L’Antonia havia perdut el senderi. Estava com unes maraques. La gent del seu veïnat se l’apreciava, havia estat una bona persona i inspirava tendresa, així que ningú, almenys pel moment, es plantejava trucar a serveis socials.

Anava neta, menjava, no acumulava merda a casa i no era perillosa. El dia que algú es trobés un tornavís clavat a la porta ja s’ho repensarien.

Hi havia dies de tot. Quan dormia tota la nit i no veia fantasmes es mudava i s’enjoiava. Es guarnia amb faldilles llargues eivissenques, espardenyes de vetes amb cunyes tan altes que li costava caminar i els turmells se li giraven lleument cap endins deformant les sabates. Lluïa bruses llampants i un maquillatge exagerat, d’aquell que fa una olor forta i una mica agre. Passava , ben bé, mitja hora fent-se una trena llarga que després enroscava en un monyo alt, com una ensaïmada. I passejava, amunt i avall del carrer del Sorrall. Saludava a veïns i coneguts, les veïnes la convidaven a cafè i coca de vidre de can Moliner i ella es llepava els dits, un a un, com la canalla.

Ai la canalla, no hi entenen de què passa amb la gent gran. Un estiu van fer corre que era una bruixa i que si entraves a casa seva et donava un got de fanta de taronja amb cuques que hi suraven.

Entre els joves corria la brama d’una història de desamor d’un soldat que la va deixar i ella es ve trastocar. Res més lluny de la realitat.

Quan els fantasmes li saltaven damunt del llit i no dormia, al matí, tenia al·lucinacions, parlava amb gent que ningú veia i es plantava al balcó amb una bata de dormir i els cabells deixats anar. Quan la gent passava pel carrer els escridassava.

-Merdosos, merdosos, on collons aneu amb aquestes cares? Qui us va parir, mira que en sou de lletjos? Només sou bons per fer canelons!

L’estampa acollonia molt i les criatures anaven a jugar a un altre carrer. La gent gran mirava de calmar-la i li portaven brou de pollastre i mandonguilles. Li deixaven a la xida perquè ella no obria.

I l’endemà, com si no hagués passat res. Tornava a pentinar-se, maquillar-se i vestir-se de passeig, seia amb les veïnes i els explicava histories de quan era jove, totes inventades, perquè no havia sortit mai del poble i tots aquells homesi, enamorats i llocs dels que parlava no havien existit mai. En realitat, la bogeria li havia arribat quan va haver de tancar la fonda. Vés, mira, l’Antonia era d’aquelles que es jubilen i se’ls acaba la vida. Feia anys que era vídua, no tenia família i la ment humana és estranya, arrugada i plena de racons.

Potser sí que va tenir amors secrets, però molt ho devien ser, de secrets,  perquè es va casar ben jove amb l’hereu de la Fonda Poc, la més gran i important de la comarca. Tenien habitacions lluminoses, un jardí dels que agraden als senyors de Barcelona, amb una font i dos castanyers immensos. I el menjador? Ai el menjador, amigues. Allà s’hi feien tots els casoris dels pobles de la rodalia. L’Antonia tenia 17 anys i mig quan es va casar amb el Gerard de Cal Poc. Era bonica, de cara neta i ulls grossos. Una criatura a qui la vergonya feia que amagues les mans dins les mànigues blanques de la camisa. Un any després era una dona d’expressió greu, cara de somriures. Durant la seva vida de casada va patir 7 avortaments. Mai ningú li va veure una sola llàgrima per les pèrdues i la seva mala sort. Ella i en Gerard eren un matrimoni com cal, sense massa luxes, que són de mal gust. No s’havia de semblar ni massa feliços, ni massa rics. Treballaven molt, sortien poc i feien diners per l’afany de tenir-los i per si un dia els havien de fer menester.

Tot en ordre fins una vigília de Nadal. El Gerard va sortir de matinada per anar de cacera, volia unes guatlles per oferir a la fonda per festes. Ningú el va tornar a veure mai més. Van buscar al bosc, a la cova de l’arc, als pous, no era enlloc. Les males llengües van dir que havia desaparegut voluntàriament, que amb aquella dona tan freda, sense fills…tot era culpa d’ella, perquè no somreia, perquè no era mare.

L’actitud de l’Antonia va ser sorprenent, va fer dol un mes, sense ni una llàgrima. Després va fer pintar la fonda, es va començar a posar vestits escotats i a utilitzar davantal a la cuina en lloc de bata. Feia somriures discrets, tractava bé als treballadors i entrava a la cuina més que mai.

La seva especialitat eren els canelons, melosos, d’un rostit fet pels àngels, pura mel. Van ser els anys de felicitat de l’Antonia.

Ai, però quan va acabar el rostit que tenia al congelador i va arribar l’hora de la jubilació, va començar a delirar. I es que a les nits de lluna minvant, l’ànima del Gerard se li asseia damunt el ventre i la mirava, i se sentia olor de canelons gratinant-se. Ell la mirava amb odi, com l’ havia mirada sempre que estaven sols i li estrenyia el ventre, li feia mal, com quan la colpejava amb les botes de caçador, com cada fill que havia perdut, com tot el sexe al que l’havia obligat. Primer s’espantava, quan el veia allà, però després s’incorporava i li deia:

-Ets mort, només has esta bo per fer canelons, maleït!