La Ivana Stassevitx tenia una forta migranya. Feia temps que no li passava, es va marejar i tot, es trobava mig estabornida i una mica perduda.

Havia de tornar a casa, maleit el moment en que l’avi va deixar Crimea. Oh, els problemes de la zona, que a Amèrica s’hi guanyen més calers, que no hi ha guerra…De fet tot això li va explicar el seu pare, a l’avi ja no el va conèixer.

Tot vagant per una zona industrial absolutament desorientada, va sentit unes veus, una parla familiar i es va afanyar a córrer cap allà. Darrere un camió enorme hi havia asseguts tres homes de cara rodona i plana, com aixafada, vistosament vermella i lluent, amb un nas petit i arremangat. Tots ells amb mirada de vidre, d’ulls tan clars que esgarrifaven. Un panxut, un barbut i l’altre sec com un esperit. Feia pudor de vodka. En veure- la es van mirar, un d’ells va somriure deixant veure una dent daurada.

La Ivana va tornar el somriure i en perfecte rus es va dirigir a ells.

-Bona tarda senyors, sóc la Ivana Stassevitx, i no sé si podrien ajudar-me a tornar a casa, a Crimea.

Els homes van abandonar el somriure maliciós per posar cara d’interès.

-Hem convidaríeu a un gotet de vodka? el necessito.

L’home gras es va afanyar a servir-li, mentre l’escarransit li atançava una cadira.Ha estat de sort, jo vaig a Sebastòpol amb el camió, si no li fa res dormir al darrere.-Va dir l’esprimatxat que es va presentar com a Igor.

-Mare de Déu! D’Amèrica a Crimea en camió?

Els tres homes van esclatar a riure.

-Amèrica? Som a Abrera, al costat de Barcelona, al Sud d’Europa.

La Ivana va obrir molt els ulls, allò era una broma.

-I com he arribat aquí? L’avi Paul i la família van emigrar a Chicago fa més de mig segle i allà ens hem criat tots. Gràcies al gran talent de l’avi amb el violí, i que després tots hem heretat, hem tingut una bona vida. Però jo sempre he volgut tornar a casa.

L’home sec es va posar seriós, molt seriós.

-Ens pren el pèl? Vol fer-nos creure que és la neta del gran Paul Stassevitx?

La Ivana va posar expressió greu.

-Jo no enganyo mai ningú.

L’home gras es tocava la panxa amb una ma i es rascava el cul amb l’altre, el barbut no deia res, semblava ebri i el senyor Igor va pujar al camió. En pocs segons va tornar amb un violí i li va apropar a la Ivana.

La Ivana el va prendre i amb una passió desconeguda va tocar la “patètica” de Txaikovsky.

En acabar estava envoltada d’una multitud d’homes amb colesterol d’origen eslau absolutament fascinats i aplaudint com a bojos.