L’Ailo sempre havia estat un tant excèntrica, o tia bizarra, segons els seus amics.

Ella es trobava d’allò més corrent, fins i tot d’una mediocritat que arribava a inquietar-la una mica, mai més de 3 segons. El que passava realment és que l’Ailo creia que un tant per cent elevat de població era entre bastant i molt imbècil, i això complicava molt les relacions humanes.

-Joder tia, quin nom més raro, Ailó.

-No, Ailo.

-Però quin nom és aquest???

Ella sospirava profundament mirant amb els ulls cap enlaire i responia en un to repel·lent i una mica autosuficient.

-Mira, pobre ignorant, Ailo és un nom molt antic, de cap allà als segles VIII o IX, i el va fer cèlebre la tieta paterna de Guifré el Pilós.

Tot això acompanyat amb cara de desgana i un posat desmenjat de, mira xata, xato, m’avorreixes.

Ella voldria haver escollit una professió que combines amb gràcia amb el seu nom, com ara, violoncel·lista, soprano, ballarina, arqueòloga, stripper, estàtua de les rambles o Madame en un prostíbul d’ un palauet a Pedralbes. Però era un pèl sorda i la música i el ritme no li acabaven d’anar bé. A banda, sempre havia patit d’atacs sobtats de falta d’equilibri, tenia els peus menuts i si les sabates se li menjaven els mitjos o li feien encetats o tenien massa taló es desequilibrava i queia, com si patís un desmai. D’altra banda tenia els pits separats i no marcava prou regatera per ser una Madame comme il faut.

Un talent que posseïa, i que els pares havien remarcat molt, era l’habilitat per construir, de menuda era una crack construint coses de plastilina, va arribar ser la reina de la plastilina del seu barri. Destacava fent construccions amb encaixos, peces de fusta, pneumàtics, fulles i ossos de pollastre.

De gran va dubtar molt entre convertir-se en enginyera o arquitecte, finalment va optar per l’arquitectura. Tots els enginyes que havia conegut, la majoria homes, eren capaços de tenir un orgasme mirant el pont de l’autopista de Martorell i allò no molava. Gent que s’excitava veient estructures faraòniques grises, buff.

Per uns segons, amb el formulari de matriculació de la facultat a la ma, va tenir el somni de ser la primera gran enginyera, fent obres públiques petites i alegres que fessin morir la tristor. El somni era massa gros per uns peus tant petits i li va venir un mareig i una glopada agre que va interpretar com un presagi. Allò no era.

En canvi, quan es va imaginar com a arquitecte, fent al mateix i que tots els homenots de projectes grisos la acusessin d’intrusisme, se li va escapar una riallada insolent. Allò sí.

Amb la crisis va haver de fer peripècies, com tothom, però se’n va sortit prou bé. Es va especialitzar en “microprojectes”, rebedors, aules de música per un sol alumne, ponts per pobles de menys de 900 habitants i cosetes així. Sempre feia les maquetes amb escuradents. Aviat es va fer prou coneguda, amb fans incondicionals tan sonats com ella i ferotges detractors.

La seva vida personal era tot un altre drama, fins al moment que va decidir que no tenir parella, realment ,no era tan greu. No era alta ni baixa, ni grassoneta, ni secall, ni rossa, ni morena, molt corrent, diria la gent, molt equilibrada pensava ella.  A l’adolescència va voler ser més alta i més femenina, però els talons la van fer caure i pellar-se es genolls, i els genolls pelats i les mitges foradades no ho podem considerar feminitat. Així com que ho trobava molt complicat ho va deixar estar això de ser femenina de llibre. I li va funcionar, l’Alio tenia un no sé que agradava als nois, el que passa que ella aquells nois se li feien espessos.

Havia trobat un moment de ben estar i no estava sola des d’aquelles vacances al Pirineu. Un matí de juny, caminant per una ruta de muntanya al Pallars, es va trobar un cadellet de gat que havia perdut la mare. Ja li va semblar molt estrany que un gatet estès perdut allà dalt, però va pensar que alguns desaprensius l’havien abandonat.

