Es va despertar de sobte, amb un desassossec estrany, peculiar. Estava suada i tremolosa, amb un malestar inexplicable. Estava segura de fugir d’algun lloc, potser un malson.

Va quedar-se una estona quieta, tapada fins dalt dins el llit, no estava bé, li feia mal l’esquena.

-Què vaig fer ahir abans d’anar a dormir? Tinc el cap espès. – Va pensar la Caterina mig ofegada sota la vànova.

Llavors va recordar el sopar amb en Bernat al japonès. Els dijous sempre s’enredaven a anar al cine i a sopar fora per comentar la pel·lícula. No recordava haver begut. Al final, sí, al final havia sortit el cuiner, un noi japonès molt eixerit, company de classe de jardineria del Bernat i els va servir un xupito d’alguna cosa indeterminada, embafadora com un xarop i d’un verd entre nuclear y sabó de plats.

Va fer un bot i va sortir del llit, fent saltirons de puntentes, com si el terra cremés, va arribar a la dutxa. L’aigua s’ho emporta tot. Es va pentinar i pintar els llavis vermellosos, sense parar massa l’atenció en el que feia. Va agafar la bossa i va anar baixant l’escala mentre cantussejava una cançó que no recordava on havia escoltat.

Feia un dia esplèndid, quines ganes de estar contenta tota l’estona. Va entrar a un cafè a esmorzar.

Va seure al costat del finestral de cortines pesants i farcides de pols que pretenien ser elegants. Gaudia de les torrades i el cafè com si fes segles que no esmorzes.

Un home gran, amb els cabells i la barba d’un blanc esgrogueït, seia en una taula propera, parlava xiuxiuejant i gesticulava en una conversa imaginaria. De sobte, l’home va clavar els ulls en ella i va exclamar:

-Enriqueta! On eres? T’he trobat tant a faltar!

-Senyor, es confon

L’home es va apropar molt, estava visiblement emocionat. La mirava amb els ulls negats de llàgrimes, velats pel tel de la vellesa. Li tremolaven les mans i la veu. Feia olor de roba guardada, de temps, tabac i solitud.

Ella es va commoure, no sabia que dir-li, ni com ajudar-lo i alhora es delia per marxar corrents d’allà.

Un cambrer es va apropar a l’home:

-Vinga, Quimet, no m’espanti la clientela, acompanyi’m.

L’home es va allunyar pres de la mà pel cambrer, capcot, enyorat.

Va tornar la sensació d’acabada de llevar. Va pagar i va marxar.

Va enfilar pel carrer del arbres, una fresca suau li va provocar una esgarrifança però, els primers rajos del sol li van escalfar la pell i es va refer.

S’havia relaxat. Va seure a la parada del 54 i va aclucar els ulls mentre somreia. De cop, una cridòria jove i estrident, i unes mans que li tocaven el braç. Dues noies, adolescents, potser 15 o 16 anys, davant seu, esvalotades.

-Ai, Vicky, tia, on eres? Fa una setmana que no vens a l’insti i els mossos i els teus pares et busquen. Que fort, que fort! Vas pirar amb el de mates, no? . Quins llavis tan vermells, no?!

A la Caterina no li sortien les paraules, no tenia forces, no entenia res. Es va alçar i va començar a córrer. La seguien, una trucava per telèfon. Va agafar un taxi i va donar l’adreça del Bernat al taxista.

Seia al seient del darrere del taxi i sentia el seu cor embogit.

-Calma’t Caterina, calma’t, deus d’estar enfebrada.- es deia a ella mateixa en una conversa estranya i intima.

Va alçar la vista i va veure que el taxista la mirava encuriositt.

-No em passa pas res, tinc un mal dia.

-¿Sabe que es usted el clon de mi hermana gemela? Se fue de casa con 16 años, huyó con una amiga, nunca volvió. ¿vos sos de Buenos Aires?

El cap de la Caterina estava a punt de fer una gran explosió. Tenia els ulls esbatanats i se li havia desfet mig monyo.

