No és que passés sovint, però si alguna vegada. Sentia el corrent d’aire, era fred i ràpid i no sabies d’on venia. L’Amalia feinejava a casa o jeia al llit o a la butaca llegint i un cop d’aire, una brisa fresca fugissera passava. Fins i tot, alguna vegada li havia semblat veure una boirina que l’acompanyava.

N’estava segura, era una ànima perduda. Volia pensar que era d’algú que havia estimat o com a mínim d’algú que la protegia.

Ben bé creia que era l’àvia. Poc després de la seva mort havia tingut un somni molt real.

-Iaia, Déu existeix?

-Estigues tranquil·la filla- va dir amb un somriure fotetes.

Des d’aquell somni, de tant en tant, la seva presència feia una passejada per la casa, per recorda-li que la protegia.

En aquest afany de protecció des del més enllà s’havien donat episodis entre sòrdids i divertits.

Un vespre fresc del mes d’abril tornava de la feina, plovia a Barcelona. El terra gris i polsós havia fes petits basalts d’aigua bruta que l’esgarrifaven quan hi posava els peus. Una mica cansada va parar sota un balcó. Primer va badar mirant la pluja, després es va girar i va veure una aparador ple de fotografies de cases, totes lletges i tristes.

Es va veure xerrant amb un home jove mudat. Era consultor deia, portava un vestit d’una coneguda franquícia de roba econòmica que li anava lleugerament estret. Un plat de llegum i allò petava tot. Somreia molt i volia ser molt senyor, era el comercial de la immobiliària que intentava convèncer-la que necessitava un pis.

No li veia cap característica especial, li pudia la boca quan parlava i tenia un nas estrany. No li agradava.

-Miri, senyor, jo ja tinc pis.

-Què vol dir que ja té pis? Ningú de la seva edat té casa.

-Doncs jo sí.

No sabia com espantar-lo, li va dir la veritat, que havia heretat el pis de l’avia i la va interroga, va passar de voler vendre-li una cova a intentar que vengués el seu pis a un inversor rus i que per aquell preu ella tindria un apartament a Cunit davant del mar i un munt de pasta. Finalment, com l’Amalia va començar a ignorar-lo i a fer gestos d’enuig, el noi va canviar d’estratègia, va desistí del tema immobiliari i va passar a l’acció de festeig.

Era una estampa curiosa, una noia mig xopa i escabellada amb ganes de fugir i un noi vestit de venedor de pisos amb distàncies interpersonals curtes s’estaven sota un tendal. Plovia molt, molt, però l’Amalia no suportava aquell alè tan a prop que feia tuf de picada d’all i julivert. D’una revolada va marxar corrent sota el diluvi. Li va semblar que corria darrere seu – no pot ser- va pensar. Llavors, va notar que l’agafava pel canell, molt fort, i l’arrossegava dins a un portal.

-No et deixaré anar fins que no acceptis fer un cafè amb mi- Va dir el noi.

L’Amalia va fer veure que es relaxava, va fer un somriure amable i de manera imprevista li va clavar les dents al nas. Va arrencar a córrer i no es va aturar fins arribar a casa. Va tancar la porta y va escoltar la seva respiració esverada.

Va fixar la vista a la fotografia de color sípia de davant seu, la mirava amb aquells ulls vius, seriosa, al costat de l’avi. En aquella foto l’avia tenia 16 anys.

-Ningú té dret a fer-te sentir com un moble.

Va notar sobre la pell l’aire fresc que passava, aquesta vegada una mica furiós i reviscolat.

Durant uns dies va tenir el canell d’un color violaci.

Aviat va oblidar aquella situació incòmode, tot i que va deixar de passar per davant de la immobiliària.

Un dissabte tranquil de sol i sense ni mica de vent, al matí, potser cap a les 11, van trucar a la porta. Era estrany, potser algun veí que havia perdut un mitjó. Va obrir despreocupada. Es va trobar davant, cara a cara, l’home jove del vestit estret i un altra home, més gran, més gras, més ros, d’ulls clars y vestit fosc, tenia cara d’home perillós. L’Amalia va anar per tancar la porta però ells van anar més ràpid. Els tenia dins de casa. La van arrossegar pels braços fins la taula.

-Qui t’has cregut que ets tu? No ets res de l’altre món, hauries d’haver estat contenta que un home com jo et fes cas. Ho pagaràs car haver-me mossegat. El meu amic i jo et farem passar totes les murgues, però abans ens signaràs una paperassa, una dona, poca cosa, com tu, no mereix un pis com aquest a Barcelona. Ets lletja.

L’Amalia tremolava com les fulles, va mirar la foto de l’avia, que no somreia. Li va sentir la veu.

-Les dones s’ajuden entre elles. Amalia, no has de tenir por.

Una mena de remolí de vent furiós va començar a giravoltar dins el pis, s’obrien les finestres i picaven les portes. Volaven els papers i les cadires. L’Amalia es va amagar sota la taula. Els mobles i objectes colpejaven els dos homes fins a deixar-los estabornits.

Sempre havia estat una persona pacífica i poc violenta, tot i que de vegades havia tingut alguns acudits propers a l’homicidi amb algunes persones d’ànima fosca. I li va passar llavors. Primer va arrossegar a l’home de la immobiliària fins al jardí de l’entresòl i el va llençar dins el pou sense fons, perillosíssim, sempre tapat amb una reixa. Quan era petita li deien què qui queia allí no en sortia mai més, que era tan fons que anava directament a l’infern. Després li va tocar al especulador rus, pesava molt i costava arrossegar-lo i amb els cops de cap que va donar als esglaons quan l’arrossegava, va semblar que es despertava. Una revolada d’aire va fer caure un test que li va caure just al cap, i l’Amalia el va acabar de portar al pou, i avall. No se sentia ni el soroll d’on queien els cossos. Potser sí que anaven directament al infern. Va tancar de nou la tapa del pou.

Va acabar baldada, suada i cansada però amb una sensació de lleugeresa i d’haver fet justícia que la va preocupar uns minuts. Després es va anar desfent de la culpa sota la dutxa d’ aigua tèbia mentre se li escapava un somriure- lletja? burro.