Fa mandra llevar-se a l’hivern. El fred és paralitzador, matinar i sortir de casa suposa un esforç difícil de vèncer.

Ningú sap per què hi ha persones amb una mandra innata i que, a l’hora, són les més capaces de bellugar-se i fer el que cal. Una ànima invisible les sacseja i les empeny per les espatlles.

L’ Elna Coriandre és un d’aquest essers dramàticament mandrosos i cansats que, malgrat tot, s’arrosseguen per la vida. La motivació invisible és viure doble, mentre passeja el cos terrenal i dropo pel món, el cap vola a d’altres llocs on no fa fred i tothom somriu i està relaxat, on sures a l’aigua fresca i transparent del mar.

L’ Elna té una tristor blavosa i un caràcter contradictori, alhora que adaptable i flexible amb la natura circumdant, i, per contra, no tant amb les persones. Aquesta és la raó per la qual, de bon matí, quan camina pel bosc, quan ja li ha passat el fred, agraeix enormement haver sortit del llit. No hi ha gent i tot el soroll són fulles i bestioles.

Avui també. Ha tingut aquell ensurt espontani i meravellós d’alguns matins. Sempre tarda uns segons a reaccionar i saber què està passant. Sent un brunzit que s’acosta i creix, el cor xiscla i s’infla, mira enrere i als costats, res. Damunt el cap hi té una nuvolada fosca que passa volant. L’ Elna somriu i observa segrestada per una emoció que deu ser propera a un síndrome de Stendhal, però sense arribar a defallir.

Els anglesos les anomenen “murmurations” i els danesos “sol negre”, perquè a voltes, les bandades d’estornells al vol, amb el seu ball hipnòtic i el seu so inquietant, tapen el sol.

L’ Elna segueix amb la mirada la immensa taca ballarina al cel, fins que desapareix. L’emoció que li causa la fa seure a descansar, sempre al mateix lloc.

En Benet Salat viu a la primera, o potser la darrera, casa del poble, això sempre depèn d’on vinguis. No sabem si també és una anima cansada com la de l’ Elna, no sabem quin gust té, ni quina olor. Es probable que la timidesa li hagi fet perdre molts llençols a cada bugada i que amaga masses secrets. És matinador i creiem que el fred no li fa por, no obstant, no en tenim cap certesa, és possible que el dolor de les mans glaçades li produeixi cert plaer que li purga els penediments. Als matins, quan és al poble, surt del llit i s’abriga amb un jersei de llana fet a mà per la mare fa 20 anys, de quan va anar a estudiar a Viena, que allà fa fred, deien. Encara amb el pijama i descalç, obre la finestra de la sala de bat a bat, seu, i toca el seu Steinway. La primera peça, sempre, el nocturn número 1 de Chopin, una mica per crear misteri i inquietud.

A can dallonses hi despatxa en Ferran. Realment, la xarcuteria té un rètol que hi diu “Can Amargant , llonganisses i botifarres de la millor qualitat”. En Ferran Amargant és del club dels fills únics. A Riudepenes una generació sencera va tenir només un fill, i una parella una filla. Tothom anomena la xarcuteria can dallonses perquè la Maria, la mare d’en Ferran, diu “dallonses” tres vegades a cada frase, i perquè dir-se Amargant fent uns tiberis tan meravellosos és injust.

No te’n adones i ja és desembre, ahir l’ Elna passejava pels camins polsosos i veia com les màquines segaven el blat i, ara, quan seu al banc de pedra de la façana de casa del Benet i li queda el cul gelat. El pitjor d’aquesta època de l’any és la foscor al matí que fa que la seva tristesa permanent s’aguditzi. De tota manera, ja em diràs, per què el Benet comença els concerts tan aviat. De fet, clar, no són concerts, ell treballa, assaja, però per als oients clandestins són petites joies musicals massa matineres.

