L’altre dia vaig conèixer algú, no sé si un geni o un psicòpata.

Tot d’una vaig sentir una veu greu molt a prop, i aixecant la mirada vaig topar amb uns ulls grossos, rodons i foscos mirant-me fixament, massa fixament.

-Jo escric sobre monstres, i tu, sobre que escrius?

Un moment, jo em llevo a la mateixa hora cada dia, segueixo la mateixa rutina i em moc per inèrcia fins a la feina. Em molesta trobar-me gent que conec durant el trajecte i al metro, jo vaig festejant amb la meva solitud. De cop un desconegut, tafaner, intrusiu, en un metro atapeït em fa una pregunta personal i per postres és atractiu i no sembla massa equilibrat.

-Jo tafanejo el passat i el reescric com a mi m’agrada.

-Veus, ho sabia! Tenim molt en comú, jo tracto amb monstres i tu amb fantasmes. N’estava segur, fa dies que t’observo.

Em vaig adonar que no parpellejava gaire i ho vaig trobar realment inquietant alhora que molt atraient.

Tot i aquella veu de baríton parlava murmurant.

Em va agafar pel colze i em va guiar fins a la barra d’un bar del metro. Vam prendre dos cafès mentre m’explicava que havia desenvolupat tot un catàleg de tipologies de monstre, els havia classificat per l’efecte que provoquen: fàstic, por, terror, riure, que fan pixar al llit, angunia, fred de peus i moltes més. I després per colors, mides, amb pèl, sense, amb mucositat, humits i un llarg etcètera.

Jo li vaig explicar coses dels meus avant passats i de dones que veia en fotos antigues i sobre qui escrivia.

Ell va dir, amb veu segura, – escriure sobre dones, tot i que siguin fantasmes, sempre és molt més emocionant.

Decidits, no ens vam donar el telèfon, vam citar-nos per pujar al terrat de la catedral després de la feina. Em va passar pel cap que podria ser un boig o un assassí en sèrie i em llançaria dalt a baix de la catedral, i mira, ho vaig trobar poètic: jo, caient amb les faldilles inflades, fent de paraigua i els turistes fent fotos des de baix de les meves calces de saldo del mercat de Sant Antoni.

No  em va llençar d’enlloc, em va explicar una història de bèsties horroroses representades en l’art gòtic que em va acabar de seduir. Jo sabia que tot ho feia per lligar, però mira, m’era igual. Va ser determinant el fet, de que, a apart de boig era temerari i romàntic, Es va enfilar dalt d’una barana i va fer unes maldestres passes de ball. Allò no tenia aturador, i com diu la cançó,  ens vam posar d’acord, vam conversar, vam riure i hem fet l’amor. 

Al matí em vaig trobar en un llit aliè i l’escalfor d’un cos poc conegut al costat. Em vaig llevar sense fer soroll i descalça vaig recórrer un pis fosc, antic, com el de la senyora Roser, la meva veïna. Passadís llarg, paper de paret amb sanefes de la flor de lis, retrats color sèpia i retalls de revistes antigues americanes enquadernats. El menjador era l’única estança clara de la vivenda, tenia una gran finestra des d’on veies un pati de l’eixample ple de sol. Tota l’estona sentia el tic-tac de diferents rellotges, una invitació a la bogeria. El mobiliari era vell i de fusta ennegrida, ple de figuretes de porcellana i tapetes de ganxet. Vaig pensar que m’havia portat a ca la iaia.

En llevar-se i trobar-me badant per la finestra em va preguntar:

-T’agrada casa meva?

• De debò vius aquí? És o era la casa d’un familiar?

• Ui no, a casa de la meva família tot és molt sobri, net, higiènic, no hi ha massa caliu ni records. El meu pare ha desinfectat fins i tot la memòria.

No em va costar massa trobar un pis de l’eixample sense reformar, no vaig voler ni que traguessin les coses dels antics inquilins, així passo moltes hores imaginant qui eren, què llegien, on havien viatjat. El més hipnòtic i relaxant és veure la pols flotar al menjador quan entren els rajos del sol. L’ambient és farcit de vivències que suren en forma de minúsculs flocs de pols.

