Veig, de lluny un penell dalt d’un terrat. Té unes boles roges que giravoltes ràpid. Fa vent.

Tinc la sensació que sempre fa vent. Potser em tingut forces dies de sol després d’un hivern pesat, però el vent ho esguerra, el vent tot ho fa malbé tot, l’ única cosa bona és que el penell vermell del terrat de l’edifici aquell llunyà, gira.

El desànim em pot. No hi ha explicació, un dia de cop tot m’entristeix, se m’arrapa la pena, ploraria per tot i la mandra m’ofega. Ve de cop però és feixuga de treure de sobre, l’arrossego uns quants dies, fins que es cansa i torna a  marxar. Mai marxa lluny, s’amaga a prop meu per tornar-me a saltar a sobre quan em despisto.

Ara no voldria ser aquí, voldria ser a aquell terrat, amb el sol escalfant-me la cara i badant davant el penell que gira. Sempre m’ha passat, des de petita. Vull dir que sempre he tingut aquest esperit de fugida d’anar allà on la vista hi veu una fita exterior, lluminosa i que no serveix per res més que no sigui distreure la vista sense cap més pretensió. Des de la cadira de la meva classe, a l’escola, veia les muntanyes plenes de matolls, verds, les roques vermelloses i la ginesta esgrogueint alguns punts. El castell de Rocafort amb aquelles quatre parets en un pedestal. I jo ja no era a l’aula, jo era dalt la muntanya, a la carena, i ja hi veia l’altra banda, que de segur, s’hi veia el mar.

M’avorreixen la majoria de coses. No voldria ser pretensiosa, tampoc modesta ni despreocupada. No és la intenció. Busco desesperadament l’enginy, l’humor i el sarcasme. A vegades la reflexió dolorosa, però si l’allargo i aprofundeixo en les incoherències i extrems de la vida, llavors sóc presa fàcil per la tristesa que m’espera amagada en qualsevol racó. I de sobte no busco res, només el silenci. M’agrada nedar i posar el cap sota l’aigua, el blau amb res, amb pau. Voldria no fer res, només jauré, passejar, mirar i fabular sobre el que veig.

Ara i aquí, no fa ni fred ni calor, hi ha un silenci trencat pels soroll de les tecles, un riure de complaença i una companya que té una teleconferència en anglès i utilitza un to de veu impostat. L’orquídia té les fulles verdes i brillants i no floreix, també està cansada, no li agrada la dramatització explicita, la sobreactuació. S’ha estalviat la bellesa de les seves flors, la guarda per moments més adients. Potser està cansada d’ella mateixa, a mi sovint també em passa.

Jo també sóc una impostora, sovint tinc ganes d’abraçar molt fort i estimar a algunes persones però després no puc, el cos no m’acompanya, és com si la necessitat de solitud pugues més que cap altre desig i…m’escapo o m’enfado.

El penell segueix girant i jo vull anar a seure aquell terrat i no vull que ningú em doni conversa, ni em vull reunir amb ningú, ni solucionar res. Tinc la impressió que no existeixen les solucions clares i que gairebé tot és fruit de coses que s’escapen de les nostres mans, com si tots els nostres esforços i il·lusions fossin en va. I dins aquest garbuix negre com un bosc a la nit, s’hi veu una mica de claror, de no sé sap on que potser un dia farà com el penell i girarà a l’inrevés i tindrem un grandíssim cop de sort i ja no estarem tan cansats, ni voldrem fugir, perquè serem just allà on volem ser.