Aquest matí quan l’Elna seu, la finestra ja és ben oberta i en Benet ja toca. L’ Elna es remou una mica. En Ferran arriba a mig nocturn i sigil·losament s’asseu al costat de l’ Elna que li fa un gest de silenci amb el dit. En Ferran sospira profund i fort,  recolza el cap enrere amb els ulls clucs i un somriure d’encantat. Té les mans entrellaçades i l’ Elna li mira les ungles netes i curtes, es fixa en els seus dits gruixuts, de xarcuter. Són ben bé el contrari que les mans del Benet. El Benet, de dins estant, no els veu o fingeix que no sap que hi són.

Els estornells tornen a passar volant, arran de les teulades.

A mig matí la xarcuteria és plena, dues àvies esperen assegudes en unes cadires de fòrmica aprofitades de l’antiga cuina de Can dallonses. Un home xerra mentre li tallen 150 grams de cansalada i una dona mira quina vianda farà per dinar.

En Benet entra a la botiga mirant a terra, diu, molt fluix, com un xiuxiueig. – Déu vos guard.

Tothom calla de les seves converses, sobtadament.

La María Dallonses, li diu:

-Bon dia Benet, no sabíem que eres al poble. Com va això de fer tants viatges?

-Bé- diu mentre dibuixa un esbós de somriure.

En Ferran sent una mica de compassió, sap que la vergonya malaltissa del seu estimat amic li fa passar una mala estona.

Les dues velles xiuxiuegen.

-És el nano dels Salat, que diu que guanya tants quartos

-Sembla mentida, tan apocat que és. Als concerts no deu mirar mai la gent

-Sempre ha sigut estrany, de petit ja ho era.

En Ferran les mira amb ira.

-Senyores, vés no es mosseguin la llenga, que la dinyaran al moment enverinades!

Després, amb tendresa, es mira en Benet i li acosta un paquet.

-Té, la comanda, no cal que t’esperis, que tens feina.

En Benet somriu sense mirar a en Ferran i agafa el farcell que li acosta.

L’ Elna fa tres anys que té una acadèmia de ball al carrer Major on hi van totes les nenes del poble i el fill del ferrer. Ella els marca els passos, sempre agafada a la barra o a un bastó per no caure rodona. Per sort l’escola ha tingut èxit i pot pagar la quota de l’hipoteca que va haver de demanar per posar tot el terra de fusta i un piano de paret. La Laura, la noia del fuster, la que no diu ni mitja paraula, li fa de pianista durant les classes. Damunt el piano hi té un pot ple de pega-dolça i un bust de Chopin. Una escola de ballet ha de fer olor de fusta i pega-dolça o no es pot aprendre a fer ni una primera posició. Això és així a Riudepenes i a Copenhaguen.

Per acabar de fer el jornal i no anar massa justa, grava podcast  d‘ASMR i els puja a les xarxes amb una foto de perfil de noia fràgil i malaltissa i un nom artístic “ASMR murmurations”. En Ferran li va donar la idea, diu que allò el relaxa tant i que el fa posar tontu perquè a ell no li han xiuxiuejat mai res. L’Elna ho va trobar tremendament ridícul, però s’ha de menjar. Amb un equip d’en Benet es va començar a enregistrar murmurant  i bufant suau a un micròfon. Es veu que deu tenir un to de veu la mar de relaxant i evocador perquè li suposa un extra més que sucós.

Tots els dijous dinen plegats a la cuina de l’ Elna i enregistren els podcast. En Ferran, en Benet i ella beuen vi i mengen macarrons gratinats, sempre sense carn. Enguany, el 23 de desembre es dijous, com fa 25 anys. Tots tres han pensat en fer-se el salt, però no han gosat. En Ferran ha portat extra de xocolata i el Benet dues ampolles de vi en comptes d’una, que és el més habitual. Tant és, aquesta tarda cap ha de treballar, nomes murmurar.

