionar mai bé. Finalment es va casar amb un director d’orquestra de gran prestigi, un home que vivia per la música i que tota la resta li importava un rave, també la Violetta. Es toleraven, seien a la mateixa taula per dinar el dia de Nadal i no es barallaven mai.

En canvi, tot i aquest desgavell sentimental, es va convertit en una gran diva. Sortia retratada als mitjans, de costat, amb la barbeta alçada i mirada sensual.

L’Ernest i ella mai van perdre el contacte del tot, i ara, que ella era famosa, rica i desitjable, es veien, de tant en tant, a París, a Milà o fins i tot a l’NH de l’aeroport de Barcelona. Desig i sexe amanit amb olor de perfums cars i maquillatge.

************************************************

Després de la baixada de natalitat dels últims anys, no hi havia gairebé nadons, o potser a la gent li importava una mé la música i volia que els seus fills fossin futbolistes o tertulians, jo què sé. La qüestió, no hi havia nadons per fer classes i la Carme i la Joana anàvem justetes per pagar el lloguer.

Un diumenge al matí de ressaca confusa, però alegre, seien totes dues a la terrassa del Bar Alegria quan un (1) noi grassonet i peculiar se’ls va acostar i mentre les mirava amb ulls bovins els va preguntar:

-Sabéis que es un tendu?

Elles el van mirar perplexes. La Joana es va alçar, es va agafar al respatller de la cadira i va fer un tendu.

El xicot va riure i els va deixar un flyer amb publicitat d’una escola que formava “Maquilladors per difunts”. El folleto assegurava que era una carrera d’èxit que donava molts guanys.

-Jane, nena, i si ho fem? Els morts no emprenyen, no et volen tocar el cul quan treballes. I de pas aprendre’m a maquillar-nos.

-No ho dius de debò?

-I tant que sí! Vaaaa, fem-ho. La gent freda no ens fa angúnia, tu mateixa, tens la temperatura d’un peix.

I una mica en broma i una mica per a veure que passa, van fer el curs i en un pim pam van aconseguir un mòdul d’estètica per difunts. Extraordinari.

El millor va ser un contracte fix a Difusa, la funerària més prestigiosa de la ciutat, que els permetia tenir una nòmina més que respectable i una vida sense estrès envoltada de morts.

Tenien torn de cap de setmana, no era el millor per intentar pescar alguna cosa en una orquestra o cor, però era el que tenien i pagaven les hores com a extres. I, és més, era tranquil, passa com al metge, no mola posar-se malalt ni morir-se en dia de festa, així que poca feina.

Es tractava de deixar difunts i difuntes guapos, dignes i amb cara de salut. Però seguint unes estrictes normes:

• Guants de làtex, vestir-los molt delicadament amb la roba que facilita la família.
• Maquillar i pentinar amb extrema cautela.
• No manipular res, ni manicures, ni treure durícies.
• És com restaurar obres d’art d’incalculable valor.

Vaja, que no era tan difícil, com deia la Joana: – cony, que sóc músic, jo tracto així la meva viola.

En poc temps van ser expertes, deixaven les àvies tal ninetes de porcellana, tothom encantat. La vida passava plàcida i fins i tot lligàvem més explicant històries de difunts, la majoria inventades.

Tot i que a la Carme no li calien hams, era de sensualitat natural i feia poc havia conegut algú.

L’havia conegut un dia que volia comprar un llibre de bruixeria per la padrina Conxa i ell era allà, amb melena agafada en una cua, despatxant a la secció de ciències ocultes de l’FNAC. Era un noi impressionant, poeta de carrer, estudiant de física i ximple. S’havia enamorant tant que començava a notar com la caixa toràcica li creixia, aviat hauria de canviar de talla de sostenidors i a l’estiu lluiria regatera. I amb canalillu tot era molt més fàcil per una cantant d’òpera.

************************************************

Ja no es trobaven a hotels, la seva relació extra matrimonial s’havia fet estable. l’Ernest era del parer que els hotels eren arriscats i que estarien més còmodes en un apartament. Ell ho havia disposat tot, havia llogat un dúplex de luxe amb vistes al mar.

