Dimarts era dia de mercat i tenia per costum sortir a donar un tomb per plaça i saludar als pagesos que venien, ara carxofes, ara bledes, ara ous. Parlava amb els convilatans, del temps, de la collita, de si les campanes han de sonar o no a la nit i de mil cabòries que tenen els pobles. Aquest passeig feia anys que el feia, i des que era alcalde més a consciència. No cal impressionar-se perquè fos el batlle, Vallclara era un poble petit, tranquil i amb força harmonia veïnal. De fet, les eleccions municipals eren manades per llei, però ells feien teatre, el diumenge abans els vallclaresos ja havien escollit l’alcalde en assemblea, a l’Ateneu, després del Barça i d’algunes cerveses. L’assemblea era d’obligada assistència per dones i homes de més de 16 anys i votaven al veí que més estimaven, sense que ella o ell s’hagués postulat per tan alta distinció. Però si et triaven eres l’únic candidat que es presentava “a les de debò”, i era un gran honor.

A l’última assemblea havien triat en Llofriu i ell havia sentit el pes de la responsabilitat sobre les espatlles de cop, no s’ho esperava pas, i si no ho feia bé? i si no era prou bo?. Haver de substituir l’Amelia era una tasca difícil. Ella havia estat una grandíssima Alcaldessa, sabia escoltar i era justa, una dona bona. Deia que ella ja havia fet la feina, que el que volia era jugar amb les netes, fer mitjons de llana pels que passaven fred als peus, cuinar olles de caldo, obrir les finestres, que l’olor de l’escudella inundés la vall i que tothom la visités per tastar aquell beuratge deliciós. Desitjava jeure sobre l’herba les tardes de bon temps per seguir amb la mirada els núvols que es desplaçaven lentament pel cel.

En Llofriu era alcalde perquè l’estimaven, perquè deixava el tractor al veí que el tenia espatllat, perquè somreia i mirava als ulls i perquè sabia valorar i apreciar els petits detalls que composen el fràgil equilibri de la convivència i la bellesa de que l’envoltava. Vaja, que s’estimava a les persones i al poble.

Vallclara, estava situat al bell mig d’ una Vall amplia, amb claror del sol, prats, arbres i una riera d’aigua neta. Era una estampa de conte. La gent naixia, vivia i moria tranquil•la, en pau i amb dignitat. Tenien preocupacions menors per les que xerrar que es desfeien al ball del dissabte, pujant a la pulla (el pic més alt amb mirador) o al bar de l’ateneu. En la història mil•lenària de Vallclara no s’havia documentat mai una disputa entre veïns, ni entre membres d’una família. I mira que si una cosa hi tenien de gran interès era el seu arxiu documental Municipal que recollia textos i fets quotidians des de feia segles.

Acabada la ronda de passeig, i havent comprat a plaça i esmorzat a cal Nito, en Llofriu va passar per l’Ajuntament per rebre la Maria de Cal Gros, una dona prima com l’ànima d’un escuradents, que tenia una proposta interessant pel poble.
La Maria i en Llofriu, aprofitant el sol que escalfa però no crema de la primavera, van seure al balcó del consistori. La Maria portava coca de sucre i vi dolç. Van parlar del to rosat de les flors dels cireres que estaven a punt, de la font de la plaça que havia quedat tant maca després de netejar-la i, finalment, la Maria li va proposar una sortida, una excursió més llarga de les que feien normalment, bé, no ben bé, proposava un viatge de 2 o 3 dies per visitar una zona molt rica en històries llegendàries.
-Mira Llofriu, el jovent si que surt amunt i avall, però els adults, amb obligacions, només marxem per vacances 4 dies i no em fet mai res tot junts. Tenim pressupost de sobra i seria maco, plegats, de visita, a conèixer les terres planes del sud.
-Em sembla una bona idea, però són els diners del poble i s’haurà de decidir entre tots.
-Tots hi estem d’acord, volem fer alguna cosa extraordinària, vaaa

El Llofriu va convocar una Assemblea per després del concert de la coral del diumenge. No hi va faltar ningú. Viatge aprovat per unanimitat.

