Erik Satie em fa plorar. No sé d’on ve aquest plor, irromp d’una manera brusca, gairebé violenta, sembla que provingui del pit. No n’estic segura. Visc en una melangia estranya, confosa i desconcertant. No sabria dir per què. No crec que hagi patit cap trauma important. De vegades penso que dec haver viscut alguna cosa terrible i no ho recordo. La sensació d’enyor és constant, des que tinc memòria que estic enyorada i no sé per què. La meva àvia sempre deia: – Aquesta criatura està trista i és perquè té mal d’enyorat.

Algunes melodies em desarmen i fan aflorar un plor antic i llunyà, sense motiu aparent.

Asseguda a la tassa del vàter, pixant, absorta en algun pensament poc intens, sobtadament, un soroll metàl·lic i rítmic- ai hòstia , un escarabat vermell volador ha entrat per la finestra. Quina angunia, temps d’apujar-me les calces i sortir. No m’agrada matar bitxos, però alguns insectes, serps o les rates, em resulten uns éssers menyspreables, fastigosos.

Jo estava a punt d’obrir la porta i fumigar amb el Raid, com si s’hagués d’acabar el món, quan en Margalef m’ha aturat.

-No Filo, no, el Karma! Després diràs que la teva vida és una merda. Claro, claro, vas torturant ànimes petites.

En Margalef porta una carmanyola de plàstic a les mans amb la que, de manera molt destra, captura al puto escarabat i l’aboca per la finestra.

-Au, va, tira de la cadena.

Quina mania d’entrar que tenen, deuen tenir un niu en algun lloc de la façana o la teulada. Un dia la Lletja, la nostra gossa, se’n va menjar una. Però és que la lletja és un animal amb comportaments poc usuals. No la podríem definir com una mascota equilibrada, en cap sentit. És lletja com una malànima, guenya amb uns ulls sobresortits que inquieten de mirar. No és ni grossa ni petita, i té un tipus una mica de botifarra. La cobreix un pèl fosc, poc brillant i esborronats. Quan ens passeja crea sensació entre els modernets, la troben divina de la cosa esperpèntica que és. Els sembla simpàtica fins que se’ls pixa als peus. És mal parida com ella sola. Li tenim estima, som així.

En general, la gent no m’agrada. Tinc la sort de ser una persona força insulsa, sense gens de gràcia, això em fa passar desapercebuda. De tota manera, sempre trobo algun imbècil que em dona conversa. Per què parla tant la gent?, no hi ha pas tantes coses a dir. Vull dir que valgui la pena dir. Em sobta aquesta pornografia constant de les emocions. Tot això m’esgota.

En Margalef és un individu sociable si s’escau, no busca la companyia, però si la troba, és un ésser que sap relacionar-se. Tampoc té gaires ambicions, tot li està. Envejo la seva pau, però no podria ser com ell.

Em ronda pel cap fer un viatge. En Margalef no vol anar enlloc, a casa ja hi està bé. A mi em va perfecte, així ell i la lletja es queden feliços cuidant el cau.

Ara és estiu, hi ha gent arreu. No sé on puc anar. M’esperaré.

Ja som al mes de les mosques i encara no he anat al lloc. La pudor de merda esberla l’aire i l’omple d’insectes. Això m’empeny a marxar, a escapar de la miserable monotonia.

Vull arribar a Copenhaguen. Hygge, l’estil de vida danès de la felicitat, viuen menys però més contents. M’interessa aquest tema, però encara més en Sebastian.

Em penso enamorada d’un ballarí danès molt alt, en Sebastian, m’agradaria poder-lo veure ballar. No el voldria pas conèixer, ni fer-me una foto, no, això no. La gent que admires viuen a un univers d’idealització paral·lel al nostre amb el qual no t’has de tocar mai o la màgia desapareix. A més a més, trobo tremendament ridícul fer-se fotos amb famosos, és tristíssim. El meu ballarí no és extremadament famós, no de la manera que la gent ara és famosa.

Té una mirada inquietant i no riu massa. Quan balla el món es para. De vegades he escoltat entrevistes que li ha fet, res és banal, és un intel·lectual de veu fosca i amb un fort deix estrany en parlar anglès. Jo només voldria ser com les ballarines que alça i abraça amb passió sense fer cap esforç.  M’agradaria ser una d’aquestes noies petites i fonedisses que ballen com una ploma marejada pels cops de vent.