Realment el noi era raro de collons, i jo allà sobre el terra hidràulic fred, de dibuixos antics que fan trenes amb colors vius, lleugerament gastat, esquivant les rajoles que es movien, mirant-lo entre encuriosida i espantada.

Llavors va fer cafè i torrades i tots els racons es van omplir d’olor i escalfor i mentre esmorzàvem em va explicar la trista història del senyor Bosch que havia mort, a l’edat de 99 anys, just a l’habitació on havíem intimat. Els veíns li havien explicat que el senyor Bosch havia estat qui havia viscut allà abans que ell. Es veu que en llevar-se a les fosques va posar un peu dins l’orinal per error, va relliscar i es va donar un cop al seu cap calb i de crani estrafet. I adéu si au senyor Bosch.

I mentre m’explicava tot aillò, es va aixecar i va tornar amb un feix de cartes. En Damià, el raret, havia trobat cartes de la guerra, eren cartes d’amor, algunes, d’altres de ràbia. En Salvador Bosch era al front i una noia, una cosina, la Isabel, molt fresca per l’època, i força mala puta, li escrivia cartes que avui en dia es podrien considerar inducció al suïcidi, mentre que el pobre Salvador, li escrivia poemes d’amor. La Isabel bevia xampany rosat en una casa pairal on li deia que hi havia hereus de sang calenta, no com ell, que tenia orxata recorrent-li les venes. I que ballava i si, tal o qual li tocava els pits darrere no sé quin xiprer. I l’altre pocapena, en mig de l’horror anava escrivint, que si ets tan bonica i t’estimo tantíssim. A mi, personalment, el tal Bosch em va semblar un desgraciat i bastant imbècil, la veritat. A en Damià li semblava fascinant i es va dedicar a buscar fotografies de la probable Isabel Bosch, que es va casar amb un alt comandament franquista arribat d’Àvila. Les fotografies feien por. I en salvador es va casar als 45 anys amb una dona que havia estat monja i va penjar els hàbits. La pobra va tenir una mort sobtada als tres mesos del casori. –una desgràcia el Bosch. L’home es va passar la resta de la vida viatjant sol pel món. Hi havia fotos d’arreu, als llocs més estranys, vestit de turista jubilat francès, bermudes, mitjons blancs, sandàlies, camisa de quadres i barret d’explorador. Es veu que escrivia articles a una revista de viatges, tot el pis era ple dels seus articles enquadernats i penjats. Que sí Guinea, Geòrgia o Mongòlia. L’home no reia ni a una sola foto.

-I el més increïble, es va passar la vida enamorat de la bruixa de la seva cosina! Mira els articles, com si fos una sopa de lletres, a tots hi trobaràs escrit ISABEL en un o altre lloc amagat.

-Bé no cal que ho remarquis tant, Isabel, és un nom ben bonic, de llauna de tonyina o el meu nom mateix, ISABEL, Isabel Bosch em dic. Quina casualitat tan estranya. Jo a la senyora franquista de les fotos no l’havia vista mai.

El noi va quedar blanc com un llençol, ell sí que semblava un fantasma, jo en canvi m’estava divertint.

-Això és un senyal. disculpa, vaig a posar-me una rajolí de whisky al cafè.

En realitat em dic Elisabet Poch, però la situació era tan delirant que no la podia aturar. Gran error, en Damià, després d’un whisky a les 9 del matí se’m va desmaiar i vaig tenir una feinada de por. Mai havia hagut de trucar al 112 i em va fer certa gràcia. Després, es clar, vaig haver d’explicar qui era jo, que hi feia allà i què li havia passat al xicot. Vaig aprofitar el viatge en ambulància per respondre al interrogatori del Doctor. Mentre parlava amb el metge vaig fixar-me amb en Damià, jeia allà, poca cosa,  pàl·lid, delirant, després vaig mirar al metge, guapo, sorneguer, amb el color de pell dels vius i és clar, no hi havia color.

El Doctor em va comentar que en Damià era un vell conegut amb algun trastorn de la personalitat, inofensiu però amb grans lapsus. Després de la història que li acabava d’explicar estava segur que el ben aventurat estava en xoc i en despertar no es recordaria de mi. Després em va convidar a sopar. Vaig pensar que era molt útil conèixer un metge i tenir-hi una bona relació.