L’argila vermella i les canyes de riu fan paisatge de pobre. Més enllà, les vinyes trencades per fàbriques vora el riu brut que put. Uns quants horts desendreçats amb barraques decadents construïdes amb rampoines.
Cap a quarts de 8 el vent es desvetlla i fa moure els canyissars que xiulen un soroll tan plaent com el frec de les fulles dels fajos de paisatges més rics, llavors un corrent ràpid i elèctric puja per l’espinada, després el cos es relaxa. Tanmateix, el benestar és efímer i el rauc esgarrifós de les granotes que tot ho esguerra, s’escola per la pell i les oïdes i roman dins l’esperit com una ombra estranya, com el mal de panxa dels nens, el plor i la necessitat d’una abraçada salvadora. L’abraçada dolça però ferma, fent saber que entre aquells braços no hi pot passar mai res de dolent. L’abraçada de l’àvia.
La seva abraçada ens salvava a totes dues, a mi de les granotes i a ella de l’enyor. Trobava aquella terra massa vermella, massa seca, el verd dels arbres massa gris i el riu marró. I deia, – no passis ànsia, quan arribi el juny, tu i jo fugirem cap als boscos de fajos i les rieres netes i t’explicaré com ens hi van fer fora, però jo sempre hi torno perquè la bellesa del meu poble no me la van poder prendre mai.
La memòria vora el riu, la humitat enganxosa, els horts i els carrers negats d’aigua a la tardor. I un altre memòria, l’estiu al Montseny, l’aire, la llibertat, les àrrels i l’abundància del bosc. De fons, una narradora barrejant records feliços i misèries dels vençuts. Ella, la memòria….
Però ara no és ella, ha tornat el passat de debò, primer era al capvespre, ara és a tota hora. Els nostres morts, els que fa molt que ja no hi són, tornen, i xiuxiuegen, fent el mateix so que el xiulet del vent entre les canyes. Tota la ràbia que es van haver d’emportar amb els seus cossos morts. Parlen de l’exili, de la humiliació, de les terres robades, de la gana i del silenci llarg i criminal.
L’Àvia em mira amb aquells ulls tan i tan clars plens de plors i la cara arrugada com un pergamí. Veig aquells llavis prims closos, serrant les dents, mentre se li escapa la paraula “malícia”. Ho diu amb la frustració dels qui ho han perdut tot, del que s’ha empassat la injustícia i el dolor.
El vespre de la seva primera visita vaig pensar que era un miratge, que jo pensava en ella, en els avis, en la tia, perquè el meu desànim era semblant al seu. Però no, ella, i tants d’altres, venen a reptar-nos, a fer-nos memòria. Ella em mira severa i em fa entendre que no hi ha rendició possible, ni lloc pel desànim, que som els hereus de la seva dignitat.