L’àvia curava de mal d’enyorat.

Aquesta criatura menja poc, està trista i és molt vergonyosa, de ben segur que estar enyorada.

Asseia la canalla a la falda, de costat, recolzaven el cap sobre el coixí de la seva pitrera generosa i, ella, amb el dit polze els feia uns massatges, que seguien el traç d’una creu sobre les pestanyes i xiuxiuejava una oració que ningú recorda, sovint quedaven adormits en sentir el xiuxiueig.

De vegades els portava a prop de la riera a llençar pedres a l’aigua, cosa definitiva per matar l’enyorança.

En aquells dies, quan veia algun nen trist, els preguntava si trobava a faltar res, si desitjaven molt alguna cosa….hi havia respostes de tota mena. La Clara petita no sabia mai que respondre. Posava cara de desconcert i s’encongia les espatlles. Però el dia que es llevava ensopida o l’acompanyava un desànim més gran que el seu cos, buscava la falda de l’àvia i li deia:

-Iaiona, em fa mal l’enyor

Fa tant temps d’allò i de tant en tant encara hi pensa. Un dia va aconseguir relacionar el mal d’enyorat amb la sensació recurrent de desassossec. De la cerca inacabable i impossible d’alguna cosa que no sap ben bé que és, i aquesta mancança l’ omple d’una melangia dolça, d’una tristesa que distreu però no és tràgica. És un naufragi d’ombres, una introspecció que no entén ningú però que fa, gairebé, gaudir d’aquest semi dolor, és estimar la foscor barrejada amb un fortíssim i poderós desig de quelcom gens concret..

Viure amb un buit, una bossa d’aire petita, prop del cor, entre els dos pits, potser més avall, estrenyent l’estomac i els pulmons. A la bossa no hi ha res, però tot sovint té fam, com un segon estómac, però no s’omple de menjar, ni d’aire, ni d’amor. És l’enyor, no del que ha perdut, ni del que conscientment desitja. Té vida pròpia, al marge del cor, del cervell, de tot el seu cos i alhora irradia a cada racó de la seva pell l’ ànsia de no saber que busca, inundant- ho tot d’aquella tristesa que no sap d’on ve. Potser és un record d’un avant passat que ha quedat a dins com un llegat ocult, potser un trauma de qui ha fet una reserva mental o potser només és la bossa de l’enyor que creix i s’encongeix, de qui no sap que vol i busca una felicitat que només existeix dins la imaginació. Tanmateix aquelles persones que neixen amb el sac de l’enyor, com la Clara, senten una atracció, gairebé malaltissa, per la tristesa.

La Clara, ara ja no tant petita, té el seu saquet. A voltes s’infla i canvia de color i la fa tornar malenconiosa. Altres vegades acapara una ràbia muda, una frustració ofegada pel desig perdut en l’infinit. Quan els seu enyor està agitat vaga pel món i no hi acaba de viure.

Ara és asseguda en un jardí verd al vell mig d’Amsterdam, plovisqueja i es mulla, però està paralitzada, decebuda.

El va trobar per casualitat. A la Clara li agrada esmorzar torrades a l’Ateneu, sola, a la taula que toca al finestral,i llegeix el diari mentre fa xarrups al cafè calent. Aquell dia, al diari de la comarca hi sortia una entrevista a un pintor holandès, nét d’un alcalde republicà exiliat. Hi havia fotos de la seva obra, en veure , només les fotos, li va agafar una esgarrifança estranya, es va quedar amb la mirada enganxada en aquelles imatges una llarga estona. Finalment, hi havia una foto seva, semblava prim, amb una mirada de desesperació i els ulls grans. Era un retrat en blanc i negre que li inspirava tendresa, solitud i era tremendament inquietant. Es va obsessionar, va buscar la seva obra, on vivia i qui era. Tot era bucòlic i poc concret. Va marxar a Holanda, va buscar casa seva i va esperar, mirant la porta des de la vorera del davant.

Hores després va sortir ell, era alt, però ros i corpulent, reia constantment i feia broma amb dues criatures petites que devien ser els seus fills.

La seva alegria la va decebre, tot aquells colors, sorolls i rialles no omplien l’enyor.

Va seure en un jardí, va ploure, es va mullar. Va prendre uns quants còdols i es va atansar a un canal i els va llençar fent-los rebotar. Mica en mica es va anar sentint millor i es va oblidar del pintor holandès. Va respirar profundament i es va imaginar amb el cap sobre el pit tou de l’àvia, mentre un aires fresc i dolç li xiuxiuejava,

Dos són els que tenen el mal pres,

tres són els que tenen dos mals,

que emparen la Verge Maria i Sant Joan.

Si tens el mal pres al matí,

a Déu t’encomano i a Sant Gaudí.

Si tens el mal pres al migdia,

t’encomano a Déu i a la Verge Maria.

Si tens el mal pres al vespre,

t’encomano a Déu i a Sant Silvestre.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Així curi aquest enyor la Clara petita

com aquestes paraules són veritat.