El lloc era ostentós, a la Violetta li agradava, l’esperava plena de desig o d’obsessió, qui sap per què algú està enamorat d’un idiota com l’Ernest. Potser havia idealitzat la joventut i vivia enamorada de la idea d’algú que en realitat no existia. Baaaah, tant és, follaven com si haguessin guardat tot aquell desig durant anys.

L’Ernest va arribar parlant pel mòbil amb la seva dona:

-Grise, amor, no m’esperis, tinc un conyàs de sopar amb uns clients japonesos, tremendo, creu-me.

Va penjar i abraçant i magrejant les voluptuositats de silicona de la Violetta va començar a regalar-li les oïdes amb totes les mentides que ella volia sentir.

Van anar per feina, de vegades semblava que algú els perseguís i en plena serenata de gemecs l’Ernest va callar de cop.

-Ernest, Ernest, per què calles, continua. Ernest, amor? Ernest! Ernest, contesta!

I l’Ernest no va contesta ni llavors ni mai perquè estava tiesu, fiambre, havia tingut una dolcíssima mort, allà, en aquell moment. Mort per ofegament entre les mamelles noves d’una cantant d’òpera.

************************************************

Al tanatori de la zona oest, la nit de divendres, pintava sense novetats, però això sempre és incert, les coses comencen tranquil·les i acaben distretes.

A les 5 del matí de dissabte van cridar les noies al despatx. El responsable de la nit els va dir que estava a punt d’arribar un mort molt ric, un mort una mica compromès o delicat.

-Noies, sobretot, serietat i discreció, ens han demanat molta discreció. Una vegada acabada la feina no us passegeu massa per fora, cap contacte amb la família, d’acord?

La Carme i la Joana no entenien res, vés, que deia aquell home, quina xorrada, com sempre, no?

Anaven les dues vestides amb la granota de treball, els guants, els productes de neteja en sec i el maquillatge. La mercaderia va arribar en la camilla metàl·lica i tapat amb un llençol, als peus una bossa amb la roba per vestir-lo.

Abans de destapar-lo ja van notar alguna cosa inusual que va fer que es miressin amb els ulls molt oberts, uns segons després van començar a riure.

La Carme va aixecar el llençol:

-Aquest home va empalmat!

-Ha sigut amb final feliz.

I van haver de tapar-se la boca perquè no les sentissin riure des de fora. La Joana pensava que s’ofegaria, no podia parar de riure. Quan s’asserenaven, destapaven el cos i començaven les cleques un altra vegada.

La Carme va considerar que aquell home atractiu de mitjana edat havia mort d’amor. La seva germana va opinar que potser no era amor, que potser va ser un mal polvo, que tenia la cara molt vermella per haver traspassat al paradís de manera tan alegre.

Superat el moment de comentaris i especulacions van anar per feina: Neteja, maquillatge- normalment se’ls posa coloret, a l’home erecte el van haver d’emblanquinar una mica…

Però a l’hora de vestir-lo van tenir un problema amb el seu membre viril, no podien cordar la bragueta, allò es veia molt.

-No ho podem manipular, ho diuen les normes…

-Aquest home no l’ha dinyat amb la seva dona, està clar, si no de què tant secret. A tu, si fossis la dona, t’agradaria veure al cos del teu difunt marit empalmat al funeral?

-Carmeta! Calla! No ho podem fer això. A mi tant em fotria, estaria contenta d’haver-me lliurat d’un home, els homes em fan angúnia, ja ho saps. Sóc jove i encara no he aclarit la meva orientació sexual. A mi m’agrada tocar la viola i punt. I no m’emprenyis. I no li penso tocar el pito a aquest tio.

-Estàs xalada, tens 30 anys, a veure si t’aclareixes. I lo del mort ja ho faig jo. Mira si trobes cinta americana per aquí.

-Ai Carme, això no es pot fer, no es pot fer, no es pot fer…

La Joana tremolava, li repicaven les dents, tenia por o angúnia o moltes coses alhora i tot per culpa d’un senyor difunt amb un rigor mortis parcial, que no sabia ni qui era. Obria calaixos i buscava mentre repetia compulsivament: -putimierdi, putimierdi, putimierdi…

-Quin enrenou, potser és un polític, t’imagines? Li fem una foto amb el mòbil?