Van preparar una ruta històrica per conèixer castells i pobles murallats, en un autobús amb WC i allotjament en Hotels de 4 i 5 estrelles, un dispendi meravellós.
La nit abans de “les colònies Municipals” en Pau de Cal Ganxo va agafar cagarrines…pensaven que no podrien marxar. Però amb una mica d’aigua de Maria Lluïsa i de química del Dr. Florit es va quedar tot en un ensurt.

Estaven contents i excitats com la canalla. Van parar a esmorzar en una àrea de servei de l’autopista, envoltada de jardinets de gespa sense arbres on feia molta calor. Al mig de la gespa una pedra commemorativa;
“ En aquest indret va tenir lloc la batalla del foc” 1810.

Feia patxoca.

A l’hora de dinar van arribar a un poble envoltat per una muralla alta i solemne: “Aquesta Muralla va ser construïda l’any 1210 per protegir el habitants de Castelltort de les invasions del Nord”
Estaven realment impressionats.
Tot el viatge van ser castells de defensa, camps de batalla on hi descansaven miler d’ànimes, plaques que anunciaven fets extraordinaris, morts, herois…..i un llarg etcètera.
En alguns d’aquest pobles, la gent no reia gaire, semblaven enfeinats, i miraven malfiant-se dels nouvinguts, alhora que gastaven una simpatia postissa quan els volien vendre alguna cosa.

En conjunt, “el viatge”, va ser una experiència diferent i enriquidora. Durant el trajecte de tornada el silenci emetia un piiip inquietant a les oïdes dels viatgers. Finalment, un dels joves va dir:
-Doncs Vallclara és bonic però no té muralles, ni castells, ni plaques, ni morts desconeguts. Potser no tenim història, no som ningú.

I tots van estar d’acord, no tenien interès com a poble.

En Llofriu escoltava amoïnat pel que sentia, però no va dir res fins que van arribar al poble, llavors els va convocar a tots l’hora d’esmorzar a l’Ateneu.

Tot el poble hi va anar per escoltar-lo:
-Com us he vist tan entabanats amb el que heu vist i enamorats de la idea de tenir alguna placa, si em doneu permís, en faré clavar una en una roca a l’entrada del poble.
-Però Llofriu, si a qui no ha passat mai res…
-Confieu en mi.

L’Alcalde va passa un dies pensatiu i capficat, desapareixia durant hores tancat a l’arxiu del poble. Passava tardes senceres revisant documents antiquíssims amb gran cura. Tenien un llibre d’esdeveniments per anys:
-1780: bona collita de blat / 3 naixements / 1 defunció/ 2 casaments
-1805: Gran collita de cireres dolces /1 naixement de bessons / 1 defunció / molta neu.
-1893: No va passar res.
-1900:……

En Llofriu va encarregar una placa a ciutat, i quan va estar llesta van fer una gran festa.
Tot el poble estava impacient per saber que hi posaria……es va destapar una placa petita on, amb lletra elegant i de bona mida, hi lluïa:

“En aquest bonic poble i al seu meravellós entorn, al 1893, no hi va passar res”
I a sota, en una placa més grossa, però amb lletra menuda:
“A Vallclara, des de fa milers d’anys, hi viuen dones i homes valents, veritables herois que tan fan créixer l’ordi com les criatures.
La nostra terra no ha patit batalles sagnants que han tacat la terra i l’han maleïda per sempre més, en aquest prats només i han pasturat les vaques, hi ha jugat la canalla i han fet l’amor els joves i els vells.
Aquest és el secret de la gent de Vallclara i de la seva dignitat, no hem matat mai ningú ni hem deixat matar-nos, som gent feliç sense càrrecs a la nostra memòria.”

A l’Amelia li va rodolar una llàgrima mentre somreia i totes les mans del poble van començar a picar i a aplaudir embogides.