L’animal era una moixaina vivent encara que una mica gandul i poc motivat, per això, Nifunifa, li va semblar un nom molt escaient per un gat  i per aquell especialment.

En arribar a Barcelona el va portar a cal Tomàs, un amic seu veterinari. En Tomàs ja la va avisar.

-Ailo, aquesta mixeta és un pèl peculiar, potser serà un gat gros.

I el va vacunar i li va fer la paperassa, on va posar “Gat comú de mida superior”.

Certament va créixer força més que la resta de gats, i tenia un color marró claret estrany en un gat comú, però vés, era el seu gat, peculiar, com ella.

Un matí, mentre esmorzava galetes sucades al cafè, va llegir al diari:

“Sant Seroni del Camp, obre concurs per fer la construcció del seu abocador”

Uff, un abocador, quina cosa més lletja i pudenta per un poble amb un nom tan bonic. No podia apartar-hi la vista, va somriure i va pensar que estaria bé canviar d’aires.

L’Ailo, amb la seva bossa de viatge i en Nifunifa dins la gàbia d’anar al veterinari, van emprendre el viatge en tren cap a Sant Seroni del Camp. En Nifunifa no estava avesat a aquells trasbalsos i es va posar nerviós fent sorolls una mica esgarrifosos, com de pantera en zel. La senyora que seia davant seu al tren es va ajupir per veure la cara de la mixeta i de sobte va començar a xisclar.

Van baixar a l’estació de Sant Seroni, va alçar el cap, davant seu es mostrava una vall magnifica i en Nifunifa feia runrun, no l’havia sentit mai filar d’aquella manera, devia estar molt feliç.

I allà hi volien plantar un abocador? Que no existeixen els Monegros? que no hi viu gent allà , que és un desert, és el lloc ideal per abocadors, casinos, centrals nuclears i bases militars. Llavors es va adonar dels seus pensaments cunyats i es va autocensurar.

No només l’indret era bucòlic,  sinó que la gent que es creuava pel carrer li somreia, la saludava i  la convidava a esmorzar o fer un mos.

-Carai noia, quin gatillop més dolç i elegant que tens! Li has posat nom?

-Nifunifa, és complicat motivar-lo.

-Trobo que hauries de tenir una consultoria per ajudar a la gent a trobar nom, en saps força. I tu, com et dius bonica?

-Ailo

-Caram, quin bon gust i encert els teus pares en triar-te el nom, Ailo, germana de Sunifred d’Urgell, fills de Borrell d’Osona. Et ve de família saber escollir.

O era una broma i algú gravava el Show de l’Ailo , en lloc del de Truman o havia arribat a un punt de vida intel·ligent, no s’ho podia creure.

No hi havia ni hotels ni immobiliàries però li van donar l’adreça d’en Ferran Amargant, Advocat rural, que llogava la casa que havia estat de la seva àvia.

En Ferran es va sufocar clarament davant la presencia de l’Ailo i en Nifunifa va tornar a filar quan el noi li va obrir la gàbia i el va acaronar.

A l’Ailo li va agradar aquell home que encara no havia pogut acabar cap frase sencera de tant que tartamudejava. Finalment es van entendre i ella li va llogar la casa de l`àvia Rosalia.

Era una vivenda petita, de planta baixa, però tenia un jardí immens, ideal per motivar a en Nifunifa a acabar amb el seu sedentarisme, saltar pels arbres i cruspir-se algun ocell.

Quant va estar instal·lada i aprofitant que era el centre d’atenció del poble va començar a preguntar per l’abocador. Tot era anomenar-lo i que a la gent li esdevingués una tristor profunda , humida i llefiscosa, que la cara se’ls enfosquís i unes llàgrimes enormes els hi llisquessin galtes avall.