L’ Elna posa música, sona de fons la veu d’Edith Piaf

Non, rien de rien
Non, je ne regrette rien
Ni le bien qu’on m’a fait
Ni le mal
Tout ça m’est bien égal
Non, rien de rien
Non, je ne regrette rien
C’est payé, balayé, oublié
Je me fous du passé

Tots maregen els macarrons amb la forquilla en silenci, discretament s’observen de cua d’ull. L’ Elna bada, absorta, observant les mans dels seus amics, les abotifarrades, vermelles i amb tendència a suar del Ferran. Oh, i les primes, llargues i extremadament delicades del Benet. Ella voldria mirar-li les mans quan toca el piano, però ell no ho vol. Al Ferran el fa somiar veure l’ Elna ballar recolzada a un bastó, i té gravat a la ment els seus passos abans del vent i el mareig. Detesta que el Benet fugi constantment, però ell tampoc prova d’apropar-se. El seu millor moment del dia és de bon matí, fora cal Benet, sentint-lo tocar.

En Benet voldria haver sigut ballarí i dansar tot el dia amb l’ Elna. Quan és de viatge, cada nit, escolta els seus podcast per poder-se calmar i adormir. Adora el matins quan toca fent-se el desmenjant, fingint que no sap que els seu  amics l’escolten. Voldria entrar a la xarcuteria sense baixar la vista, saludar a en Ferran amb una abraçada o un petó. Però no ho farà.

Són tres nombres primers.

Des del terrible 23 de desembre aquell, sempre junts i sense tocar-se mai.

Realment, tot va començar amb l’arribada del senyor Brauli el curs del 95. Sempre hi ha grans expectatives al començament de curs per com serà la mestra o el mestre d’aquell any, si hi afegim que el mestre canvia poc i que ets d’una escola rural amb un sol mestre, doncs l’expectació és encara més desmesurada.

Don Brauli, es feia dir, i va ser, primer, una gran decepció, després va suposar por i silenci per part de tot l’alumnat.

Dèspota, cruel i abusador. Aquesta seria la descripció del monstre. El repertori d’amenaces perquè les criatures no parlessin era terrorífic.

La mare d’en Benet s’amoïnava, perquè el nano, amb 12 anys, va començar a pixar-se al llit. En Ferran, un noi brillant i segur de si mateix, es passava el dia mirant per la finestra i plorant d’amagat. L’Elna va deixar de menjar. Històries similars passaven a totes les cases amb criatures.

Els pares feien conjectures.

-Això és la contaminació dels purins de la granja dels Amargant.

-Deixa als meus porcs, bé que et menges les botifarres.

-Deu ser un virus que ha portat el vent. Fa massa vent aquest any, un vent estrany. A l’estiu no van venir les orenetes i no s’ha vist ni un sol estornell.

-Els nanos estan enyorats del bon temps.

La tardor de l’any 1996 va ser, encara, més ventosa, la gebrada del dia 23 de desembre va ser històrica i la sensació era terrible per la violència del vent. Era el darrer dia d’escola abans de festes, un dijous i plegaven al migdia. De fet, era un dia d’esbarjo, de jocs i música.

Ells tres eren els més grans de l’escola. L’ Elna i en Benet no ho semblaven, eren uns esquifits, però coi en Ferran, aquell any s’havia fet gran. Tenia pèl a les aixelles i tot!

A mig matí, en plena bogeria infantil, el director els va cridar al despatx.

Al Benet, aquell home el feia tremolar. De vegades l’obligava a entrar al despatx, tancava la porta i li deia de tocar el piano, en Benet notava que el dit índex d’aquell home li recorria l’esquena i se li asseia molt a prop i no parava d’acariciar-lo. En Benet es concentrava fort en la cara del bust de Chopin que hi havia damunt el piano per no trencar-se.

