En Maristany fa vacances

Aquesta història ha estat escrita gràcies a la imprescindible col·laboració i imaginació del meu soci de cinc anys.

Si llegiu aquesta història a criatures, cal que canvieu el que està escrit en cursiva pel contingut dels parèntesis. Si sou adults, o creieu que ho sou, obvieu els parèntesi.

Tots els pobles tenen les “seves coses”, tradicions, personatges entranyables, nens mal parits (entremaliats) i fauna autòctona. Entre la flora i bestiar de Sant Esteve -primer màrtir del Cristianisme, no sé quina cosa sàdica i desagradable li van fer ni ho vull saber, ecs- (obviar) hi tenim al Maristany. Que sí, que ja ho sabem, Palamós té gambes, Masquefa té tortugues, llangardaixos i rèptils orfes, l’Escala anxoves i al Pirineu hi tenen óssos, però a Sant Esteve hi tenim al Maristany. Que som rarets i volem ser originals i la liem, sí.
Suposo que ja ho sabeu, el Maristany és un drac vegeta, vegà, per ser més exactes. Li encanta l’estiu, banyar-se a la piscina del poble i jugar amb les famílies que fan costellades al parc del motor.
Es renta les mans abans de cuinar i menjar i es posa davantal, li agrada ballar, escoltar contes, jugar a handbol i les acrobàcies. No suporta els mosquits i els homes amb corbata.
Viu en una petita cova al principi de la via verda, a la riera. Abans tenia un cau alt, en un arbre, però es va fer massa gros i queia de les branques.
La seva màxima gamberrada es tirar-se a la piscina des de la palmera que està al costat del bar i fer un gran : XOOOF (això no es pot fer mai de la vida, no sou dracs, si ho feu us obrireu el cap). Ah! i ha ensenyat a tots els nens i nenes del poble a parlar dragonès, cosa que treu de polleguera a mares, pares i mestres. No hi ha manera d’entendre als nens, xerren ràpid una llengua estranya, només s’entenen entre ells i amb en Maristany.

Aquest mes d’agost en Maristany estava molt avorrit sense costellades, ni nens, ni res, s’acaba la festa major i el poble queda mig vuit. Per primera vegada a la vida va mirar de fer un viatge o unes vacances. Navegant per Internet va trobar una oferta per anar a Sardenya, a Castelsardo! Allà hi tenia una cosina preciossa que feia dos segles que no veia! Mirant, mirant va descobrir “airbnb” i va decidir fer un intercanvi de casa. En Maristany va contactar amb un drac Sard anomenat Foc, que segons les fotos vivia en una gruta des d’on veies el mar turquesa i de lluny Castelsardo il•luminat.

Abans de marxar va deixar la seva cova encara més neta i polida que habitualment, una patena. Va fer-se la maleta, sense oblidar la crema solar i el barret, va connectar el GPS, va escriure l’adreça de la cova del nord de Sardenya i a volar!

En Maristany no estava habituat a vols llargs, va arribar realment cansat però en veure la cova i el blau del mar es va engrescar. Va trobar, per això, que tot i que la cova era immensa, estava una mica bruta i feia pudor. Res que no es pogués arreglar airejant i fent neteja. L’alegria d’en Maristany va ser infinita en veure la Gina, la seva cosina, quin pibón! Per Déu! (que bonica, caram)
De seguida es va veure que d’allà en sortiria alguna cosa! Quines vacances! Platja, cebes a la brasa, vi i la Gina fent topless.(pizza, Fanta i la Gina tan reguapa)

