Feia passes grosses, amples, gambades de gegant pota-llarg. Un airet suau li feia voleiar la melena, estrany, amb aquella puta calor que l’asfixiava des de feia un parell de setmanes, que fes aire, semblava una petita victòria del destí.

Però en Pere Dalmau Romanès no hi creia en el destí, ni en les victòries. De fet no sabia ben bé si creia en alguna cosa. Bé sí, en els poliedres i les matemàtiques.

Tornava de veure a l’imbècil del seu psiquiatre. No sabia perquè continuava anant a la consulta. No li feia cas, no seguia les seves indicacions i no prenia la medicació. De fet, sense ser ell gens pretensiós i patint de baixa autoestima, davant d’aquell home tenia la sensació de que el sonat era el metge. Només hi anava per fer feliç a la seva mare i, també, perquè callés.

-Pere Dalmau, no et relaciones. No surts, no tens amics? Noies? Mmm nois?

-Mare, poliedres!

En lloc de sentir-se més relaxat, sortia de les visites molt agitat, i aquell dia s’havia inquietat de manera alarmant.

Aquell boig volia que anés de vacances!

-Has de sortir de la teva zona de confort.

La típica frase que et deixa anar el zumbat intensito que ha llegit en un llibre d’autoajuda o en una novel·la de Coelho, i per això havia estudiat tant aquella senyor, segur que era metge? Ho hauria de comprovar. Meh, vacances.

En Pere Dalmau anava de casa a la feina a peu, pel semi desèrtic passeig del costat del riu. Entrava el primer i sortia a una hora on no hi hagués massa gent. A la feina li tenien estima, tots eren força peculiars, gent de ciències, obsessos i abstrets. Es respectaven les distancies, les respectives fòbies, desequilibris emocionals i de relació. Tots eren rarets.

La Rosa, Doctora en ciències exactes, una eminència, semblava que havia millorat els seus nivells d’ansietat i havia aconseguit assistir a les reunions amb direcció de manera presencial i sense semblar ximple. En Pere Dalmau estava molt interessat en aquest canvi, no perquè enyorés cap contacte humà, sinó pel fet de poder tenir sota control l’angoixa.

En un dels 20 minuts obligatoris de descans, i mentre resolien un Sudoku Premium, en Pere Dalmau li va preguntar pel seu canvi.

-I tu? Com és que ara pots ser “normal” a estones?

La Rosa es va arreglar la trena, i sense mirar a en Pere Dalmau, va confessar:

-Vaig a una nova metgessa. Vols el seu contacte? Vols el meu telèfon?

-Potser la truco. Per què vull el teu telèfon? Que no tens família? Si m’agafa un ictus o un infart no et podria trucar, m’atabalaria molt, em serà més útil ma mare, és resolutiva i tu ets com jo.

En Pere Dalmau no era massa conscient del seu atractiu. Era un paio estrany de collons però igualment ben plantat. Era probable que s’assemblés al seu pare, de qui no en sabia res i com la mare li havia dit que era millor així, doncs ja estava bé.

El noi era molt alt, cama-llarg, pell bruna i ulls foscos amb tons verds. Una melena espessa que li sobrepassava les espatlles. Feia anys que lluïa una frondosa i generosa barba. Semblava un Ara Malikian alt. Ser extremadament ordenat, net i, a la seva manera, presumit, li donava un aire de hipster enrotllat que res tenia a veure amb la realitat. En Pere Dalmau sortia poc de casa, però sempre anava ben vestit, un home amb bon gust.

Semblava que caminava segur amb aquelles enormes gambades i l’espatlla recta, però, sempre, amb la mirada clavada al terra.

Vivia sol, en un pis nou, no massa gran, amb les persianes abaixades, només deixant entrar un bocinet de llum per alguna escletxa. Compartia llar amb un gat escanyolit, esquerp i guenyo, el pòtol. No es tocaven mai.

Els caps de setmana es tancava a casa amb pany i clau. Feia jocs matemàtics, mirava sèries, llegia novel·la negra i es masturbava parlant en un xat amb una dona russa que havia estudiat matemàtiques a distancia i treballava a una destil·leria de Vodka a Sebastòpol.

I ara, una senyor amb bata blanca, sempre descordada, per lluir un polo amb el coll apujat- ja em diràs quina mena de tara s’ha de tenir per portar el coll d’un polo aixecat- volia que trenqués la rutina, que fes una maleta, que sortís de casa i anés a llocs amb gent com ara aeroports o trens, per arribar a llocs amb més gent. Persones que criden, que riuen alt, en el pitjor dels casos, criatures o adolescents!