He anat a Sants i he agafat un tren direcció a París, i després, ja veurem.

Fa sol a Paris, però força més fred que a casa. Em sento esgotada, tinc les cames entumides de tanta estona asseguda. De cop, sento una escalfor espessa entre les cames. Perdo tanta sang que em marejo.

He trobat un hostal a Montparnasse, m’hi quedo un parell de dies i després agafaré un tren fins a Copenhaguen. Surt de Paris Est i tarda, gairebé, 16 hores, podré pensar i badar.

A l’hostal em dutxo, em sentia bruta i pesada.  El cos em demana carn crua i xocolata negra. Sóc a França, no hi haurà problema per trobar carn vermella sagnant ni dolços.

Entro a un bistrot, demano un tàrtar de vedella i una copa de vi negre. El trobo deliciós. Un home guapo amb barret em mira somrient des de la taula del costat. Penso que dec fer cara de caníbal i per això m’observa.

Em compro una caixeta de bombons de xocolata i me’ls menjo a l’habitació de l’hostal, a poc a poc, assaborint cada boci.

L’endemà camino. Entro al museu d’Orsay només per veure l’escultura de la ballarina de Degà. La miro una estona, ella no em veu, sempre té els ulls clucs i els pensaments ves a saber on, és una ballarina somiatruites. Per això m’agrada, perquè habita a un lloc llunyà del seu cos, com ara jo.

El tren que va a Dinamarca em sembla prou elegant. He pagat més que per un bitllet d’avió, però la vida és curta i he decidit no estar-me de res. El meu cos segueix demanant ferro i dino al vagó restaurant un filet d’alguna bèstia a la qual li agraeixo el sacrifici. Un altre senyor em mira quan menjo. M’inquieta això que senyors em mirin menjar, deu ser alguna cosa fetitxista de moda, mirar senyores catalanes que fan turisme quan mengen.

Aquesta vegada l’home s’acosta i em parla. Això no estava previst, no m’agrada la gent, ja ho he dit abans.

L’Home diu que tinc uns moviments lents i hipnòtics, en especial quan menjo, que és un acte molt seductor. Li dic que prefereixo la carn humana. Però més tendra que la seva, és més gustosa. L’home marxa, no li ha agradat la meva conversa, vaja, llàstima. (….)

La son em guanya, em pesen les extremitats. Tinc una mandra que no m’alço.

Mentre penso que avui no em podré moure del llit, em trobo dreta fent hipopressius davant del mirall. Topo amb la meva pròpia mirada i m’incomoda, no em reconec. Faig una ganyota fastiguejada.

Mentre dura l’apnea sento els pets del veí del tercer segona dreta, tinc el seu lavabo enganxat a la paret del meu menjador. No, no és agradable i sospito que pateix de molts gasos. Em disgusta la seva presència quan hi he de compartir espai. És un home de mitjana edat, tirant a jove, que porta vestit per anar a treballar, vestits d’home de qualitat força acceptable. En canvi, en el seu temps lliure, hivern i estiu, duu samarretes d’equips de futbol de la lliga anglesa. Darrerament, s’ha engreixat i li marquen panxa. És un home reservat, no obstant sembla que li agrada la festa, surt sovint amb els amics i beu en excés, llavors parla pels colzes i m’incomoda trobar-lo a l’ascensor. El que em fa més basarda és la seva poca higiene bucal, per l’amor de Déu, té ciment Portland sobre les dents de lluç esgrogueïdes. Fa l’efecte de senyor que es dutxa cada dia amb els gels que arrapissa dels hotels, el mateix pel cos i pel cabell, que s’eixuga el cul i la cara amb una sola tovallola i no sabria dir en quin ordre i que porta mitjons llampants foradats per unes ungles d’esparver.

Un dels motius pels quals li tinc molta tírria és perquè respon sempre amb emoticones al grup de WhatsApp de la comunitat de veïns. És el secretari, es veu que “sap de numbrus”, que diu la portera, i té el costum d’enviar missatges informatius plens de dibuixos ridículs pensats per gent que li falta alguna patata pel quilo.

Ara us esteu imaginant algú molt estrafet, però diria que és força normal i jo li tinc mania. No sabeu què és haver de sentir-lo defecar mentre remenes el cafè.

