L’hauríeu de veure. No sé si heu vist el vídeo aquell d’una àvia japonesa fent ioga, prima, flexible com una goma i amb l’esquena més recte que una ballarina de 20 anys.Doncs l’àvia Agnès és així. No sé quina edat deu tenir, gran, fa temps que va passar els 90, però el pas del temps l’ha deixada de banda, o ella l’ha deixat a ell. Menuda, de pell bruna, nas petit i ulls brillants. Somriu i li veus, si t’hi fixes, un queixal d’or.

Cada matí, no gaire aviat, va a classes de dansa i dedica hores a estirar-se. Sovint la trobes amb roba còmoda, per terra, amb el peu darrere el clatell. Sempre l’he vist fent aquestes coses impossibles, n’estic acostumat, però quan paro un moment i penso en la seva edat, m’esgarrifo i m’agafa molta por de que els seus ossos s’esmicolin i es desfaci com si fos de cendra.

Un dia li vaig explicar el meu neguit i ella, serena, em va mirar als ulls i va dir-me:

• Un dia o altre em moriré de vella i no hi podràs fer res, així que més val que no perdis el temps patint. Saps què Magí? A mi el que em fa patir es no adonar-me que m’he mort, per això cada matí, quan em llevo, moc els dits dels peus, i me’ls miro per comprovar que sí, que es mouen. Imagina, fill, quin ensurt que et daries si em moro i et vinc a buscar a la feina per anar a dinar. No em perdonaria mai espantar-te tant.

La majoria del temps llueix un somriure fotetes que em treu de polleguera, tot i que és la persona que més m’estimo del món. Ella viu entre la màgia i l’absurd, és desconcertant.

L’Agnès em va afillar. La mare i el pare es van separar, no sé quan, no recordo haver-los vist mai junts. Tots dos vivien per la feina i tenien una vida social molt atapeïda, un nano els feia nosa i l’àvia activa i en forma, tot i trobar-la massa excèntrica, els va semblar una bona mainadera a temps complert.

• Molt bé, esteu molt enfeinats, deixeu-me el nen, jo l’estimaré a la meva manera, no molesteu.

Sí, sí, pobres pares, pobre nen sense pares. L’àvia Agnès va construir-me una infància feliç i això no ho pot dir tothom. 

M’esperava a la porta de l’escola, mudada amb sabates vermelles i amb els ulls brillants, com si s’emocionés cada cop que em veia. Anàvem plegats a comprar al mercat, vaig aprendre molt aviat a triar que era el millor del mercat, a parlar amb les botigueres, a triar mongetes i arrebossar costelletes de xai.

Passàvem les vacances a una casa de pagès heretada de la família de l’avi Antoniu. Allà la llibertat era absoluta, s’apropava a l’anarquia. Quan passava per la cuina a prendre alguna cosa per menjar, brut, esgarrinxat i feliç, ella reia i deia, això és l’escola de veritat i em petonejava la cara rodona, no es deixava ni un boci de pell.

Ara que sóc adult, sovint la necessito, vaig gairebé cada dia a casa seva o anem junts a dinar. Sempre li passen coses curioses. Em fa riure molt i em fa sentir-me feliç.

És un orgull anar amb ella pel carrer, tothom que la coneix la lloa, encara tant elegant, tan digna, tan bonica…fins que els deixa absolutament descol·locats amb alguna poca-soltada.

Una de les coses que no suporto és que m’expliqui segons què. Ella se’n riu.

• Tenim els papers canviats, la vella provoca i el jovent s’esvera escandalitzat.

Diumenge passat va trucar-me per convidar-me a dinar a prop del mar però a última hora va caure una tempesta i vam canviar plans.

• Saps què, Magí? Vine a casa, faré un rostit de conill amb cargols que et lleparàs els dits. A més, ta mare m’ha trucat i s’ha autoconvidat , diu que ens vol presentar un home. Ja veuràs que riurem.

• Quina mandra, àvia, digués que et fa mal el maluc per la pluja. A més, ella odia els cargols.

• Au, va, passa. A mi no m’ha fet mai mal cap maluc, no sé ni on els tinc. Insinues que puc patir un mal de vella? Em vols fer emprenyar, oí? 