Au, bah, i una merda. Pensava passar el mes de vacances tancat a casa. S’havia d’allunyar d’aquell metge, fugir-ne.

El primer dia de vacances, gaudia del seu descans a casa, en calçotets, escabellat i jugant una partida d’escacs on line. Algú va trucar al telèfon fix. No era dimarts, ni dijous, ni dissabte. Tampoc eren les 9 del vespre. Que són els dies i hora que el truca la mare.

Potser la mare no es trobava bé.

-Digui’m?

-Buenas tardes, le llamo de la compañía Ciao. ¿conoce nuestras ofertas?

Va penjar de cop, suat i li van agafar petites tremolors. Com es pot ser tan fill de puta de trucar al telèfon fix d’algú que no coneixes?

Qualsevol amb una mica de seny s’adonaria que aquella trucada no havia estat ben rebuda, doncs no, no hi ha seny fora de les matemàtiques: els humans són idiotes, mereixen extingir-se. Perquè l’home en qüestió, va tornar a trucar, i no una vegada, moltes: totes.

Allò era desesperant, li van venir basques, es marejava. Havia de fugir.

Va trucar a la metgessa de la Rosa. Era una emergència.

La veu de la dona el va tranquil·litzar, era greu, esgarrapada, segurament pel tabac. Li va donar una hora matinera, això li agradava. La gent no li agradava, però els que el feien esperar menys.

L’endemà al matí es va presentar en una adreça de Molins de Rei. Era una casa de poble vella. Va obrir una dona molt prima, d’uns cinquanta llargs. Tenia un somriure amable i gens agressiu. Parlava amb frases curtes. La va acompanyar fins a un pati ple de marqueses, un desmai, tres xiprers i un plataner. En un cantó hi havia una taula de pedra, un banquet i una cadira. El va convidar a seure i li va servir una infusió freda.

No sap perquè però va començar a explicar-li que li agradaven les figures geomètriques, que la gent, en general, li semblava imbècil. Que tenia una certa tolerància amb la gent de faccions anguloses i que parlaven poc o gens. També va dir-li que evitava i fugia de les situacions tenses, que per ell, eren totes. Només era capaç de conversar amb sa mare sense angoixar-se massa. De fet, la Pepita, sa mare, feia un monòleg, ell somreia i pensava en algun misteri matemàtic o en la destil·lera de Sebastòpol. Dinaven plegats cada primer diumenge de mes. Canelons. Sempre. Si el menú hagués canviat per algun motiu hi hagués hagut un puto cataclisme.

La nova Doctora, Caterina, Dra. Caterina Mori, es va fregar les mans i es va recargolar a la cadira mentre somreia.

-Bé, Pere Dalmau, penso que no es bo per tu que et pressionin, fes el que creguis en referència al teu temps lliure. La meva recomanació fins la propera visita, al setembre, a menys que pateixis una crisi, és que posis dues gotes d’aquesta ampolleta en un got d’aigua cada matí.

En Pere Dalmau estava perplex, però es sentia una mica millor. Va prendre el pot de vidre i va marxar a casa.

Per primera vegada provaria el que li donava un metge. La Rosa era un altra.

Feia un parell de dies que es prenia les gotes, semblava que no tenia tants pensaments negatius, o potser només era una percepció.

Van trucar al timbre. Prova de foc. Va obrir. Era un veïna d’un altre edifici, l’havia vista pel patí interior. Anava acompanyada de la filla, una nena satànica a la que havia observat arrancant extremitats de les seves nines e intentant ofegar el conill de la  portera.

La dona tenia la veu aguda, era rodoneta i tenia mirada de faltar-li una bullida. Era una prova d’alt nivell.

-Escolti senyor, que sóc una veïna seva i m’he adonat que des de una finestra de l’edifici de la dreta ens espien. Oi, sí, no faci aquesta cara. Hi ha una càmera! Li ho juro! La nena m’ho havia dit i jo no m’ho creia. Algun degenerat o vés a saber! Ho hem d’esbrinar!

La nena reia, com una petita hiena. La senyora tenia una veu que hagués irritat un monjo budista. Mentre parlava anava entrant al pis i la nena xiuxiuejava. – Oh, que net, que ben posat, sembla un museu-. En Pere Dalmau va sospirar profunda i exageradament. Els va barrar el pas.

