Si mires fixament al tió, directament als ulls, molta estona, es rendeix i parpelleja. La Clara petita ho sabia, li havia explicat la nina del vestit blau amb floretes blanques, la Roser. La Clara petita sempre posava nom a les nines. Trobava molt trist no tenir nom. A la seva classe hi havia una nena, que tenia moltes nines sense nom i totes se li feien malbé, de pura pena, òbviament. Si a ella, la mare i el pare, no li haguessin posat nom, estaria molt trista i espantada, clar que a la Clara menuda tot l’espantava. La Clareta tenia por dels monstres, de les bruixes, del Pere Botero, de les granotes, dels llamps, dels gossos, de les nits sense lluna, de la gent seriosa i sobre tot, dels gegant.

La Roser era una nina dolça, hi parlava molt, però no hi jugava massa, era delicada i si la traginaves molt amunt i avall se li desmuntaven les extremitats. Ja se sap, totes les coses especials són tremendament delicades.

La Clara petita s’estava començant a tornar guenya de mirar al tió tanta estona, estava tan concentrada que s’oblidava de respirar i es marejava. La Clareta es va adormir, cargolada com un gat, vora el tió.

Alguna cosa li escalfava molt la cara, es va posar d’en peus d’un bot. Era el sol que entrava per la finestra i li cremava la cara. Es va trobar estranya, veia una nebulosa davant seu, com flocs de pols gegantins. Es va desestabilitzar i va caure per culpa d’un petit forat a terra. Un forat al terra del menjador, de debó?

Va mirar amunt i va veure, molt amunt, molt amunt, el nas del tió. Si que havia crescut en tan poca estona! Va observar al seu voltant i va tenir por, li va agafar una esgarrifança i es va posar a somicar com un cadell de gos. S’havia fet petita com un ratolí. Ningú la veia, ni el tió, ella quedava per sota la seva panxa.

La Roser la mirava, amb aquells ulls fixos de nina, però no la podia ajudar, si es movia es desmanegava sencera. Amb una veu fluixeta i afectada li deia:- No ploris Clareta, no ploris. Fes pessigolles a la panxa del tió.

La Clara petita es va posar a rascar el tronc del tió, que va ronronejar, sospirar i va tenir pessigolles, però ni la veia ni la sentia.  Llavors, per darrere, va pujar damunt del llom i va anar avançant pel tronc fins la barretina, va prendre un fil descosit i es va penjar davant la cara del tió, fins que va poder posar els peus damunt el nas de tap de suro. Ara li semblava que ja no era tan petita. El Tió movia els ulls com un boig, esbatanats: – Clareta, què fas tan petita? Si ve el mixu se’t menjarà?

• No ho sé tió, m’he llevat petita com un cigró. Ara tot és gegant i tinc molta por.
• Deus patir algun encanteri, probablement el de la bruixa de la por.

La Clareta menuda plorava desconsolada abraçada al nas del tió i com més plorava més petita es feia, com si fos feta d’aigua.

El tió es va posar a cantar una cançó força alegre:

 Tant de bo sigui llarg el viatge,
tant de bo que l’equipatge a cada passa pesi menys.
Tant de bo que quan tornis a casa
no t’atrapi la llàgrima als ulls, que passis full.
Tant de bo al mentida no vagi mai vestida
i que et porti el vent quan vingui el llop.
Tant de bo que la por no s’abraci a la pena…

La Clara petita es va anar calmant, cada cop més tranquil·la, al final, gairebé contenta, va fer una rialla i va créixer dos dits. Quan semblava que havien trobat la formula per desfer l’encanteri, l’alegria, es va sentir el miolar lent i mandrós del Mixu, la Clareta es va girar i el va veure allà, immens com un lleó gegantí, amb la boca oberta d’un badall.

La por va tornar a atrapar la Clara menuda i el plor la va anar desgastant, estava paralitzada i el Mixu cada cop més a prop. La mirava fix, sense voler fer-li mal, però la va besar, li va fer una petó, una llepada molla i aspre que casi se l’empassa. La nena va fer tombarelles dins la boca del gat i va quedar xopa. De cop, va reaccionar, va prendre el fil penjant de la barretina i es va enfilar com un llamp, d’allà a les branques de l’avet de Nadal i va anar grimpant fins arribar dalt de l’estrella daurada.  El Mixu la mirava des de sota, desconcertat. La Roser i el tió l’animaven:- Apa, valenta!

Llavors va créixer un pam, va fer una rialla, i uns centímetres més, va alçar els braços i va cridar: – No tinc por!

D’un salt va baixar a terra, va fer un llarg sospir i la Clara va veure al tió i a la Roser petits, al Mixu pelut com sempre i va notar que les mànigues de la camisa li anaven curtes. Va somriure, es va posar de genolls i, xiuxiuejant, va dir al tió:

• Aquest Nadal, caga-li a la meva família i amics el mateix que m’has donat a mi: Coratge.