Es sobresaltà, només era un esternut, el sentia al darrera, reconeixia el soroll. Esternudava l’home de gris i perfum car que la mira d’aquella manera. No li agradava que la miressin d’aquella manera, la feia sentir poca cosa. El sol matiner travessava el vidre del finestral i l’enlluernava, lluny de ser molest, li escalfava la cara i va oblidar en pocs segons el malestar del so d’aquell esternut.

Va girar el coll per mirar més enllà del vidre i fixar la vista en el anar i venir de la vorera. Va passar una mare, amb pressa, amb l’abric descordat i el cabell net, encara una mica moll. Empenyia un cotxet amb una criatura asseguda que es tapava tota ella, cap inclòs, amb una manta plena d’estels blancs. Va somriure i va tenir enveja del passatger d’aquell cotxet, s’escalfava i s’amagava de la gent i el soroll del carrer. Un taxista tocava el clàxon emprenyat, mentre un ciclista l’escridassava. Sentia de lluny una sirena trista i llarga.

Un altre esternut i es va girar, tenia la porta del despatx oberta i la mirava somrient, mentre es gratava l’entrecuix amb una mà i amb l’altre es recargolava el bigoti.

No sabia si tenia por o fàstic, avui no havia pres res abans d’anar a treballar.

Hi havia dies que es llevava tremolant, sentint aquells crits humiliants, aquelles proposicions fastigoses i per poder anar a treballar es prenia mitja pastilla d’un relaxant muscular que tenia de record d’un vell accident amb el cotxe. Li distorsionaven la realitat i tot li era ben igual.

Va fer una respiració ampla i profunda, es va posar dreta mentre agafava l’abric i se’l posava damunt les espatlles, va prendre la bossa i va marxar.

• Ara torno, vull un cafè.

L’aire del carrer la va revifar i una inesperada olor de mimosa la va seduir, va aclucar els ulls i va somriure. Es va aturar a l’oficina de la loto i va temptar la fortuna, però l’abundància no la trobava prou atractiva i la sort va tornar a passar de llarg. Es va encongir les espatlles com si interactués amb algú altre i va tornar cap al carrer. Va entrar al cafè de la francesa.

La Cécile tenia uns llavis gruixuts, l’inferior li havia quedat despenjat amb els anys i encomanava certa inquietud, semblava que malfies de tothom. Mentre parlava se li apropava molt al rostre, li sentia l’olor d’anís i cafè de l’alè. Parlava gairebé com si fos un murmuri, fluix i ràpid. Es recolzava amb els braços a la barra antiga i extremadament alta i els peus li penjaven. Mirava amb uns ulls clars, allargassats que miraven a una cantó i a l’altre, com si algú altra les estès vigilant.

S’enfilava a un tamboret baix per arribar a la Madame Butterfly, la cafetera.  Quan la Lluna s’asseia a un dels tamborets de la barra, la Cécile li feia un cafè amb llet cremós i li posava l’obertura de Faust de Gounod, mentre pujava lleugerament el volum. I quan la Lluna remenava el cafè amb llet, jugant amb l’escuma, ella s’hi atansava molt i li endevinava l’estat d’ànim. Deia que ho sabia per com es tornava la crema del cafè. Si després de remenar-la pujava com l’escuma de la cervesa, i havia alguna cosa nova i excitant. Si es desintegrava, una gran mancança, potser decepció, tristesa. Si quedaven illes, era por.

• Tens un dia estrany
• Desencís se’n diu

Va gira cua, es va enfilar i de dalt de Monsieur Valentino, el moble bar, va treure una ampolla petita, com una petaca, va descargolar el tap i va abocar un rajolí a la tassa de la Lluna.

• Què fas? Que estic en hores de feina!
• No és pas licor, és tot natural. Fa passar els desconcerts i omple de coratge. I al  senyor Marges li portes aquest cafè, sol amb un raig de conyac.- va fer un somriure maliciós que va deixar a la vista un queixal daurat.

El senyor Mangues, va estar encantat amb el cafè i va aprofitar l’apropament de la Lluna per agafar-li la ma. Qualsevol altra dia hauria tremolat com una fulla, però no, va notar una espècie d’escalfor fosca, de ràbia, que li brotava pel pit. Va agafar la grapadora i li va clavar una grapa al dors.

• Què fas, mala puta!!!!???
• Ai, dispensi, ha estat sense voler- va dir la Lluna en un to burleta.

Tota l’oficina es va girar.

• Seu i tanca la porta

El va mirar fixament a la cara, com no havia fet mai. Tenia una boca sense forma, una simple obertura plena de dents petites i groguenques com el peix que venia la Mònica, la peixatera del barri. Li va semblar que no tenia ànima i que era repugnant.

• Miri, no- va dir la Lluna mentre sortia i tancava la porta darrere seu.

El sentien remugar i remoure’s al seu despatx, com una bestiola rabiüda. Uns segons més tard es va calmar. Passats 10 minuts va sortir esperitat del despatx corrent cap al WC on es va tancar. No en va sortir mai més del lavabo d’homes de la setena planta del edifici alfa. Va desaparèixer deixant una olor d’orins, agror, perfum car i conyac complicada de descriure. Es va esfumar, textualment.

L’endemà, la Cécile, després del seu ,”Bonjour” habitual, va servir un cafè amb llet i un tall de pastis per cada una.

• Lluna, llença les pastilles, ja no les necessitaràs mai més.
• El teu elixir de coratge em durarà sempre més?
• Oh i tant, les meves pocions no són pas passatgeres. Ell no tornarà, ni cap altre semblant.
• On ha anat a parar?
• No ho sé, no ens cal saber-ho