Pànic, aquesta és la paraula exacta, pànic era el que sentia en Maristany davant les multituds. Estava decidit, enguany no faria cap esforç, simplement, per Sant Jordi, s’amagaria.

Ser un drac és molt dur, has de fer molta comèdia, la gent t’escridassa, la canalla et té por i et volen clavar llances. Actors de serie B, musculats, de potes de pollastre i braços d’orangutà, disfressats de Joana d’arc i amb cara de no haver aprovat la ESO, et persegueixen en performance de carrer. I les actrius que fan de princeses?’ per l’amor de Déu, l’ OMS les hauria de prohibir de magres que estan, quin exemple per les criatures i quin despropòsit per la vista. Aspirants a la fama esquelètiques vestides de rosa pàl·lid, ridícul.

Uns amics del sindicat de personatges de llegenda li havien parlat d’un balneari on es reunien tots el ogres, cavallers, dracs.. rebotats amb la fama i els tòpics, i que com a protesta per tanta estupidesa, aquest any, s’hi amagarien per Sant Jordi.

Era un edifici fet de grans espais buits i nets amb jardins interiors on hi regnava el silenci. Li agradava, s’hi quedaria fins passat el 23 d’abril.

Intercanviava cortesies amb dames amb casc de guerrer, amb soldats xinesos amb tutu rosa i amb feres de veu fina. Tothom es llevava quan volia, però ningú feia xivarri, de fet no parlaven fins al migdia. Cap a les 10 començava a sonar llunyana la música d’un piano mandrós. Era fantàstic, no hi havia qui t’incomoda amb converses acalorades sobre temes sense rellevància a les 8 del matí, amb el perill de provocar l’ús de la descortesia i fins i tot de perpetrar un delicte espantós.

El dia de Sant Jordi va despertar plujós, una llàstima pels passejants. No calia aixecar-se aviat per tenyir-se les escates de verd cridaner, les podia lluir verd fosc, el seu color natural i les pentinava amb parsimònia, no hi havia manera, quedaven totes a contra escata, i ell, que era presumit de mena, no podia pas sortir de l’habitació amb aquella estampa. I allà es va quedar, mirant per la finestra com plovia i entristint-se.

Cap al migdia la pluja es va aturar i el sot tímid va treure el nas rere uns turons perfilats a l’horitzó. En Maristany ho contemplava encantat per la finestra, amb la mirada errant i les escates encrespades i sense brillantor.

De sobte, un mossa, amb la cara rodona i galtes de maduixa, penjava d’una corda i es balancejava davant seu. Vestia un xandall de la selecció catalana de futbol de quan jugava en Jordi Cruyff, sabatilles de ballet i una corona de brillants sobre un cabell negre, llis i brillant tallat de forma angular amb un serrellet recte i curt que li donava un aire trapella.

Es sacsejava i recargolava allà, suspesa a l’aire. En veure’l va comença a gesticular i donar patadetes al finestral.

En Maristany va sospirar profundament, que n’era de maca! Com qui es desperta de cop, va reaccionar i va obrir la finestra agafant la noia per les cames que semblava un peix acabat de pescar.

-Vaja, un drac! Que ets mono, una mica encantat això sí. Res, pretenia donar un tomb pel jardí, i baixar per l’escala em resulta francament avorrit i mediocre.- Deia mentre s’espolsava el xandall i s’acomodava bé la corona.

-Ma ma ma ma Maristany.

-Sóc la princesa Ursulina i sóc aquí fugint d’una llegenda amb un príncep ros i esprimatxat que tenia els peus pudents i les ungles amb dol, per no parlar de lo pesat que era el molt gamarús. Volia que em depilés i fes règim! Creus que és normal?

-Gens, ets molt bonica així.

-Sí, jo també ho penso. I tu? Per què tens les escates encrespades? Hehehe, i les de la cara força vermelles. Estàs trist? Estressat? Això la Ursulina ho soluciona amb un pim pam.

La noia va fer sonar una música relaxant, on es sentien ocells i salts d’aigua, mentre li pentinava les escates dolçament, li feia massatges al cap i pessigolles als peus. En Maristany es va relaxar tant, que amb el soroll d’aigua i les pessigolles, gairebé es pixa i va començar a filar com un gat, el seu run-run es va sentir des de la fira de llibres de la Rambla de Catalunya de Barcelona, on tothom, espantat, va pensar que tronava. Estava tan bé, que les escates tornaven a brillar i s’havien tornat dòcils.

En acabar, la Ursulina li va fer un petó al nas i li va posar una rosa rere les orelles, ell gairebé mor d’amor. Va buscar entre els seus tresors més preuats i va trobar un dracàleg antic de Dracs i Dragones del Mediterrani, herència del tiet Tristan, i li va regalar.

Ara juguen a futbol, ballen el “trenca nous”, mengen sardines a la brasa i s’expliquen contes abans de dormir, plegats, com si es coneguessin des de la primera llegenda.