La son em guanya, em pesen les extremitats. Tinc una mandra que no m’alço.

Mentre penso que avui no em podré moure del llit, em trobo dreta fent hipopressius davant del mirall. Topo amb la meva pròpia mirada i m’incomoda, no em reconec. Faig una ganyota fastiguejada.

Mentre dura l’apnea sento els pets del veí del tercer segona dreta, tinc el seu lavabo enganxat a la paret del meu menjador. No, no és agradable i sospito que pateix de molts gasos. Em disgusta la seva presència quan hi he de compartir espai. És un home de mitjana edat, tirant a jove, que porta vestit per anar a treballar, vestits d’home de qualitat força acceptable. En canvi, en el seu temps lliure, hivern i estiu, duu samarretes d’equips de futbol de la lliga anglesa. Darrerament, s’ha engreixat i li marquen panxa. És un home reservat, no obstant sembla que li agrada la festa, surt sovint amb els amics i beu en excés, llavors parla pels colzes i m’incomoda trobar-lo a l’ascensor. El que em fa més basarda és la seva poca higiene bucal, per l’amor de Déu, té ciment Portland sobre les dents de lluç esgrogueïdes. Fa l’efecte de senyor que es dutxa cada dia amb els gels que arrapissa dels hotels, el mateix pel cos i pel cabell, que s’eixuga el cul i la cara amb una sola tovallola i no sabria dir en quin ordre i que porta mitjons llampants foradats per unes ungles d’esparver.

Un dels motius pels quals li tinc molta tírria és perquè respon sempre amb emoticones al grup de WhatsApp de la comunitat de veïns. És el secretari, es veu que “sap de numbrus”, que diu la portera, i té el costum d’enviar missatges informatius plens de dibuixos ridículs pensats per gent que li falta alguna patata pel quilo.

Ara us esteu imaginant algú molt estrafet, però diria que és força normal i jo li tinc mania. No sabeu què és haver de sentir-lo defecar mentre remenes el cafè.

Comença a fer calor i he obert les finestres per deixar entrar l’aire fresc del matí i amb ell ha entrat un colom d’aquests podrits que envaeixen Barcelona.

L’ocellot es passeja per la taula del menjador i m’ha pres la torrada d’esmorzar. Encara vaig mig adormida i amb el cap fet un garbuix de pensaments: cansament, pobre de mi, pets del veí i les seves dents, el colom, el pes de la vida…. Quan, sobtadament, passa un incòmode i tràgic succés, el Golafre, el gat gras i penques de la Leontina, la portera, s’ha escolat pel cel obert i ha saltat damunt el colom. Cosa molt inesperada perquè és un gat castrat realment amb sobrepès. La meva taula de menjador, la de la Garriga Verda, que em va costar un ronyó, té un escampall de sang i plomes que ni un escorxador de pollastres.

Mira que els coloms són com rates, que potser tenia la pesta bubònica, uix.

Amb una escombra empaito al Golafre perquè surti del pis i truco a una empresa de neteges i desinfeccions: Ca la Pepa neta.

Arriben la Pepa i una amiga, van guarnides amb unes granotes que ni els caça fantasmes. Els veig la fesomia a través d’una pantalla plastificada que porten al casc. La Pepa és grossa, o m’ho sembla, i té la cara molt vermella darrere el plàstic. La seva ajudant és menuda i es mou de manera nerviosa i amb gestos petits.

Van per feina i em deixen la casa com una patena. Mentre feinegen poso música perquè només entrar al menjador hem sentit el cul – trompeta del veí. Bé, potser elles amb el casc no han sentit res.

Pago religiosament la factura de neteja i em regalen una rosa. Quedo parada, i ara, quina generositat. Ah, vaja, segons sembla, és Sant Jordi i m’havia passat per alt. Tanta pluja, tants pets, tanta lletjor i poques il·lusions havien fet que em fugis del cap.

Tanmateix, i sense voler ser desagraïda, d’uns anys ençà, quan em regalen flors penso en la meva àvia – No em regaleu cadàvers! Compreu-me una planta viva!- deia ella.

Fa temps que vull que em regalin un roser de piti miní, però no hi ha manera, vinga roses refrigerades. Ara, que sí he d’escollir, vull un llibre, una novel·la. Ficció, sempre ficció, la realitat em sembla tan lamentable que no la puc suportar.

Sento el timbre de la porta. És el veí amb una samarreta del Manchester United de l’any de la picor, fa panxa d’embarassada. Penso, deu ser nen o nena aquest pet?

Els meus pensaments són de persona desagradable i cruel, però tinc un comportament piadós i amable i no manifesto angúnia, encara que tampoc alegria. Sempre tot en la justa mesura, que som catalans.

Somric per cortesia. El veí petaner de les dents podrides també, i parla. El seu alè fa pudor de rata morta. Fa deu anys que som veïns i no recordo el seu nom, Fermí? Ferran? Fèlix? Felip? Alguna cosa amb F.

-Hola, soc l’Eusebi, el teu veí. He sentit sorolls estranys des del teu pis i m’he espantat. Normalment, només sento que poses música, una música així de dones.

Segueixo amb el somriure tot i que mai havia calibrat l’imbècil que era, a part de repugnant.

-Com et veig així, tan intel·lectual i profunda i és Sant Jordi, aprofito per portar-te un llibre i una rosa.

No sé què dir, la rosa és d’aquelles com de cera i nacre blau. El llibre, “Quién se ha comido mi queso”.

Em sento insultada. Una rosa de ganxet i un llibre sobre Belen Esteban m’hagueren ofès menys.

Bé, aquesta rosa no és un cadàver, és una mòmia. Intel·lectual, diu, el desgraciat.

Sense parar de somriure li dic – Moltes gràcies, Frederic, li ho agraeixo enormement, però estar aquí és perillós. El soroll era d’una empresa de desinfecció. M’ha entrat un colom infectat de diftèria i m’ha picat a les orelles- Sempre li parlo amb correcció i de vós, perquè es pensi que encara soc més distant i boja del que soc en realitat.

El Fernando ha marxat d’una revolada, no s’ha ni acomiadat. Quin greu.

Ara em dutxaré, prendré el paraigua i aniré a la recerca de la novel·la de la meva amiga Marta que em regalo per Sant Jordi i, potser, em compri una planta viva, que avui per morts ja he tingut el colom assassinat.