Com una enrampada, sentia com si una serp freda li llisqués per l’espinada, s’esgarrifava, alhora que experimentava un plaer estrany i un alleugeriment nou. No era capaç d’alçar el cap i somriure, però en tenia tantes ganes. Volia que marxessin tots, deixar de fingir, obrir balcons i finestres, encendre la maleïda estufa de llenya per última vegada i cremar la roba del mort. Sí, del mort, ara ja no calia ni dir el seu nom. Maleït, maleït ell i la seva bogeria, i tot l’infern, que és on probablement havia anat a parar.
Però ara calia fingir, fer de vídua afligida i afectada. En llevar-se havia pelat cebes, s’havia posat maquillatge molt clar i amb destresa i un llapis d’ulls, que havia guardat d’amagat, s’havia pintat unes ulleres fantàstiques, fosques i sòrdides. Anava tota de dol, de dalt baix, i el cabell recollit en un monyo que li donava un aire trist però solemne.

Havia d’assumir la seva part de responsabilitat, ella s’hi va casar, n’havia estat enamorada. Com no ho havia vist abans. Els amics la van avisar, però ella l’excusava, – Només és una mica gelós, està enamorat, m’estima. Vés quin mal hi ha?

El mal hi era, ell era el mal, el menyspreu constant, els crits i la por. Li va omplir l’ànima i el ventre d’odi. Com els fills no arribaven la cosa va empitjorar. Li va passar pel cap matar-se, sentia que vivia dins una gàbia on només ella veia els barrots, el món no en sabia res. Havien anat a viure lluny i havia perdut els amics i la família.

Sort que mai es va adonar que ella s’havia tornat a enamorar, o almenys ella volia imaginar que s’havia enamorat. El mort mai ho va sospitar, menystenia a tothom, ell era poderós, “un gran home”, com li havia de passar pel cap que aquell noi introvertit, esprimatxat i pollós que feia classes de música a la bleda de la seva dona tingués cap interés.

En realitat mai no va acabar de passar res. Només dits que es fregaven distrets al teclat, somriures sense paraules, frases inacabades i mirades esquives.

A ella, la pau i tendresa del professor de piano la feia viure. Imaginava que desapareixien junts, lluny, que mai ningú els trobava, fabulava tantes coses i alhora tenia tanta por.

El terror i les amenaces li van impregnar cada centímetre del seu cos, i ara, que el seu marit havia mort, encara les tenia dins. I si no era mort de veritat, i si tornava?

L’havia vist morir, demanant ajuda des de dins la piscina, ella no va fer res, va dir que anava a trucar a urgències però no ho va fer, fingia, no va trucar fins que no va veure el cos al fons, sota l’aigua molta estona.

Els homes poderosos arriben tard a casa, tenen feina, amb sort potser ja han passat per un altre llit i no emprenyen. Ella sabia que aquell dia no arribaria tan tard, feia molta calor, per distreure’l va cuinar un rostit deliciós, màgic, que només algunes famílies del Montseny en tenen la recepta, un ànec amb salsafins. El salsafí és delicat, pots obtenir una joia o un verí, només cal saber-lo utilitzar. Aquell dia va cuinar la mateixa recepta que el besavi Dalmau havia preparat quan els soldats es van presentar al mas per endur-se als seus fills a la guerra. Els nois no van anar enlloc aquell jorn, però acabada la guerra, aquell acte de bruixeria va condemnar tota la família a l’exili.

Ella, no deia mai el nom de ningú, també tenia por, per si en dir un nom, ell, el mort pensava quelcom, i ara no deia el nom del mort per por de que ressuscités. Ella no hi creia en fantasmes, però hi ha maldats sense límits.

Aquella nit, el pre-mort, va entrar a casa fent soroll, com una bèstia enfurismada, deixant l’americana i el maletí de qualsevol manera. La va cridar, com qui crida a un esclau.

Ella, va aparèixer senzilla, sense maquillar, ell li tenia prohibit, amb el davantal i la cassola a les mans.