L’àvia viu en un pis de l’eixample dret. No us imagineu un principal luxós, no, és un pis gran i bonic a un edifici elegant i amb llum. Tot allà é seré i amb bon gust i a la seva manera i una mica eclèctic. Penso que la mare somia en el dia d’heretar-lo.

L’àvia, de jove, de més jove, volia dir, era modista. Sí, ella cosia, però no vestits, no era una pobre senyora explotada en un taller. Ella era peculiar també a la feina, dissenyava i cosia roba interior, corpinyos i roba per les cupletistes del molino, l’Arnau i golfes d’alto standing. Tenia mans d’or, feia pagar el que volia, treballava quan li venia en gana i sempre tenia clientela. L’avi, tot i ser l’hereu d’un mas, va marxar de casa amb 18 i es va fer a alta mar, tota la vida va ser mariner. No sé com, l’explicació de l’àvia Agnès es basa en:

• Ai fill, tot ho voleu saber el jovent, el món t’ha espatllat una mica Magí, aquesta moral tan recta. Mira, l’avi Antoniu va fer molta fortuna al vaixell i, que t’he de dir, venia de família pagesa però de calerons. Jo tenia bones mans i feia els meus negocis amb 4 sostenidors amb puntes que tornaven boja la Bella Dorita . L’avi i jo érem dos autònoms que formàvem un equip més o menys estable, els nostres negocis i visió empresarial era perfecte, quan ell passava un dies per Barcelona ens estimàvem, però ell marxava a ampliar coneixements i jo a Barcelona no m’avorria.  El que passa que quan en toques tants de calents- de diners, que et veig la cara- has de tenir el cap fred i amb els fills no en vam saber. A ta mare la vam pujar com una reina i se’ns va tornar idiota i egoïsta, sort que amb tu ho he pogut arreglar.

Realment era un diumenge gris, de mal temps i havia refrescat. L’àvia Agnès ho va guarnir tot com si fos cap d’any: espelmes, flors, música de piano i una olor de rostit que feia morir d’amor.

-Magí, ni que la companyia sigui una merda, hi som tu i jo, que ens mereixem el bo i millor.

La mare i la seva nova parella van arribar passats tres quarts de tres, l’àvia i jo ja ens havíem pres un vermut. L’Agnès estava tan elegant, la mare, 35 anys més jove que ella, era un esperpent, cara inflada i estirada, el cos d’una noia de 20 anys a força de bisturí, perfum intens i massa dolç per un gest tan agre. L’acompanyava un home d’entre 50 i 60 anys que vestia esport amb polo i mocasins, gras i amb la cara vermella com un pebrot.

• Hola Agnès, hola Magí -va dir mentre fingia petons que no feia- Us presento al Ricard, sortim junts, es el nou President de la Diputació.

• Encantada, ets afortunat Ricard, la meva filla ha dit abans que teniu una relació que el teu càrrec, li deus agradar de debò.

• Mare per l’amor de Deu no comenci. Ricard, disculpa l’Agnès, sempre ha estat una irreverent .

El vermut i l’àvia feien el seu efecte i jo volia riure. Vaig allargar la ma al Ricard, era freda i suada, talment com tenir un peix entre les mans, em va fer angunia.

L’home ens va saludar d’esma, com si allò fos un tràmit obligatori.

Però l’àvia és una artista i com ella sempre diu, “és més fàcil viure bé que malament” i amb el seu millor somriure el va agafar del bracet, el va portar al menjador i va obrir les portes de la cuina de bat a bat, l’olor del rostit es va escolar per tots els racons.

• Fa molt bona olor senyora Agnès, per uns instants he tornat als diumenges de quan era petit.

• Sortirem d’aquí que no podrem traure aquesta olor de la roba fins que no la portem a la bugaderia. –Va dir la mare molesta.

• No t’amoïnis nena, que no es fritanga, això ventiles i és fora- va dir l’àvia amb tota la dolçor possible, cosa que encara va fer enfadar més la mare.

• I quin bon gust senyora Agnès, quin pis tan bonic i quina taula, fa molt goig.-Deia l’home gros.

L’avia em va dir a l’oïda,

• Aquest pobre bocoi, finalment, serà encantador. Aquesta relació no té futur. Ta mare s’ha posat més pit oi?

