Calamars

Enriqueta fa dies que et penso i avui, finalment, m’he decidit. He somniat amb tu, sí, com ho sents.

Quin somni, tu. Jo encaparrada a fer els calamars farcits per la vetlla de Nadal, tal com els feia la mare, i que no em sortien. Mare Déu, quin malbaratament de calamars! I tu allà, com un estaquirot, mirant-me, somrient i anant fent que no amb el cap.

Que dic jo que, ni que fos un somni, em podies haver ajudat una mica. Ara tinc ansietat.

L’altre dia vaig veure un programa a la tele on un home explicava que tenim dues veus interiors, una sensible i poruga, com un galgo, i l’altra petita, mal parida, temerària i bronques, com un gos llepa-figues (ell deia melmelader), però jo ho dic com es deia a casa. L’ansietat és el llebrer. Soc un puto llebrer, Enriqueta, un puto llebrer.

(Caterina, focalitza. Parlàvem dels calamars)

Hòstia Enriqueta, ja tardes a passar-me la recepta dels collons. Que sí, que ja ho he mirat a la thermomix, però jo vull fer els de la mare. Perquè clar, si tiro de thermomix direu, aix que fa trampa, que no sap cuinar i no sé que collons. Doncs mira, bé que us ho foteu tot i gairebé llepeu els plats, colla d’ingrats.

Si t’he de ser sincera, jo volia fer canelons, però ja saps què passa, que no tenim màquina de fer botifarres i amb la picadora queda massa trinxat i pastós, vaja, que és una porqueria.

Mira que l’altre dia vam passar pels encants i vaig mirar a veure si en trobava alguna, però em van fer angúnia, allà, tot tirat a terra. Per cert, saps què ens va passar? Que en Pere Dalmau va veure una cadira on hi havia assegut un venedor de sabates de segona mà, allà, als encants nous, i va i el tio diu –Ostres aquesta cadira, és un clàssic! Val XXX € i està en molt bon estat. I va i li pregunta al senyor que venia sabates si li ven la cadira. L’home es va atabalar – ¿Dónde se sentaran las clientas?…en definitiva, li va acabar venent per X€. I ara ja pot venir algú més a dinar, hi cap un cul més.

(Caterina, focalitza, el farcit)

Jo crec que fer calamars farcits amb un aperitiu previ és una bona pensada. Què fem amb els adolescents? Jo els faig una hamburguesa i avall, que no m’agrada barallar-me. A la Rodoreda tampoc li agradaven les raons. Podria tenir el seu talent. No en tinc cap de talent, ja és ben trist, eh. Això, quan hi penso, també m’angoixa. Fa tres setmanes que l’ull esquerre no para de pampallugar-me a totes hores. La iaia Concepció diria: això passa tres dies abans de morir. Quin humor el nostre, el de la nostra saga, eh? Macos perquè sí, i optimistes! Qui ens va parir.

La carn picada la demanaré a la parada del mercat de la Roser, sempre em diu “reina” o “carinyo” i em fot molta gràcia. El darrer dia que hi vaig anar, hi havia a la cua un home de mitjana edat, ben arreglat, però esportiu. Anava amb una senyora molt gran en cadira de rodes. Tota l’estona que va esperar i mentre el despatxaven va estar acariciant el cabell de la seva mare i acaronant-la. Vaig pensar en la nostra de mare i em van caure unes llàgrimes que ni al Niàgara. Em vaig posar la mascareta i les ulleres de sol, sí, dins el mercat.

( Caterina, focalitza)

Tu passa’m la recepta i demà en parlem al gym.

Ah, calla, li dius al Ramon que porti vi, que si el sopar fa bola tindrem alguna cosa que ajudi a passar-ho tot. Cava no, per sopar no, que després tenim insomni.

Hygge

Erik Satie em fa plorar. No sé d’on ve aquest plor, irromp d’una manera brusca, gairebé violenta, sembla que provingui del pit. No n’estic segura. Visc en una melangia estranya, confosa i desconcertant. No sabria dir per què. No crec que hagi patit cap trauma important. De vegades penso que dec haver viscut alguna cosa terrible i no ho recordo. La sensació d’enyor és constant, des que tinc memòria que estic enyorada i no sé per què. La meva àvia sempre deia: – Aquesta criatura està trista i és perquè té mal d’enyorat.

Algunes melodies em desarmen i fan aflorar un plor antic i llunyà, sense motiu aparent.

Asseguda a la tassa del vàter, pixant, absorta en algun pensament poc intens, sobtadament, un soroll metàl·lic i rítmic- ai hòstia , un escarabat vermell volador ha entrat per la finestra. Quina angunia, temps d’apujar-me les calces i sortir. No m’agrada matar bitxos, però alguns insectes, serps o les rates, em resulten uns éssers menyspreables, fastigosos.

Jo estava a punt d’obrir la porta i fumigar amb el Raid, com si s’hagués d’acabar el món, quan en Margalef m’ha aturat.

-No Filo, no, el Karma! Després diràs que la teva vida és una merda. Claro, claro, vas torturant ànimes petites.

En Margalef porta una carmanyola de plàstic a les mans amb la que, de manera molt destra, captura al puto escarabat i l’aboca per la finestra.