Pel Ferran, va saber, ara que ja no s’encallava tant quan parlava, que la cosa venia d’un alcalde que els hi havia posat, que no havia votat ningú del poble. Sembla ser que allà sempre havien anat per lliure, ells escollien qui seria la màxima autoritat a través de jocs florals , concursos de truites, puntes de coixí i en els temps més “locus” havien fet timbes a les cartes, fins que els van dir que havien de fer eleccions, amb partits i aquestes murgues. La gent es va atabalar, allà no hi havia partits. Aprofitant la confusió, uns senyors de ciutat es van presentar i van guanyar amb els vots d’ells mateixos. La primera decisió va ser construir l’abocador.

L’Ailo va fer un somriure malèvol mentre agafava les mans d’en Ferran que es va estremir de cap a peus i el manyoc de pels de cabra que tenia per barba es van tornar punxeguts.

-Ferran, els guapos guanyarem.

La noia li va picar l’ullet i en Ferran va pensar que li agradava molt aquella noia tot i que estava molt boja.

L’Endemà va anar al ajuntament, va demanar audiència i la van rebre. La reunió va ser llarga. Els veïns estaven intrigats, aquella noia estranya també els volia plantar una escombraria  al mig del poble?

En sortir, carpeta sota el braç, va anar al despatx del Ferran.

-Ferran, hem de redactar un contracte que s’ha de titular: “Acord per la construcció de l’Evocador Municipal de Sant Seroni del Camp”

En Ferran va fer una riallota d’ogre que li va sortir del fetge i es va posar a redactar.

La signatura va ser solemne, després que un miler d’advocats analfabets en gramàtica i ortografia el revisessin.

Després de mesos de tràfecs; d’obres misterioses, que va fer un poeta re inventat a constructor i arruïnat 1000 cops o més, d’anades i vingudes amb pagesos, trementinaires i afins moderns; va arribar el gran dia. El matí de Santa Cecilia era la inauguració, hi havia autoritats y empresaris, mudats i somrients acompanyats de dones molt joves mal alimentades.

Una xerrameca curiosa i expectant s’estenia per la vall,

-T’has fixat que no fa pudor de brossa?

-Si fa olor de flors i plantes de bosc.

Després de l’aperitiu, quan els havien donat de beure l’esplèndid vermut de Ca la Carmeta, fet amb herbes aromàtiques de la zona – hi ha qui diu que tenen moltes altres propietats, behhh, tonteries- el to de la gent pija va pujar i les post adolescents desnodrides i cocaïnòmanes cridaven.

-Això no fa pudor de merda, fa olor de Maria!

Les autoritats s’havien tret la corbata i l’ americana, alguns, fins i tot la camisa.

El poble gaudia i la televisió local ho gravava.

Van aixecar una gran cortina i va aparèixer un laberint fet de matolls, com els dels palaus i jardins del segle XVIII, però els matolls eren especials, donaven felicitat, alegria i evocaven moments feliços per a les persones que ensumaven la flaira. Era el primer laberint evocador del món.

Es va sentir alguna queixa, i allà estava en Ferrant, mostrant la còpia del contracte “Evocador Municipal de……

En entrar al laberint van quedar tots neutralitzats, el batlle va recordar l’olor d’ametlles dolces de la pell de la seva mare, i va plorar durant 6 dies seguit. Una noia de 20 anys esquàlida amb el rímel corregut que acompanyava un home gras de 50 que no parava de fregar-li el cul, va recordar, com asseguda a la falda de l’àvia li donaven el berenar, una llesca de pa amb tomàquet i pernil tallat a tires i un got de llet blanca i freda, deliciós. La noia només volia que l’àvia vingués a amanyagar-la i li dones pernil i un got de llet.

L’Ailo i en Ferran, agafats de la ma, van marxar cap a casa de l’àvia Rosalia que era un bon lloc per viure, mentre de lluny es podia sentir com en Nifunifa s’esmolava les ungles esgarrapant el tronc de les figueres del jardí.