-Quan diu que marxem cap a Crimea?

-Demà al matí he de passar pel monestir Budista del Garraf, hi tinc un cosí- deia mentre brandava el cap d’un cantó al altre- el Sergei. Sempre ha estat un pèl místic, massa bona gent i una mica tronat. Tant que n’esperàvem del Sergei quan va venir a Barcelona! I mira, monjo budista!  Després de la visita ja marxarem.

A la Ivana li va agradar allò de pujar a un camió gros, va sentir un cert poder, tant amunt, amb aquell vehicle enorme i una mica vulgar.

Va passar la nit al millor lloc de la cabina, cedit per l’Igor. Una celibrity, encara que vagi en malles, ha de dormir en un lloc còmode.

Al matí, mentre es dirigien al Garraf, l’Igor li va explicar que el Sergei era un gegant, un home corpulent que feia por, però tremendament pacífic. De fet, va marxar de Crimea per la violència constant. Però ai les etiquetes! un forçut de l’est només pot ser un mafiós o un músic virtuós. Quan va arribar a Barcelona només el contractaven de matón. Finalment va trobar feina de monitor al gimnàs Ubae del Carrer Compte Borrell. Tots els matins ajudava la gent a estar més musculosa i ufanosa. A les tardes va acceptar una feina, una mica a contracor, de guarda de seguretat en un club de senyoretes del carrer Viladomat, per sobre avinguda de Roma. Com és un home íntegre allò de col·laborar en l’explotació sexual de la gent no el deixava dormir i va començar a anar a classes de ioga i d’allà, gràcies a un jove i atractiu noi expert en meditació, i de mica en mica, va entrar en el misticisme, fins arribar al Garraf.

En arribar al monestir, la Ivana va acompanyar a l’Igor. Van esperar asseguts a l’ombra d’un pati quadrat amb una jardinera central d’on naixien dos arbres immensos. L’Igor portava una bossa d’esports i el violí dins la funda.

Potser van passar deu minuts i va aparèixer un home molt alt d’espatlles extremadament amples amb el cap esquilat i vestit de monjo.

Es va mirar la parella i va fer un somriure estrany. Es va apropar i va estrènyer fort amb una gran abraçada al camioner Igor, que tenia un gest una mica rígid.

-Cosí, feia temps que no venies per aquí. Quina alegria! I vens acompanyat!- va dir el Sergei en rus.

– Si, es diu Ivana, diu que és de Sebastòpol i la porto a casa.

-Estàs segur? no facis bestieses!

Llavors la Ivana va intervenir, allargant la mà li va dir.

-Bon dia senyor, sóc la Ivana Stassevitx i com veu parlo la seva llengua, no l’enganya el seu cosí, jo li he demanat que em porti a casa.

Llavors l’Igor va donar la bossa d’esport al Sergei que contenia ciris de cera natural que feia l’àvia Ekaterina i el violí a la Ivana que va tocar el concert per violí de Rachmaninov.

En Sergei va canviar de cara, tot i així la fesomia d’aquella dona li era molt familiar i no era de veure concerts de violí a la televisió. Els va fer un petó al cap a tots dos i els va desitja pau, amor i harmonia.

I el dia de Sant Jordi després de dinar va començar un llarg viatge en camió fins a Crimea.