-Senyora, i suplement, m’està molestant. Dubto que a algú li pugui interessar la meva o la seva vida de merda – i llavors, amb un to suspicaç i malintencionat, va afegir- a menys que sigui la policia o els serveis socials, perquè es clar, allò que tenen plantat al patí no són ortigues, oi? I la nena i vostè no estan com unes putes maraques, oi? Potser es que té el pis fet una cor de porcs insalubre perquè hi visquin criatures cabronetes.

-Oh, oh, el denunciaré, m’està injuriant.

-I vostè està entrant a una propietat privada sense permís. Fora!- va dir mentre li tancava la porta als morros.

Després del cop de porta va notar que tremolava una mica, tanmateix se sentia satisfet.

Acte seguit, va començar a buscar vols a Finlàndia per internet, havia de marxar lluny. Va veure unes cabanes de fusta ideals, allà no hi anava ni cristo. Va posar els vídeos de la pàgina promocional, un paradís, fins que als vídeos van començar a aparèixer óssos, l’animal nacional de Finlàndia! Óssos que entraven a jardins, que es banyaven a jacuzzis….però quina puta merda era allò?. Ell odiava els animals, en especial als óssos. No aniria al puto cul del món per ser cruspit per un ós.

El dilluns següent, es va llevar a les cinc del matí, per no trobar gent. Va prendre la maleta i va posar al Pòtol dins una gàbia de viatge, no sense que li deixes les mans plenes d’esgarrinxades.

Va anar a llogar un cotxe a l’oficina AVIS de la Gran Via. Va conduir fins a una petita masia al massís del Montseny. 20 minuts de pista forestal per arribar-hi. No cal anar a Finlàndia, collons.

A la porta de la masia hi deia “Can Moix”. Hi havia tres habitatges llogats per gent solitària, sense criatures i que s’ignoraven. A la casa principal hi havia la masovera, a qui no va veure fins al segon dia. Era una dona amb la cara rodona com la lluna plena, i tot i això, li va inspirar confiança. Era molt pigada, baixeta i amb uns cabells llisos i pèl-rojos molt llargs. I, oh, infortuni, vivia amb dos nens petits, iguals, bessons, rodons i pigats com ella. I, gats, molts gats, enormes, de talla XXL, gats mesquers per tot arreu. Ho havia d’haver pensat abans, “Can Moix” aquell nom era per alguna cosa. Va fer tres respiracions profundes i va mirar de relaxar-se.

En Pòtol, va sortir de la gàbia i va fugir per la muntanya mentre anava bufant a tot el que es movia, mentre els altres gats, tres vegades més grans, el miraven amb desdeny, com qui veu un pirat i el deixa fer.

La masovera li va escriure en un paper que es deia Maria. La Maria no parlava. Els seus fills no cridaven, si que reien, reien molt, però no el molestaven aquelles rialles.

Li estaven passant coses molt excepcionals, li agradava una noia de cara rodona i no li molestaven les rialles dels nens, ignorava els gats salvatges que jeien arreu i tenia unes ganes irrefrenables de passejar per la muntanya.

Quan sortia a fer caminades, els nens, el seguien i l’intentaven imitar. Li deien el gegant.

La Maria li portava pa calent als matins. La veia treballar, a l’hort, amb el bestiar, a casa, no es cansava, sempre semblava contenta. Com ho feia? Potser també prenia algunes gotes.

-Hola Maria, voldria saber què prens per estar així. Vull dir, que jo he millorat molt, eh però com per estar content, mnye.

La noia va somriure i es va recollir els cabells en un monyo improvisat, el va agafar de la ma, el va portar a la cuina i li va servir un got de vermut del que feia ella amb herbes del prat del mig (recepta pròpia), donzell, herba gatera i nianoniano. Li va portar un plat d’escopinyes amb una salsa tan inusual com deliciosa, olives, i un altre vermut….no sap com, es va despertar en un llit de llençols de cotó abraçat al cos tebi de la Maria que respirava compassadament. La porta de l’habitació estava ajustada, a l’altre banda els bessons amb cara de mal parits, reien.

Aquell vespre arribava la música d’un concert d’alguna festa major propera :

In the night, in the night,
in the nainonainonight
In the night, in the night,
in the nainonainonight night

Aquesta nit vull ser jo el meu propi perill
que em peti la vida al pit, que em peti la vida al pit (..)

I es va descobrint fent uns passos de ball involuntaris i es va sentir “feliç”. I per primera vegada no va voler fugir. Però abans de res i d’estar segur que li agradava estar allà s’hauria d’assegurar que al Montseny no hi havia óssos.