-Au, va, tira de la cadena.

Quina mania d’entrar que tenen, deuen tenir un niu en algun lloc de la façana o la teulada. Un dia la Lletja, la nostra gossa, se’n va menjar una. Però és que la lletja és un animal amb comportaments poc usuals. No la podríem definir com una mascota equilibrada, en cap sentit. És lletja com una malànima, guenya amb uns ulls sobresortits que inquieten de mirar. No és ni grossa ni petita, i té un tipus una mica de botifarra. La cobreix un pèl fosc, poc brillant i esborronats. Quan ens passeja crea sensació entre els modernets, la troben divina de la cosa esperpèntica que és. Els sembla simpàtica fins que se’ls pixa als peus. És mal parida com ella sola. Li tenim estima, som així.

En general, la gent no m’agrada. Tinc la sort de ser una persona força insulsa, sense gens de gràcia, això em fa passar desapercebuda. De tota manera, sempre trobo algun imbècil que em dona conversa. Per què parla tant la gent?, no hi ha pas tantes coses a dir. Vull dir que valgui la pena dir. Em sobta aquesta pornografia constant de les emocions. Tot això m’esgota.

En Margalef és un individu sociable si s’escau, no busca la companyia, però si la troba, és un ésser que sap relacionar-se. Tampoc té gaires ambicions, tot li està. Envejo la seva pau, però no podria ser com ell.

Em ronda pel cap fer un viatge. En Margalef no vol anar enlloc, a casa ja hi està bé. A mi em va perfecte, així ell i la lletja es queden feliços cuidant el cau.

Ara és estiu, hi ha gent arreu. No sé on puc anar. M’esperaré.

Ja som al mes de les mosques i encara no he anat al lloc. La pudor de merda esberla l’aire i l’omple d’insectes. Això m’empeny a marxar, a escapar de la miserable monotonia.

Vull arribar a Copenhaguen. Hygge, l’estil de vida danès de la felicitat, viuen menys però més contents. M’interessa aquest tema, però encara més en Sebastian.

Em penso enamorada d’un ballarí danès molt alt, en Sebastian, m’agradaria poder-lo veure ballar. No el voldria pas conèixer, ni fer-me una foto, no, això no. La gent que admires viuen a un univers d’idealització paral·lel al nostre amb el qual no t’has de tocar mai o la màgia desapareix. A més a més, trobo tremendament ridícul fer-se fotos amb famosos, és tristíssim. El meu ballarí no és extremadament famós, no de la manera que la gent ara és famosa.

Té una mirada inquietant i no riu massa. Quan balla el món es para. De vegades he escoltat entrevistes que li ha fet, res és banal, és un intel·lectual de veu fosca i amb un fort deix estrany en parlar anglès. Jo només voldria ser com les ballarines que alça i abraça amb passió sense fer cap esforç.  M’agradaria ser una d’aquestes noies petites i fonedisses que ballen com una ploma marejada pels cops de vent.

He anat a Sants i he agafat un tren direcció a París, i després, ja veurem.

Fa sol a Paris, però força més fred que a casa. Em sento esgotada, tinc les cames entumides de tanta estona asseguda. De cop, sento una escalfor espessa entre les cames. Perdo tanta sang que em marejo.

He trobat un hostal a Montparnasse, m’hi quedo un parell de dies i després agafaré un tren fins a Copenhaguen. Surt de Paris Est i tarda, gairebé, 16 hores, podré pensar i badar.

A l’hostal em dutxo, em sentia bruta i pesada.  El cos em demana carn crua i xocolata negra. Sóc a França, no hi haurà problema per trobar carn vermella sagnant ni dolços.

Entro a un bistrot, demano un tàrtar de vedella i una copa de vi negre. El trobo deliciós. Un home guapo amb barret em mira somrient des de la taula del costat. Penso que dec fer cara de caníbal i per això m’observa.

Em compro una caixeta de bombons de xocolata i me’ls menjo a l’habitació de l’hostal, a poc a poc, assaborint cada boci.

L’endemà camino. Entro al museu d’Orsay només per veure l’escultura de la ballarina de Degà. La miro una estona, ella no em veu, sempre té els ulls clucs i els pensaments ves a saber on, és una ballarina somiatruites. Per això m’agrada, perquè habita a un lloc llunyà del seu cos, com ara jo.

El tren que va a Dinamarca em sembla prou elegant. He pagat més que per un bitllet d’avió, però la vida és curta i he decidit no estar-me de res. El meu cos segueix demanant ferro i dino al vagó restaurant un filet d’alguna bèstia a la qual li agraeixo el sacrifici. Un altre senyor em mira quan menjo. M’inquieta això que senyors em mirin menjar, deu ser alguna cosa fetitxista de moda, mirar senyores catalanes que fan turisme quan mengen.

Aquesta vegada l’home s’acosta i em parla. Això no estava previst, no m’agrada la gent, ja ho he dit abans.

L’Home diu que tinc uns moviments lents i hipnòtics, en especial quan menjo, que és un acte molt seductor. Li dic que prefereixo la carn humana. Però més tendra que la seva, és més gustosa. L’home marxa, no li ha agradat la meva conversa, vaja, llàstima. (….)