Va obrir la porta en un semàfor i va arrencar a córrer, no va aturar-se fins al número 23 del carrer de les acàcies. Va pressionar amb força i compulsivament el timbre, amb insistència i obsessivament, perdent del tot la noció del temps.

La porta es va obrir de cop, era en Bernat, escabellat i en pijama.

-Què et passa? Perquè truques així? T’has begut l’enteniment?

Llavors la Caterina es va desfer, va encetar una tanda de plors, sanglots i explicacions confuses mentre en Bernat la mirava absolutament desconcertat.

-No m’havia fixat mai que ets ben igual a la meva tieta Conxita, Déu l’hagi perdonada.

La Caterina va anar de pet al quarto de bany i es va mirar al mirall: Hi va veure la cara de la seva besàvia Maria Antònia.

Absolutament pertorbada i en un atac de bogeria es va dirigir a la finestra per llençar-se al buit, però va ensopegar amb la catifa i va caure estesa a terra.

En Bernat la va arrossegar fins la banyera, la va posar a dins i la va dutxar.

Semblava una nina trencada, amb el pintallavis i el rímmel escorregut.

Després de tranquil·litzar-se li va explicar a en Bernat, amb un precís ordre cronològic, tot el que havia succeït des que havia posat el peu a terra aquell matí.

En Bernat la mirava amb curiositat i amb un lleu posat d’idiota, potser per la son, potser perquè era el seu posat habitual.

Ella li parlava solemne i amb la seriositat i dramatisme que el moment demandava, però no podia deixar de mirar una lleganya gegant i seca, creant una crosta a l’ull dret del noi.

-I Bernat, no se què em passa –somicava. Per acabar dient:- treu-te aquesta cosa fastigosa de l’ull!

-Això deu ser cosa del Pequinès segur, sempre fa experiments.

-Qui collons és el Pequinès?!!

-El meu amic del restaurant, l’Oleguer.

-Però si és japonès,

-Que no, que és d’Olot. El seu avi era de Pequí, no en té res de japonès.

En Bernat es va rentar la cara. La Caterina va enfonsa el cap a l’aigua i el va treure quan es començava a ofegar.

Amb la cara neta van marxar tots dos al restaurant de l’Oleguer. El van trobar dinant peus de porc amagat a un racó. El noi semblava content de tornar-los a veure. La Caterina es va sorprendre de la seva veu greu i seductora que parlava un català d’Olot magnífic, no el recordava així la nit abans.

Quan la Caterina, que anava agafant un posat de coqueta i una mica fresca, li explicava la seva desventura, el xicot anava canviant de fesomia i va perdre la gana, es va aixecar de cop i va desaparèixer, per tornar en un parell de minuts amb una ampolla de licor estranya. Amb un cop sec la va plantar damunt la taula.

-Quin licor oriental ens vas donar?

-És ratafia amb unes gotes de Fairy i un polsim de cendres de la incineradora de morts de la Garrotxa. No em mireu així, fèiem proves, ahir em vaig equivocar d’ampolla, algú la va canviar de lloc.

La Caterina va anar al lavabo i va rojar fins al primer glop de llet materna. Va sortir de la cambra de bany pàl·lida i prima.

-Si ho has tret tot, potser ha desaparegut l’efecte, tot i que hem fas pensar molt en….

-PROU! Busca la manera de curar-me!

-Penso que l’ única manera es que prenguis ratafia de la terra sense adulterar.

Va fer una ganyota de desgrat. Va prendre l’ampolla de ratafia pura, va anar cap a la pica, va posar el tap a l’aigüera, va abocar l’ampolla i va submergir la cara a dins el líquid color ocre.

En sortir dels serveis era 10 anys més joves i d’una bellesa enlluernadora. Va seduir l’Oleguer. Van ser feliços els tres mesos d’estiu i després es van oblidar.

De l’encanteri no en va quedar res, no sabem si pel vòmit o per l’efecte de fer immersió dins la ratafia.