La gent gran deia que feia una calor insuportable, jo, la veritat, a l’ombra immensa del jardí de casa dels Grau, hi estava la mar de bé. De fet, fins i tot, de tant en tant, notava una petita brisa que em posava la pell de gallina i badava mirant-me el borrissol encrespat dels braços.
Tot era arribar aquell jardí i descalçar-me, posar els peus a la font d’aigua freda i després passejar-me pels còdols arrodonits que m’assecaven i em feien massatges als peus. Llavors sortia l’Emilia, amb la seva cara arrugada i les ulleres modernes com les que portaven les franceses. Era diferent, com en Cecilio, els Grau no eren com la resta d’avis, ni tan sols com els pares. L’Emilia era prima i portava camises entallades, pantalons i, a l’estiu, vestits d’artista amb un barret que la guaria del sol.
Tenia la veu greu i contundent, mai cridava, no calia. En Cecilio devia ser molt gran quan jo rondava casa seva. Sentia l’avia que deia, -mira en Cecilio, tan ben conservat, 90 anys deu tenir.
L’home era alt com un Sant Pau i espigat. Caminava ben dret, no s’havia ni encorbat ni encongit amb el temps. Això si, tenia la pell de la cara com un pergamí. Tant ell com l’Emilia tenien la fesomia de plastilina, prima i farcida d’arrugues al voltant de la boca, potser de somriure constantment. Ell, quan arribava el bon temps, vestia clar i sempre portava elàstics i unes ulleres rodones i menudes, com els alemanys del cinema.
L’Emilia i el Cecilio eren molt amics dels avis, es veu que no tenien fills i no eren avis de ningú, així que els vaig adoptar, m’agradaven molt ells i tot el que els envoltava.
Cada dimarts i dijous d’estiu els anàvem a visitar, tenien una casa força gran per a ells dos, plena de finestres sempre obertes perquè l’aire s’escolés pels racons. Hi estava bé a casa seva, també era diferent de la de la resta de gent que coneixia. Hi havia espai entre els mobles, tenien cortines de gassa, fotos de gent elegant, instruments de música i milers de llibres, potser milions. Al mig del menjador, en lloc de la taula, hi havia un piano de cua i un violoncel. Ella tocava el piano en llevar-se al matí, per desentumir els dits, i ell, cada vespre tocava la suite número 4 de Bach al violoncel per fer-se expandir l’autoestima. Tot això només s’ho miraven ells mateixos des d’ una fotografia en blanc i negre de quan eren joveníssim, vestits de gala el dia del seu casament.

L’Emilia no em donava un got de llet, els grans sempre donen llet als nens després d’haver menjat i és pesat i a voltes fa mal de panxa. L’Emilia preparava un suc de llimona fresc i endolcit, deliciós, i unes galetes d’olor a gingebre que eren per morir d’amor.
Mentre jo berenava, en Cecilio cantava cançons en francès o em llegia un tros de novel•la que em semblava fascinant. M’explicava llegendes i episodis històrics sense estalviar-se res. Penso que a l’àvia no li agradava gaire que m’expliques tot allò, però el meu avi somreia discret, veia que els ulls se li allargassaven com quan rius i no vols que la resta se n’adoni.
A vegades el meu avi m’asseia a la falda mentre parlava amb el Cecilio, m’agradava sentir-los, sovint no entenia el que volien dir, però estava encantada de ser allà. Durant la conversa jo tocava el nas a l’avi, li feia ballar i el seu tabic feia: cloc-cloc. I jo sempre els interrompia i deia:
– Avi, que li passa al teu nas?
I ells, lluny d’enfadar-se per sentir sempre la mateixa interrupció, reien divertits. Per això els hi preguntava tot i que sabia la resposta.
– Cuándo el abuelo y Cecilio eran jóvenes fueron dos grandes del boxeo, al abuelo le rompieron la nariz de un derechazo.
En Cecilio reia i feia un gest de boxejador.
A mi, la boxa, no m’ha semblat mai gaire atractiva i no sabia massa que era un “derechazo”, no sóc persona de violències ni cops, però que aquells dos avis màgics haguessin boxejat em semblava magnífic i encantador.
El Cecilio i l’Emilia havien viscut a Montpeller molts anys, per culpa d’una guerra. I tot i que parlaven sempre en català, se’ls havia tenyit la llengua d’un to afrancesat. L’Emilia, principalment, arrossegava les “r” d’una manera encantadora.
Jo de vegades els demanava que em parlessin en francès, però tots ens cansàvem aviat.
El millor era l’estona del jardí. Un indret excepcional, no massa gran, però amb dos arbres grandiosos que amb les seves branques feien de para-sol. La font de pedra, comprada a un antiquari de Perpinyà, estava en un racó i sovint l’aigua sobreeixia deixant xop tot el terra del voltant. Sota les branques, aquí i allà, amb força gràcia, i havia plantes amb flors, campanetes, hortènsies, margarides, tota mena d’arbustos i geranis. M’agradava especialment seure als balancis que tenien al porxo, m’agradava tant, que un dia, en arribar, vaig trobar-ne un a la meva mida que m’havien comprat a cal cisteller, per mi, només per mi.
Dos cops l’any, els Grau, anaven a Montpeller a visitar els amics, hi anaven en taxi, amb un xofer del poble que aprofitava per visitar la seva filla que vivia a Aigüesmortes. Quan tornaven feien olor de colònia exquisida, mantega i xocolata. Portaven l’accent més pronunciat, bombons i galetes delicioses. Cada viatge, jo, tenia una sorpresa, sempre la mateixa, sempre diferent: Una caixeta de música. En vaig fer col•lecció. Rodones, quadrades, amb miralls, folrades de vellut, amb ballarina i sense. A mi m’agradaven les que tenien ballarines, sempre m’han agradat molt les ballarines de tutú blanc, lleugeres com plomes, fent piruetes sense parar, fins a l’infinit.
La vida dolça i plàcida es va tòrcer amb la mort de l’avi, va ser un setembre trist. Jo tenia sis anys i encara ara recordo el cloc-cloc del seu nas i els seus ulls negres que són els meus.
Després d’això en Cecilio va enyorar tant al seu amic que va dir que havia mort una fragment de la seva vida. L’Avia va decidir centrar els seus records en la infantesa i prescindir de la resta de vivències i l’Emilia no es veia en cor de salvar-los.
Als Grau se’ls va fer feixuc l’hivern que s’apropava, no hi havia prou esma. Una nit de tardor, després del sopar lleuger, en Cecilio es va posar a tocar la suite núm. 4 i una corda es va trencar de cop. Ell i l’Emilia es van asseure al sofà, es van besar i prenent-se les mans es van adormir i l’endemà no es van despertar.

Alguna vegada, en un camí erràtic, passo per on era casa seva. Els que ara hi viuen han pintat la façana, ja no és blanca, té un color torrat. No hi ha plantes, ni arbres, ni còdols, ni fonts, tot és gespa i mobles lletjos de jardí. Tenen les persianes mig abaixades i de dins surt la veu d’un cantant llatí barrejada amb el zum-zum dels aspersors que funcionen dia i nit. Per sort, si em tapo les orelles amb els dits, sento la suite número 4, l’aigua de la font i fins i tot la veu dels quatre avis parlant i bado uns segons ensumant la flaire de les flors i el gingebre.