Em fa mal el pit, m’ofego, noto un pes mort a sobre que m’esclafala carcanada. Estic mig adormida i entre ombres veig a l’àvia asseguda damuntmeu, tota rodanxona.

-No pot ser aquesta infelicitat. No pot pas ser. Has defer alguna cosa.

-Àvia, ets morta, no pots seure sobre meu i despertar-mecada nit, m’ofegaràs tu, no la infelicitat.

-Ruca! Sóc morta però no pas burra, algú ha de cuidar detu, i si no ho deixes fer als vius m’obligues a mi i no puc descansar en pau.Aix, Verge Santa.

Tinc els ulls enlleganyats, em costa desenganxar lesparpelles, m’enlluerno per la llum del sol que s’escola entre les escletxes dela persiana.

-Merda, ahir no vaig tancar bé les persianes, quin conyd’hora deu ser?

Les set del matí d’un dissabte de maig.

-Hòstia no, que encara és divendres!

Ara toca córrer, dutxa d’entrar i sortir, i sense esmorzar.

Esperar el tren en una estació de poble a la intempèrieté instants idíl·lics, els cinc minuts de concert dels ocells amb un imprevisiblei sobtat toc-toc d’un picot. Això és l’alegria, però és fugaç, va i ve, com l’enuig.

La son m’embolcalla al tren dins una esfera petita on hisom jo i la música del piano del Senyor Beving.

Torno al món malhumorada pel to de veu de la dona dedavant meu. Avui m’ha tocat la malvada un altre cop.

La malvada és una dona d’uns cinquanta anys llargs, decabell caoba. La malvada es maquilla en tons ocres foscos i els llavis d’ungrana pujat-sempre penso que els té així de xuclar vísceres humanes. Parla pel mòbiltota l’estona utilitzant un to molt alt de veu. Deu treballar a una asseguradoracom a cap d’algun equip. A les 7 del matí està trucant per telèfon a la gent  amb qui treballa. Utilitza paraules com, “carinyo”amb veu gens agradable, pejorativa i amb una certa superioritat moral. Elcontingut de la conversa sempre és per deixar a parir a algun company ocompanya.  Porta una llibreta ambllistats de coses, les llegeix a la persona que l’escolta en forma de retret.

No m’agrada, és dolenta, agressiva i em fa sortir del meumón.

Tinc un petit rodament de cap i perdo l’oremus. Quan tornoa la consciència veig a la malvada amb el telèfon, mida tableta, travessat dinsla boca.

La noia jove de cabells lila pàl·lid  que juga amb una ps vita asseguda al seu costat, em mira, somriu i em mostra una renglera de dents petites i esgrogueïdes com les d’un lluç, em guinya l’ullet i segueix jugant.

La dona emet sons guturals i mou els braços com si fos unmolí de vent. Tothom fa veure que no la veu. Mica en mica abandonem el comboi ila deixem sola intentant treure’s l’aparell travessat dins la boca.

L’andana de L1 a la plaça d’Espanya és un puto caos. Unaplec de gent mal educada, incívica i bruta. El món dels lletjos i antipàtics.

Un noi jove que pensa que és immortal i guapo regala copsde motxilla a tothom perquè despenjar-se la bossa es de gent antiga massapreocupada pels altres.

El miro fixament, es somriu, s’agrada, mentre jo observocom li creix un gra infame al nas que li deixa la part esquerra de la cara migesguerrada.

Quan surto al carrer respiro profundament, faig unaganyota perquè em ve un baf de pixats que espanta, però passat aquest moment, m’arribal’olor de cafè i el sol incipient m’escalfa la cara.

Agafo el telèfon i truco a la feina.

-M’ha sorgit un imprevist, m’agafo el dia de vacances.

Faig un cafè en una cafeteria elegant on no hi ha sorollsextrems i la claror és estranya però agradable.

Bado pel passeig de Sant Joan, travesso la ciutadella ientro a l’estació de França. Miro els trens de llarg recorregut, estona, somrictal com si fos boja. Semblen cucs llargs de ferro que descansen sobre les viesque fan esses.

Giro el cap i a la televisió veig la dona malvada fora desí que m’està descrivint a mi. Té la cara com desfigurada, li ha quedat la bocaque sembla un pelicà.

Miro on van els trens, no hi trobo el que busco.

Vaig a l’estació del nord i compro un bitllet d’autobús aMontpeller.

No he dinat, ja és vespre, el sol fa una llum groga icaiguda.

Camino lleugera, qualsevol diria que sé on vaig. Passoper davant d’una llibreria on una noia amb el cabell panotxa i la pell blancaque es mou estrany, està endreçant els llibres abans de tancar.

Hi ha un cartell a la porta. Busquen dependenta.

M’hi adreço. Li somric, m’agrada, és elegant i serena.Ella també em somriu. La feina és meva.

Em pregunta d’on vinc, li explico que acabo d’arribar i m’ofereixuna petita estança a la rere-botiga. No li cal saber es més.

Surto a passejar. El telèfon no para de pampallugar, elllenço al riu Lez mentre veig com s’enfonsa i la llumeta roja segueixencenent-se i apagant-se.

Dormo bé, no tinc els ulls enganxats i ningú ha dormitdamunt el meu pit. Respiro.