El despatx feia pudor de ginebra i tabac de pipa, el vent picava amb força a les finestres. El director va tancar la porta amb clau i va demanar a en Benet que toqués, alguna cosa de Nadal, a l’ Elna que ballés i al Ferran el va fer seure. L’home amb els ulls esbatanats els deia lo macos que eren els tres, que feia calor, que calia que es traguessin la roba. Anava de l’un  a l’altre. Les seves mans es van perdre sota les faldilles de l’Elna que estava concentrada en el xiular del vent per no plorar i  ja es començava a marejar.

En Ferran somicava, paralitzat.

En Benet va mirar el bust de Chopin, Chopin sempre el salvava, el va prendre, es va girar i va enclastar, amb una força que ell mateix desconeixia, el cap metàl·lic del músic a la cara del director que es va desplomar en mig d’un bassal de sang, al mateix temps que es va sentir un soroll buit i sec, com quan van trencar el canti que tenia la besàvia d’en Benet al rebedor, o quan trepitges un cargol sense voler. El vent es va aturar de cop i es va sentir una remor, una “murmuration”, els estornells van tapar el sol completament i es va fer fosc.

Dues hores més tard no hi havia prova sobre la terra que fes pensar que aquell home havia existit. No va ser fàcil, ni silenciós, però cap alumne de l’escola el va trobar a faltar. Tothom va pensar que havia marxat per Nadal i no havia tornat.

A la matança del porc de la següent temporada de can Dallonses, en van sortir unes botifarres magnífiques, van ser premiades i tot. “Xarcuteria Amargant, primer premi a la millor botifarra de Catalunya”

I és que ja se sap, que els garrins s’ho mengen tot i si estan ben alimentats el producte és excepcional.

Va ser a partir d’aquell any que en Ferran va quedar atrapat per la vocació de xarcuter i, alhora, i de manera incoherent a ulls de la gent, es va fer vegetarià.

A l’estiu, quan van acabar l’escola els van enviar a tots a estudiar a fora. En Benet era un virtuós de la música i ell i la seva timidesa van anar junts a Viena. Ningú sap com, però se’n va sortir i és un dels millors pianistes del món, però no pot aguantar la mirada de gairebé ningú.

En Ferran era un cervell per les ciències, va anar a ciutat i va estudiar ciències exactes, però la seva felicitat es basava en fer botifarres, fuets, didalets i formatges, tot i que de carn no en tasti ni una mica. I l’Elna? L’ Elna prometia ser una prima ballarina. Li van donar una beca per anar a una escola a Copenhaguen, on tots els ballarins són bells i alts. Una tarda terrible da tardor, i després d’anys de no sentir bufar el vent, es va girar un aire furiós que se la va emportar volant d’un cantó a l’altra i la va sacsejar d’una manera tan violenta que sempre més ha estat marejada. El vent, amb tant enrenou li va remoure la memòria i va aprofitar per robar-li l’equilibri i ja no va poder fer pirouettes mai més.

Ara, tots tres tornen a ser a Riudepenes, asseguts a la taula, mirant un plat de macarrons que tots maregen però no mengen.

-Si no teniu gana, podem donar els macarrons als meus porcs, ja sabeu, que si cal es mengen fins i tot, el plat.-Diu en Ferran Amargant amb un gest trist però amb un to de veu carregat de sarcasme.

-No fa cap gràcia, Ferran- diu en Benet mentre els ulls se li neguen de llàgrimes.

L’Elna s’aixeca amb la copa de vi a la mà i l’alça com si brindés, seu al sofà, els mira, somriu i diu amb la seva millor veu de murmuri.

-Benet, només va ser justícia, i els porcs bé que han de menjar.

Els dos nois es van asseure al sofà dues places, amb l’Elna. Estaven els tres molt junts i es van agafar les mans encreuant els dits i el tacte de les mans de gent que estimes els va fer emocionar, es van relaxar quedant adormits tota la tarda i descansant com feia 25 anys que no ho feien.