Fa fred, bé, no ben bé. Es aquell moment de l’any que quan el sol s’amaga rere un núvol, la temperatura baixa i la pell s’eriça. Sembla com si et clavessin petites agulles, diminutes.

L’Estanislau es creua l’americana que li és poca cosa. S’arronsa, després li farà mal el clatell.

Mentre espera el bus es fixa en una dona d’uns 60 anys, bronzejada, encara amb un vestit d’estiu sense mànigues i d’un estampat africà llampant. Sembla que ella no té fred. Fuma amb fruïció, gairebé amb desesperació mentre espera el bus. Amb l’altra ma aguanta el telèfon i parla. El seu to de veu és elevat. La seva veu està espatllada, és greu i trencada. Té una rialla diabòlica i burleta. Parla amb la filla, i li parla amb menyspreu, mancada d’estima. No sembla un to o un fer circumstancial. L’Estanislau s’entristeix, alhora que sent vergonya per haver d’escoltar una conversa privada. Es posa en la pell de la filla, si la mare li parlés així a ell, es moriria de pena. Se li neguen els ulls de llàgrimes.

A l’Estanis no li agrada massa la gent que fa soroll, ni la gent amb poder. Sovint no els entén, troba que fan coses absurdes i són impostats, no copsa per què són importants. El món fa una repartició de les coses i sentiments molt injusta.

A ell el prenen per un noi avorrit, estricte i distant. Res més enllà de la realitat. L’Estanislau és extremadament sensible i vulnerable, tot l’emociona i empatitza amb els més febles, no ho pot evitar.

Però es clar, no pots anar pel carrer, aturar-te a escoltar un músic i plorar d’emoció o commoure’t amb una escena. En aquest casos, més val prevenir i posar-te un tallavents per tal de poder caminar segur, sense donar tombs a cada ràfega d’aire.

L’Estanis segueix mirant amb els ulls foscos immensos esbatanats la dona que crida cada cop més fort i utilitza paraules punyents i esmolades. Sent el plor a l’altra cantó del telèfon. L’Estanislau nota que la tristor passa a ràbia continguda i se li escalfa de cop el cos, estreny els punys fins clavar-se ell mateix les seves incipients i retallades ungles. El fanal de globus que enllumena la dona, explota. Crits i pànic. L’Estanislau fa un saltiró i es tapa la boca. No pot haver estat ell, ha estat una, una, coincidència?

Afortunadament no hi ha ferits. La dona agre és atesa per un atac de nervis. Crida, malparla i insulta als camillers, la seden.

L’Estanislau es mestre, explica literatura a nens de 8 anys. Es capaç d’entendres amb la canalla sense gaire dificultat. El principal problema de la seva feina són alguns pares i mares. Aquells que a la reunió d’inici de curs li demanen objectius. Totes les criatures tenen fites diferents, quina bestiesa. Els que li pregunten si llegiran tal llibre o altre. Lectures ensopides i del tot inapropiades, a menys que vulguis fer avorrir la lectura. Dels que es queixen per que no hi ha deures i dels que no els agraden les lectures que es recomanen.

Un altra dificultat de la seva  vida quotidiana és el Senyor Foix, el Director. Un dèspota i un tirà amb coneixements de pedagogia adquirits en un curs de gestió penitenciaria. Tenen punts de vista molt distants pel que fa al ensenyament. A l’Estanislau el disgusta molt especialment als claustres de mestres, és masclista i condescendent amb les companyes. Sovint fa comentaris sexistes sobre les mestres joves que no gosen tornar-s’hi.

A la reunió d’aquesta tarda, el Sr. Foix ha estat força desafortunat, argumentant que havia dinat molt s’ha descordat el botó del pantaló mentre seia tot desmanegat a la cadira de cap de taula. Totes les propostes innovadores, noves o divertides les ha titllat de collonades, ha dit que els nens i nenes necessiten disciplina i punt. Que si fos per ell els faria formar al pati com si fos l’exercit, que eren una colla de monstres mal educats i tot seguit ha deixat anar un rot sorollós amb un incipient olor a sofregit de ceba.

En acabar el claustre, mentre les criatures encara juguen al patí, dins el seu habitual caos. Tots els mestres hem sortit, sota el porxo, esperant, la dona del vestit d’estampat africà de l’autobús.  L’Estanis no s’ho pot creure. La dona mira seductorament al Senyor Foix que li dedica un somriure.

L’Estanislau sent que ella li diu:

• Carinyo, no sé com pots treballar entre nens, es horrible.

-Jo no hi sóc amb els nanos, ja hi son aquesta colla de pollosos- diu mentre amb el cap senyala cap al grup de mestres

L’Estanis prem els punys, no vol fer-ho però una força que pot més que ell el fa fer força i els Senyor Foix es tira un pet com un tro i li cauen els pantalons. Tot el pati es queda en silenci durant uns segons i seguidament tothom esclata a riure. Fa una pudor espantosa i han de desallotjar l’escola.

Després d’això s’ha presentat un inspector a l’escola per comunicar que el Senyor Foix ha decidit demanar un trasllat i s’ha de triar una nova direcció. Han de votar mestres i alumnes.

Avui han nomenat director a l’Estanislau que ha insistit en que no en sap gens de manar. Després ha delegat totes les funcions de direcció en la senyoreta Reniu, la més gran pedagoga de l’escola i que el Sr. Foix tenia apartada fent d’arxivera.