Divendres 13 de març

Les glicines del carrer de l’estenedor han florit totes senceres. Ho he trobat commovedor, sí, és una bestiesa, però des d’aquí tancada, qualsevol petita cosa em sembla un gran miracle.

De menuda, a casa, hi teníem glicines, quan arribava el bon temps creixia una teranyina immensa formant un porxo lila d’olor intensa .

Fa més d’un mes que miro per la finestra intentant de trobar alguna cosa que no hi fos el dia d’abans. Quan fa l’efecte que fa dies que res no canvia, l’existència lenta i tensa es fa exasperant.

He anat corrents a avisar al Salvador. L’he fet pujar al pis de dalt fent gambades grosses, saltant esglaons de dos en dos. Quan l’he tingut davant la finestra que s’aboca al carrer de l’estenedor, he assenyalat les glicines.

-Ai, collons, sembla que algú hagi rebentat un iogurt de mores contra la paret blanca de cal forner.

Llavors ha callat un moment, s’ha posat seriós i ha canviat el to sorneguer per un de solemne.

-Però és molt bonic, segurament molt més bonic del que jo puc arribar a apreciar.

-Es que embogiré de no poder sortir a fer un tomb, de no veure nous paisatges. Les parets em cauen a sobre.

Llavors hem sentit els peus del vell, els seu xec xec d’arrossegar les sabates i el pom, pom del bastó. Ha rigut, de forma…fastigosa? mostrant la seva dentadura de rap amb dents esgrogueïdes pel tabac i ha dit:

-I per això tantes presses? Per veure unes flors? Sort que són lluny i no ens arriba el tuf que deuen fotre. Hauries d’estar contenta, nosaltres encara, que tenim un tros de terra allà al darrere, pots plantar-hi card. No sé que cony fot aquesta dona que has trobat tot el dia amb el nas enganxat a la finestra de carrer.

-Pare, si us plau, només li demano una mica de respecte.

Llavors, en Salvador, m’ha mirat, m’ha somrigut i m’ha dit,

-Dilluns vinent tinc permís per sortir de casa durant una hora, que la darrera setmana vas sortir tu. Ja et portaré geranis i glicines,  farem que s’enredin a les fustes de la pèrgola.

En Salvador, de vegades és una mica poca-solta, però és bon noi. És una persona pràctica, no hi entén de poesia, ni de flors ni de festejos, que hi farem. El vaig triar perquè sap fer riure i no s’enfada mai. Tot no ho podem tenir.

El que no m’agrada es viure amb son pare, és un home estrany. El pare d’en Salvador es diu Eusebi Recasens. Va ser molts anys metge de poble, el doctor Recasens. És un home eixut, desagradable i poc donat a la broma. Pare i fill no s’avenen. El senyor Eusebi em tracta amb menyspreu, és un misogin, fa l’efecte que odia les dones. Intueixo que alguna cosa devia passar amb la mare d’en Salvador, però no se’n parla mai.

Dilluns 16 de març

Plou. Però plou molt. Hi ha una boirina espessa i grisa. La humitat fa olor de fang i molsa. Aquesta olor enganxosa ha entrat a les cases i als ossos de la gent.

Encara vaig tenir sort de poder sortir dilluns passat que feia bo. La fornera em va preguntar si era feliç al poble. Fa de mal dir, des que vaig arribar hi ha confinament. El Salvador i jo tenim molts plans, però es clar, en aquestes condicions. Falta poc per acabar d’arreglar la casa i que l’avi tingui un apartament separat, però mentre em de viure plegats i sembla un home difícil. Mentre jo parlava la cara de la fornera s’enfosquia, de sobte em va prendre la mà, molt fort, vaig notar l’escalfor de la pell dels seus dits entre els làtex dels seus guants i els meus. Llavors es va sentir un xiulet i una veu que bramava:

-Senyores, no es toquin, no s’apropin!

-Disculpi, ha estat sense pensar- va dir la fornera-

Llavors es va apropar a la meva oïda dissimuladament i va dir:

-El Salva és un bon xicot, son pare és el dimoni. Vigili. Miri de saber que va passar amb la mare d’en Salvador.

La fornera em va semblar tota carregada de bones intencions, i tot i que el meu sogre és un mal parit, també és un pobre vell que repapieja, i vaig tenir la impressió de que a la Rossita del forn li faltava una bullida. No hi vaig donar més voltes.

Avui li tocava sortir a en Salvador, fa mitja hora que ha marxat, comprarà menjar i esqueixos per plantar al jardí. L’he fet abrigar-se i agafar paraigua.

Vaig pensant on plantaré cada cosa mentre observo el tros de terra deixat i ple d’herbes de darrera casa. Quedarà bonic amb les flors. Així, feréstec ja ho és perquè té dos arbres grans. Un plataner i un lilà. Rumio i no m’adono que el vell i es seu xec xec, pom pom, s’han acostat darrere meu, llavors sento un so metàl·lic i punxegut, em giro d’un salt i el veig assegut al meu balanci esmolant una navalla.

-Sempre m’han agradat les coses fredes que tallen, per això em vaig fer metge. Per què penses que no m’agraden les dones? A mi m’agraden molt les dones, totes, fins i tot les que no sou gaire eixerides, tot i que tens un bon cul.

Somriu i em sembla realment entre grotesc i terrible. De fons sento el so metàl·lic d’esmolar el ganivet……

Capítol 2 elracodelesmaleses.wordpress.com/2020/03/18/tancats-capitol-2/