-Ets boja? Això ni de broma!.-putimierdi, putimierdi. Mira, té, he trobat celo.

-No sé si aguantarà això, és com per fer pre-tecnologia, hehehehe.

-No vull mirar-ho, no vull saber què fas.

-Calla i ajuda. Aguanta avall!

Va quedar molt bé, semblava ben agafat amb tot aquella cinta adhesiva de joguina. No ho sabria mai ningú i li estalviarien un segon disgust a la família.

************************************************

La Griselda estava desolada i confusa, el seu marit havia mort fulminat en ofegar-se amb una gamba a un restaurant japonès, semblava tan clar que la van convèncer per no fer l’autòpsia. El pare es va encarregar de tot i li va fer veure que era millor esperar a acomiadar-se del cos quan l’haguessin deixat ben polidet els de la funerària.

Ara el tenia davant, elegant, perfumat, estava tan maco, somreia i tot. Semblava que dormís i s’hagués de llevar en qualsevol moment. Li va acariciar la galta i li va fer un petó de comiat, la gelor la va impressionar.

Va començar el funeral, hi havia mig Barcelona, homes de negocis, polítics, familiars i amics. Qui més cridava l’atenció era una coneguda i vistosa cantant d’òpera amiga de la infantesa del difunt Ernest, pobreta, estava desfeta.

Van voler música per la cerimònia, i trobaven que un organista era cutre i no lluïa, van demanar un violoncel·lista, però es clar, a última hora.

El gerent de Disfusa va fer cridar la Joana i la Carme.

-Noies, vosaltres sabíeu alguna cosa de música, no? Ens podeu solucionar la papereta?

La Joana es va trobar tocant la viola davant el difunt de la discòrdia sense treure-li els ulls de la bragueta i la Carme va cantar l’Ave Maria de Schubert més sentida que mai ningú hagi escoltat, tot guipant de reüll a la vídua.

La sala vessava emoció fins que la viola va parar de tocar bruscament, es va sentir un crit de pànic de la vídua i un catacloc pel pes del cos desmaiat d’una diva del bel cantó caient a terra.

El celo s’havia desenganxat.

La Griselda va demandar la funerària. Difusa va acomiadar a la Joana i la Carme, per pervertides. I la Violetta es va sumir en una profunda i fosca depressió que la va apartar dels escenaris per sempre més. Ara es pinta els morros vermells i canta pels turistes pels voltant de la Catedral.

---

La Joana estava molt emprenyada i feia setmanes que no es parlava amb sa germana, fins el dia que la Carme va arribar entusiasmada a casa.

-Escolta Joana, només escolta, ens ha tornat a canviar la sort. He anat a un càsting per fer de Carmen al Liceu, la soprano que tenia el paper està de baixa. Nena, nena! M’han triat! Que tocarem pela llarga. Va Joana, somriu, va.

-T’han donat el paper per que ensenyes mitja pitrera, no et fa vergonya, no tens dignitat? ets una víctima i una aliada de l’ heteropatriarcat…

-Au, va calla, que hi he anat tapadeta, que fa dies que no freqüento poetes i no faig regatera ja. M’ho he guanyat perquè tinc la veu d’un àngel. – i ho deia tot aixecant les celles mentre la tira de la samarreta li relliscava espatlla avall.

La Joana va canviar de posat, i se li va escapar un somriure intrigant.

-Jo també tinc una prova….he conegut una violinista a les classes de ioga i hem fet amistat, toca en una orquestra i tinc possibilitats de tocar, a l’orquestra, i potser també a la violinista.

De cop van riure sorollosament i van començar a saltar damunt el llit i a abraçar-se, com quan eren menudes.

(1) Fa 20 anys, quan anava a la facultat, voltava per zona Universitària un noi rodonet, repentinat, pinta de casa bona però que el pobre no havia trencat el bull. S’acostava als grups de gent i els preguntava:
-Sabes ballet? Sabes qué es un pliés?
Actualment volta pel centre, deu rondar la cinquantena i reparteix publicitat d’una casa de depilacions i també pregunta:
– Sabes qué es un battement?
*Historia basada en hechos reales, según relato de mi madrileña preferida.