Tancats Capítol 1 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/16/tancats-capitol-1/

Tancats Capítol 2 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/18/tancats-capitol-2/

Tancats Capítol 3 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/24/tancats-capitol-3/

26 de març

El Salvador m’ha demanat que li prepari til·la. S’ha disculpat de manera mal destra per l’episodi de fa uns dies.

-Marieta, ja saps que t’estimo, però tant de temps tancat m’ha tornat boig i estic molt nerviós, no sé pas que em va passar amb l’escopeta.

-No t’amoïnis, tots ho estem.

Jo li contesto de manera tranquil·litzadora, però l’enredo, no me’l crec, no hi confio gens, cada dia menys.

Aquest matí els he sentit, els dos homes discutien, no he sentit que deien. L’Aurèlia diu que fan comèdia, que tot és mentida, que el Salvador és un impostor, és exactament tan dolent com son pare, però amagat rere una disfressa d’amabilitat i simpatia.

Ara no sé si la trastornada sóc jo. Me n’adono que faig coses amb malicia i hi trobo cert plaer.

La garsa entra a casa, es posa sobre els mobles i amb un cop de bec els hi fa un lleu i petit forat. Darrera seu hi vaig jo i engrandeixo el forat a la fusta amb una de les puntes esmolades de les tisores.

Després sec i espero els renecs dels homes quan troben els forats i jo em faig la desmenjada.

30 de març

Han arribat les orenetes i han fet sortir la primavera. Ja no tinc les mans gelades.

M’he trobat les portes de l’armari obertes de bat a bat i la meva roba feta a tires i trossos, me l’han feta malbé.

Quan he entrat al menjador amb la safata amb les torrades de l’esmorzar he sentit un crit agònic i he vista al vell amb la ma al pit, absolutament horroritzat.

-Maria, amor, què fas amb un vestit de la meva mare? El pare s’ha impressionat molt!

-Algú ha fet retalls amb els meus vestits, no tenia roba.

M’he adonat que el doctor té una tremolina incipient a les mans, se li accentua quan estic a prop seu. Ja no m’amenaça, em tem.

5 d’abril

A casa no s’escolten les noticies, diuen que són depriments, i, què no ho és?

Encara no se sap quan podrem sortir. Vull marxar d’aquí, tornar a Barcelona, això no té sentit.

Al vell ja li tremola la veu quan parla i en Salvador té un tic nerviós, va fent picar les puntes dels dits amb qualsevol cosa, com si volgués fer percussió, però no és la intenció, ni se’n adona. De vegades es fa mal, té els dits inflats, li cauran les ungles, les té totes negres.

Avui és diumenge de rams, sense demanar permís he sortit de casa i he anat a veure la fornera. He notat que s’atabalava en veure’m.

-No hauries de venir tu, a casa teva només té permís en Salvador. No li hauries de donar problemes, ja en té prou amb el pare.

-Vull un tortell de rams, un pa de pagès i un esqueix de glicines.

Ha marxat a la rere botiga i ha tornat amb una bossa. En aquell moment ha entrat a la botiga la Quimeta del Ferrer, amb un vestit blanc, barret i sabates vermelles. S’ha posat a cridar, ha vingut cap a mi i m’ha dit.

-No te la creguis aquesta, carda amb el teu home. Són tots una colla de mal parits.

La fornera ha sortit de darrere el taulell i ha començat a colpejar-la, les han hagut de separar.

A casa ningú m’ha rondinat per haver sortit, els ha vingut de gust el tortell.

Encabat de dinar, he aprofitat el bon temps per sortir a plantar les glicines, he anat revisant el terreny , amb l’Aurèlia al meu costat fent saltirons, se m’ha avançat per mostrar-me el lloc ideal per plantar- les i, de passada, m’ha mostrat un forat a la tanca del jardí per on es podia sortir i orientat a un marge de la muntanya i no a un carrer del poble.