Es mirava als ulls a ella mateixa, sense torbar-se. Es fixava en la seva mirada blau fosc, com el seu mar, freda. No sentia res. Cercava tendresa, un repunt de pietat per ella mateixa. S’examinava els llavis, tan ben perfilats per trobar compassió. Tampoc. No s’estimava, ni una mica. De fet, ni es reconeixia. De qui era aquell rostre i aquell cos? Només era la cuirassa que havia rebut els cops, acumulat carícies no desitjades i, forces, de volgudes, però no era ella, ella era dins i es volia alliberar.

Va girar el cap tot estirant el coll llarg i nerviüt, va mirar el got d’aigua i el bol menut ple de pastilles de colors vius, insuportables.

Va somriure, per fi podria sortir d’allà, alliberar-se del pes i la por. Hi havia prou capsules per a que s’acabés aviat, dormint, sense patir.

Va voler tornar a observar el rostre que havia arrossegat els últims 30 anys, des d’aquell agost, des d’aquell moment prop de la riera. Tenia 9 anys i, quan la tarda s’acabava i el sol d’estiu es tornava groguenc, trobava un plaer estrany en seure sola, sentint l’agua propera córrer i el vent suau de la tarda fent fregar les fulles dels arbres. Aclucava els ulls i somreia, respirava profundament i semblava que la vida no pogués ser més gran i lluminosa. A voltes, es distreia aixecant les pedres grosses i observant com les tisoretes de plata fugien espantades en totes direccions. D’abans d’aquell agost, en recordava la llum. La claror, els colors i sons, i, especialment, els objectes amb contorns definits. Després, tot es va tornar líquid, flonjo i els límits es desdibuixaven i havia de controlar-los perquè el món no es desfés davant dels seus ulls.

Sovint, mentre gaudia d’aquest moments, venien els xicots a fer-la empipar. I va tornar a aquella tarda d’agost.

-Per què t’agrada fer córrer els “cortapixes”? si després els aixafessis amb els peus…

-Pau, són tisoretes i m’agrada veure el color plata com resplendeix amb el sol i no vull que es morin.

-Tu ets tonta – i reia mostrant una dentadura petita de lluç.

En Pau i l’Antoni eren d’aquella mena que arrancaven la cua de les sargantanes i jugaven a futbol amb els gripaus, ella s’esgarrifava.

-Va Maria, vine a jugar, no siguis encantada!

Tanmateix, la Maria, continuava absorta sentint l’aire xiular entre les fulles i les tisoretes córrer. De sobte alguna cosa va esclatar, la llum daurada del sol va fer un espetec, va notar un dolor profund i fosc. Tot es va apagar. Als últims segons, amb els ulls ja tancats, encara va veure tisoretes de plata fugint del centre cap als cantons.

-No va ser expressament, era un joc, només volíem que ens fes cas. La pedra no era tan grossa, no li volíem tirar fort, només volíem que es gires.

L’Antoni va fer servir una rècula d’explicacions entre sanglots i plors desesperats.

En Pau va tirar la pedra, pretenia ser un petit còdol que pica a la finestra per avisar, la volia llençar a la riera i que el soroll tragués a la Maria del seu joc solitari, però ella es va moure i la pedra li va impactar al mig del rostre.

En Pau va estar en xoc. No va parlar durant dos anys i sovint la culpa i la tristesa no el deixaven respirar. En Pau no la va deixar mai.

Mica en mica, la Maria, va tornar. Era incapaç de recordar com, però va tornar al món, i ja res era igual, tot era fràgil i amb uns límits poc definits. Sentia la presencia d’en Pau sempre al seu costat, no l’odiava, no volia que li demanés perdó, només tolerava la seva presencia.

Havien passat 30 anys i ell seguia al seu costat, sacrificant la seva vida, que hagués pogut ser feliç, per ser sempre allà. Era un home bell i eloqüent, que hi feia allà?. Ja no ho suportava, no aguantava la pietat, hagués preferit la solitud que aquella ombra que patia per ella a tot hora.

Ara els podia alliberar a tots dos.

Va tornar a fixar els seus ulls al seu reflex al mirall, ara sí, mirant amb atenció la cicatriu que li dividia la cara en dues parts asimètriques. L’havia odiat tant. Es va atansar al mirall, molt a prop. La seva cicatriu havia adquirit un color lleugerament més fosc que la resta, es va fixar que no era tan profunda i feia meandres petits, com la seva riera. Va alçar la ma i amb la punta del dit índex la va acariciar. No era rugosa. Es va esborronar, la pell era prima i sensible. Va aclucar els ulls i va continuar acariciant la cicatriu. Era ben feta, tenia la forma d’una tisoreta d’argent. Va somriure amargament.

Va allargar la ma per prendre les pastilles i sense saber per quina raó, va parar els ulls en el llom d’un llibre que no havia vist mai. Va deixar el bol de pastilles, va prendre el llibre. Era un diari escrit a ma. A cada pàgina una data, des de feia més de 30 anys i on la primera frase hi deia, “És desig i no compassió, l’estimo tant que voldria morir-me si això acabés amb el seu patiment” i després relatava la vida seca de sentiments en la que vivien ella i en Pau.

Va notar les llàgrimes abundants i escandaloses relliscant per les galtes. Va plorar molta estona, tanta que el nus del cor se li va ofegar i es va fondre. Quan va obrir els ulls tot s’havia tornat més clar i havia adquirit límits definits.

En Pau va arribar de treballar i la va trobar ajaguda, dormint al sofà, la va tapar amb tendresa i li va fer un petó suau.

Va anar al lavabo i en aixecar la tapa del wàter, a dins, al fons, hi va veure tot de capsules de colors.