La flaire dels salafins i la picada amb ametlles i xocolata el va amansir d’una manera inesperada.

Va seure al cap de taula, ella li va servir el rostit acompanyat d’un Champagne fred, molt fred. Ella, mentrestant, es va quedar dreta, com una minyona, com el que era, la seva minyona. L’home, encara viu, menjava amb desfici, sucava pa i bevia, bevia sense parar. La mirava de tant en tant i li deia:

-Avui et fotre un fill, avui sí que serviràs per alguna cosa.

Ella temia que el tip no el deixes adormit, odiava que aquella mena d’animal prehistòric la toqués.

Sentia un fàstic profund mirant-lo menjar, amb la barbeta oliosa i aquell soroll de garrí quan engolia.

Acabat el sopar l’home estava molt tip i acalorat, li regalima la suor per tot el cos i sense dir res es va despullar.

Ella estava petrificada, atemorida, esperant que s’abraonés a sobre seu. Però la bèstia es va tirar a l’aigua fresca de la piscina un vespre d’agost i ja no en va sortir. Des de dins l’aigua la va cridar.

-Tu, Maria, mala puta, tros de meuca, ajuda’m a sortir que no em trobo bé.

I ella, d’uns metres enllà no es va moure, es va quedar glaçada i sense voler, se li va escapar un somriure pèrfid i va tenir por que ell li hagués encomanat la maldat. Ell no parava de cridar, gemegar i insultar amb la veu entretallada mentre s’ofegava.

Ella, va agafar el telèfon i va dir, tranquil•la i assossegada.

-No pateixis, truco al 061.

Es va girar una mica i a l’altre cantó del fil es va sentir una veu greu i tendre alhora. Ella va dir:

-Diria que m’agrades, el porc es mor i la por també.

Es va girar i el va veure, amb els ulls blau clar, com de serp, oberts, allà sota, entre el verd marí de la piscina que havia fet construir a un arquitecte italià molt imbècil.

Va seure, amb els peus dins l’aigua i va esperar, potser quinze minuts, potser mitja hora i llavors, va fer la millor interpretació de la seva vida, que mai abans no hagués estat capaç d’imaginar que faria.

En un mar de llàgrimes i dolor va trucar a urgències. Hora de la mort: 23 hores / causa de la mort: aturada cardiorespiratòria provocada per un tall de digestió.

Tots havien passat per allà, el President, la dona del President, secretaris, empresaris, amants, suposats amics, família, tots tan falsament afligits com ella. Mentre, ella, plegava roba, tristíssima, fingint el dolor d’una manera tan real que ningú podia dubtar, quan en realitat només esperava que fotessin el camp.

En quedar-se sola, llavors sí, va encendre l’estufa de llenya, a ple mes d’agost i va cremar la roba, va llençar aquell perfum espantós pel vàter i va posar totes les seves rampoines en caixes i les va llençar al contenidor.

Per un moment va pensar en com fer desaparèixer l’anell de casada, però va decidir ser pràctica i vendre’l.

En acabat, amb tot endreçat, va tornar a la cuina i va fer la recepta de salsafins de la besàvia Maria que la va cuinar nou vegades a la seva vida, una va fer coure massa el tubercle. Va tenir set fills i dues filles, un dels nens només va viure nou dies.

A l’hora de la lliçó de piano va arribar ell, fugisser de mirada però amb una rialla discreta i amagada. El va convidar a sopar, va menjar els salsafins a poc a poc, assaborint, com si escoltés una melodia que l’hagués deixat encantat. Ella, seia al costat i menjava al mateix ritme.

La nit va ser dolça i mandrosa, generosa de carícies, gemecs i tendreses.

Vaig tapar-me les oïdes, va ser un acte reflex, després vaig mirar a banda i banda per veure si algú em mirava. No, tothom estava concentrat, tot eren caps cots posat dins un llibre. Mentida, ella em va veure, però va fer veure que no.