Comença a fer calor i he obert les finestres per deixar entrar l’aire fresc del matí i amb ell ha entrat un colom d’aquests podrits que envaeixen Barcelona.

L’ocellot es passeja per la taula del menjador i m’ha pres la torrada d’esmorzar. Encara vaig mig adormida i amb el cap fet un garbuix de pensaments: cansament, pobre de mi, pets del veí i les seves dents, el colom, el pes de la vida…. Quan, sobtadament, passa un incòmode i tràgic succés, el Golafre, el gat gras i penques de la Leontina, la portera, s’ha escolat pel cel obert i ha saltat damunt el colom. Cosa molt inesperada perquè és un gat castrat realment amb sobrepès. La meva taula de menjador, la de la Garriga Verda, que em va costar un ronyó, té un escampall de sang i plomes que ni un escorxador de pollastres.

Mira que els coloms són com rates, que potser tenia la pesta bubònica, uix.

Amb una escombra empaito al Golafre perquè surti del pis i truco a una empresa de neteges i desinfeccions: Ca la Pepa neta.

Arriben la Pepa i una amiga, van guarnides amb unes granotes que ni els caça fantasmes. Els veig la fesomia a través d’una pantalla plastificada que porten al casc. La Pepa és grossa, o m’ho sembla, i té la cara molt vermella darrere el plàstic. La seva ajudant és menuda i es mou de manera nerviosa i amb gestos petits.

Van per feina i em deixen la casa com una patena. Mentre feinegen poso música perquè només entrar al menjador hem sentit el cul – trompeta del veí. Bé, potser elles amb el casc no han sentit res.

Pago religiosament la factura de neteja i em regalen una rosa. Quedo parada, i ara, quina generositat. Ah, vaja, segons sembla, és Sant Jordi i m’havia passat per alt. Tanta pluja, tants pets, tanta lletjor i poques il·lusions havien fet que em fugis del cap.

Tanmateix, i sense voler ser desagraïda, d’uns anys ençà, quan em regalen flors penso en la meva àvia – No em regaleu cadàvers! Compreu-me una planta viva!- deia ella.

Fa temps que vull que em regalin un roser de piti miní, però no hi ha manera, vinga roses refrigerades. Ara, que sí he d’escollir, vull un llibre, una novel·la. Ficció, sempre ficció, la realitat em sembla tan lamentable que no la puc suportar.

Sento el timbre de la porta. És el veí amb una samarreta del Manchester United de l’any de la picor, fa panxa d’embarassada. Penso, deu ser nen o nena aquest pet?

Els meus pensaments són de persona desagradable i cruel, però tinc un comportament piadós i amable i no manifesto angúnia, encara que tampoc alegria. Sempre tot en la justa mesura, que som catalans.

Somric per cortesia. El veí petaner de les dents podrides també, i parla. El seu alè fa pudor de rata morta. Fa deu anys que som veïns i no recordo el seu nom, Fermí? Ferran? Fèlix? Felip? Alguna cosa amb F.

-Hola, soc l’Eusebi, el teu veí. He sentit sorolls estranys des del teu pis i m’he espantat. Normalment, només sento que poses música, una música així de dones.

Segueixo amb el somriure tot i que mai havia calibrat l’imbècil que era, a part de repugnant.

-Com et veig així, tan intel·lectual i profunda i és Sant Jordi, aprofito per portar-te un llibre i una rosa.

No sé què dir, la rosa és d’aquelles com de cera i nacre blau. El llibre, “Quién se ha comido mi queso”.

Em sento insultada. Una rosa de ganxet i un llibre sobre Belen Esteban m’hagueren ofès menys.

Bé, aquesta rosa no és un cadàver, és una mòmia. Intel·lectual, diu, el desgraciat.

Sense parar de somriure li dic – Moltes gràcies, Frederic, li ho agraeixo enormement, però estar aquí és perillós. El soroll era d’una empresa de desinfecció. M’ha entrat un colom infectat de diftèria i m’ha picat a les orelles- Sempre li parlo amb correcció i de vós, perquè es pensi que encara soc més distant i boja del que soc en realitat.

El Fernando ha marxat d’una revolada, no s’ha ni acomiadat. Quin greu.

Ara em dutxaré, prendré el paraigua i aniré a la recerca de la novel·la de la meva amiga Marta que em regalo per Sant Jordi i, potser, em compri una planta viva, que avui per morts ja he tingut el colom assassinat.