Jo no sabia on amagar-me per no riure.

Quan l’àvia va portar el dinar la mare es va disgustar molt pels cargols i ho va fer saber, ningú li va fer cas. En Ricard tenia desfici per provar el conill amb cargols, es contenia per no devorar-lo com un vicking, només per educació. Jo li vaig servir una copa de vi negre dens. Aquell home estava rendit, reia, es va descordar els botons del polo i es va descalçar.

Per postres jo havia portat un tortell de pasta de full i crema, en Ricard surava, li interessava tot el deia l’àvia, semblava que s’hi hagués enamorat, va deixar de parlar-li de vostè i ella coquetejava com si tingués quinze anys.

I llavors, amb vermuts, vins i rostits, tot ben barrejat, ella va fer de les seves, va explicar de quan feia sostens, de l’avi Antoniu que era un amant pèssim que no li trobava mai el pesolet, que l’home semblava que busques el sant grial i res, però que el seu matrimoni va ser un gran negoci per tots dos. Que sort de les nits de Barcelona, i va parlar dels seus amants i, suposo, i va posar més pa que formatge i ,,,la mare es va emprenyar com una fura i va dir:

• Marxem Ricard, marxem!

I el Ricard, la va mirar de reüll, amb desgana i li va dir

• Vagi tirant senyoreta Rovira, que jo en tinc per una estona.

Va marxar d’una revolada donant un cop de porta que va resonar a dieta i esquerra de l’eixample.

L’Agnès estava encantada d’haver-se conegut i li va explicar que encara tenia molts pretendents, però que a ella els vells no li agraden.

Llavors es va alçar i va canviar la música, va començar a sonar “Strangers in the night”, la veu d’un Sinatra jove feia eco al menjador del carrer Girona. L’àvia Agnès em va venir a buscar i va dir.

• En Magí és un ballador excepcional, és una de les coses que primer li vaig ensenyar, a ballar.

Jo vaig somriure satisfet mentre acaronava la meva àvia i passejava la seva figureta pes ploma per tota la sala, amb extrema delicadesa. Una vegada li vaig fer una fissura a una costella d’una abraçada després d’un gol de Messi, em vaig sentir tant malament.

L’home es va adormir com un nadó. Li vam escriure una nota.

“Ricard, hem anat al cinema. T’hem vist tan ben adormit que ens ha sabut greu despertar-te. Torna quan vulguis”

Quan l’àvia a tornar a casa seva l’home ja no hi era, el que hi havia era una magnifica orquidea al bell mig de la sala. Ella coqueta, davant el mirall, va picar l’ullet al seu reflex.

L’endemà, vaig trucar l’àvia, no contestava. Cap al migdia hi vaig tornar, res. Estava molt angoixat. Vaig marxar de la feina i vaig anar al pis de l’avia. Primer vaig trucar, va sonar buit, llunyà. Llavors vaig fer servir la meva clau, el cor em bategava molt fort i tenia moltes ganes de plorar. Tot estava en penombra i eren més de les 12. 

• Àvia!, àvia! Agnès! Contesta!

Res, cap resposta.

Poc a poc vaig obrir la porta de la seva habitació i vaig veure la seva figura esquifida embolicada amb el llençol, el cap tapat els peus descalços a la vista. 

No ho vaig poder evitar, vaig córrer cap a ella, sanglotant com una criatura petita i li vaig tocar els peus, estaven gelats. Puc descriure aquell moment com una trencadissa, com si la meva ànima s’esmicolés, estava desconcertat i trist, no es podia estar més trist. De sobte vaig notar alguna cosa que es movia entre les meves mans, més desconcert, eren els seus dits!, estava viva!

Es va destapar el cap i es va incorporar d’una revolada. Em va mirar entre sorpresa i espantada.

• Què fas gamurús?! Com se t’acut despertar-me així?

• Àvia, és migdia, m’has espantat moltíssim.

• Tenia ressaca, vaig allargar després del cinema. 

Llavors va canviar de cara i em va abraçar fort.

• Ai ganàpia, poc que volia espantar-te, tants ensurts et quedarà el cabell més blanc que el meu, i això si que em sabria greu.

Després va sortir del llit brincant com si no hagués passat res.

• Magí, vols cafè?