Sovint em passava, buscava aquell silenci absolut, però en trobar-lo arribava aquell so agut, un piiiip constant que em desconcentrava.
Havia agafat la costum d’anar a la biblioteca, m’agradava l’olor, veure la gent i als estudiants abstrets qui sap on. I clar, aquell no res, la negació del soroll.
De tant en tant es podia sentir algú murmurar, però durava poc.
Fent-me la desmenjada intentava esbrinar qui era la noia que seia davant meu. Jo sóc de seure sempre al mateix racó, i es veu que ella també i no li molestava que jo hi fos. Ara, a mi tampoc em molestava que ella hi fos, però he de confessar que la primera vegada que va seure allà vaig pensar -mira que és gran la biblioteca i que hi ha lloc, i aquesta s’ha d’asseure just aquí.

Em recordava a les nines de roba de vudú de les pel•lis xungues que mirava la tieta Conxita. Inexpressiva, per ulls hi tenia dos puntets negres brillats, com si fossin dos agulles de cap.
Devia ser jove, tot i així tenia algun cabell platejat que destacava sobre la curta melena negra i recollida en una cua. No somreia, tenia una manca d’expressivitat total. Marcava pòmuls, s’havia quedat sense galtes i color vital. Tenia una boca inquietant, els seus llavis eren dues línies primes, gairebé inexistents i a dins s’hi amagava una renglera de dents petites que recordaven a un lluç. Aquest conjunt donava com a resultat un rostre dur, una mica sinistre.

Vaig adonar-me que era molt estricte en les seves costums, sempre arribava a un quart de nou del matí arrossegant una maleta petita de viatge amb rodes. Seia i desplegava tot de fulanya, un rellotge de sorra, una renglera de plomes i llapis endreçats per mides, un termo amb una infusió d’olor indescriptible i després d’anar a buscar una colla de llibres, tots rònecs, s’asseia i es tapava les cames amb una manta.

Construïa una frontera amb totes les coses que portava, així que em costava molt veure quins llibres triava. Un dissabte, que vaig poder quedar-me més estona, vaig aprofitar un moment que es va aixecar per anar al lavabo per, fent veure que buscava un llibre, acostar-me al seu “santuari”: Llibres de màgia, manuals amb trucs i la guia del il•lusionista.

Vaig seure al meu lloc sentint-me poc original i més mediocre que de costum, a més de tafanera. Però en aquell moment, la meva curiositat era tan gran que ningú em podia aturar. La mateixa tarda vaig tornar a la biblioteca i ella allà seguia, m’hi vaig quedar fins que va endreçar-ho tot i va marxar, a les 18:45, la vaig seguir i en tombar la cantonada de Joaquim Costa amb Guifré va desaparèixer. Ja no hi era, el carrer era buit. Vaig girar sobre mi mateixa, vaig mirar i remirar, res. Quan vaig tornar a posar-me a caminar, de cop, d’un salt, sortint d’un portal se’m va plantar davant, era més alta que jo i aquells ulls petits i negres realment eren dues agulles que es clavaven als meus .
-Em segueixes – Va dir amb una veu greu i trencada.
-No, no, i tant que no- Vaig dir visiblement nerviosa i fent gestos com si m’espolses la pols.
-Sí, em segueixes. Per què? Te’n rius de mi?
-No, no ric de tu. M’agrada la gent misteriosa i no he pogut reprimir seguir-te – Vaig dir sense poder aguantar la seva mirada i una mica corpresa per aquella veu.
-Misteriosa? Ara de ser antipàtica en diuen així?
Em vaig encongir les espatlles i li vaig preguntar – i la màgia?
-Ets una tafanera!
-Sí, bé, no sempre. Vols un te?
-No, no parlo amb estranys
-No sóc una estranya, seiem juntes des de fa dies i ara parles amb mi.
-Tu també sents el timbre del silenci, oi?
Li vaig somriure, ella no, seguia impassible, semblava un mussol mirant-me fixament.

No sé com, però la vaig convèncer i la vaig portar a Cal trementinaire, el garito amb més infusions legals i poc legals de Barcelona. Jo vaig demanar primer, una tassa d’aigua d’herbes del mal estrany, i crec que la vaig desarmar i fascinar alhora. Ho sé perquè va insinuar un primer somriure que deixava entreveure les seves dents petites de peix de platja.
Ella va demanar el mateix, amb mel de flor de violeta.

El fum de la marihuana que surava i l’herba del mal estrany li van escalfar una mica l’ànima.
-Em dic Aurèlia, fa poc que sóc a Barcelona, vinc d’un poble de la muntanya. A la gent dels pobles petits i apartats no ens entén ningú. No hi hauria d’haver nascut allà, tot és un error del destí.
-Dona, jo sóc de pagès i a part de que els companys reien de mi i em preguntaven si els reis em portarien una vaca Nike, la resta era força divertit.
-Nosaltres vivíem aïllats i la meva família és com totes les famílies d’allà. Pràctics i gèlids.
-No t’entenc.
-Tenen humor de pet i rot quan beuen, i quan no beuen estan enfadats perquè la vida és molt dura. No saben riure sense ratafia, i amb ratafia riuen dels mals dels altres.
Vaig pensar que era la persona més trista que havia conegut mai. Tenia les cames creuades i es fregava les mans, era tota ella un cabdell. Amb una mica de coratge li vaig preguntar per la seva tristesa i em va dir:
-Jo no estic trista, no ploro mai, no me’n van ensenyar. De vegades sento ràbia, com quan va morir l’oncle Cinto que no era com ells. Era el millor xarcuter de la Vall, feia uns fuets esplèndids. Va morir enuagat per la pell d’un dels seus fuets, la gent se’n va riure. Ell em va ensenyar què era la màgia, feia trucs genials.
Vaig poder veure que quan parlava d’aquell home la cara se li feia més rodona, l’estimava.
-Així doncs estàs trista perquè t’estimaves el teu oncle.
Em va mirar i es va encongir més.
-Quant fa que no t’han fet un petó o una abraçada?- li vaig dir prenent-li la mà, que vaig notar freda i humida com si hagués agafat un peix.
-Molt, només l’oncle em feia un petó al front quan pensava que dormia.
-Potser en tens molts de petons que no saps que t’han donat, tots en tenim, els guardem en una reserva, una bossa petita darrera el cor, tots els que ens donen quan dormim, quan som nens o els que ens estimen en secret quan som grans.
-Segur que jo no. I encara que fos així, com els puc recuperar?

La vaig convidar a la festa de Nadal de casa, no volia venir, però la vaig convèncer dient-li que d’alguna manera s’havia de guanyar la vida i que si sabia fer màgia a Can Margalef la contractàvem.

Can Margalef era una casa de bojos amb moltes criatures i gent gran que reia molt. Estaven expectants amb l’anunci que portaria un mag.

L’Aurèlia va aparèixer vestida de mag, però semblava un Vampir i la canalla més menuda es va espantar i van plorar de manera desconsolada en veure-la. La tieta Conxita va dir, – vols dir nena? Aquesta criatura abans de fer res necessita una abraçada.- I la tieta la va abraçar, estrenyent-la fort cap al seu cos molsut, mentre l’Aurèlia romania rígida com un pal.

Abans de l’aperitiu les criatures li van reclamar uns jocs de mans i va fer aparèixer un conillet de sota les faldilles de l’àvia Roser. Els nens van picar de mans, de peus, saltaven i es van abalançar damunt l’Aurèlia i la van omplir de petons i abraçades. La noia va agafar color, la cara se li va arrodonir i…va somriure, gran, de veritat i va notar com alguna cosa, darrera el cor, explotava i l’omplia d’un sentiment nou que li feia pessigolles.

Després d’aquella festa, aprofitant que era Nadal i per treure’s uns calerons, l’Aurèlia va agafar totes les feines per fer de Pare Noel o patge que va trobar, sabia que allà hi rebria molts petons, i així, ara que havia trobat la seva reserva amagada, la podria mantenir.