A Sant Esteve era tot un altra cosa, en Foc era un drac molt garrí i sorollós, tot el dia es tirava pets i cridava amb una veu gravíssima. La poca gent que hi havia al poble estava atemorida. El cau d’en Maristany es va omplir de porqueria i mosquits. En foc va anar algun dia a fer botellón a Calella de la Costa i a les nits volava cap a la discoteca Pont Aeri de Terrassa (al zoo a molestar als animals i al Tibidabo a colar-se a totes les cues). A les tardes mandrejava per la riera Magarola, espantava als runners, als ciclistes i als que passejaven al gos. Es feia pipi a la piscina del poble (es tirava en bomba a la piscina i esquitxava a les mares), socarrimava les plantes de jardí i, diuen, que el van enxampar intentant cruspir-se una mascota.
El més perillós era quan s’avorria, no en pensava una de bona. Un vespre ociós estava pensant ajagut en un banc del parc: “Quin poble més avorrit, pocs i porucs. Fins i tot els nens són poc trastos, on són els nens dolents, buag!” llavors va fer un somriure malèvol.

En Foc es va dirigir d’ una revolada als jardinets, allà hi havia la Clàudia i l’Aineta jugant, ell sense dir res, s’hi va apropar i: NYAM! SE LES VA EMPASSAR.
Els seus pares i mares cridaven. La gent del casino es va aixecar i van córrer per fer-li escopir les nenes. Ell va començar a escopir foc, llavors es va posar vermell, es va inflar i es va tirar una llufa pudenta i pel cul van sortir una Clàudia i una Aina dragonetes amb banyes i dolentes com el pebre.
En Foc va recórrer tot el poble, vailet o mossa que trobava, nyasca, cap a la panxa, i una estona després sortien en forma de pet pudent convertits en dracs.
La gent estava desesperada, no només els prenien les criatures, sinó que els hi tornaven uns dracs tremendos: grimpaven per les parets, s’enfilaven a les teulades i entortolligaven les antenes, totes les teles donaven programes només en dragonès. Feien caure els nius dels arbres, tiraven ous a la piscina, menjaven llaminadures i gelats tot el dia, feien guerres de tomàquets, canviaven les mascotes de casa, penjaven els testos i les plantes dalt del campanar i les campanes sota el pont del tren (no s’hi pot anar al pont del tren, és perillosíssim). Com les campanes no tocaven, ningú sabia quina hora era i dinaven a les 6 del matí i esmorzaven a l’hora de berenar. El poble va quedar en estat de shock per estres.

En Max, al tornar de vacances va veure el que passava i es va amagar a ca l’àvia, allà no el trobaria en Foc. Va decidir que havia de resoldre aquell desastre i va dictar, a la iaia, un telegrama urgent per en Maristany. L’àvia va tenir certes dificultats per escriure en dragonès, però amb l’ajut del Max ho van aconseguir. Va anar a l’oficina de correus per enviar el telegrama urgent.

La Gina i el Maristany s’ho estaven passant tant bé, ell ja no recordava ni Sant Esteve, ni els nens, ni res i de cop, patapam, un telegrama urgent demanant ajuda: SOS, KAOS A SANES, FOC NYAMNYAM NENS, ARA DIMONIS.

Quin ensurt! Havia de marxar corrents ales ajudeu-me. La Gina que coneixia el Foc, i no volia perdre de vista el Maristany, va dir – Jo t’acompanyo! Crec que puc estovar al Foc.

Van arribar volant a Sant Esteve a una velocitat increïble. El cau moníssim i acollidor d’en Maristany estava fet una lleonera, el pobre, en veure’l, va patir un atac d’angoixa i va caldre un massatge de la dragona sarda per recuperar-se (es va posar molt trist i la Gina li va fer un petó perquè estès més content). La Gina va connectar el seu Ipod als altaveus i va sonar música de Sardenya, va obrir una ampolla de licor de murta (suc de maduixes) i en va servir un gotet i li va atansar a en Foc. El drac ferotge, pudent i mal carat, es va estovar, de sobte va començar a plorar, tenia melangia (s’enyorava). Va fer la bossa a corre-cuita i va sortir volant cap a la seva illa.

Ara s’havia de recuperar les criatures convertides en dracs i dragones que volaven arreu i es menjaven els préssecs i raïms de les vinyes.
La Gina i en Maristany van haver de consultar el gran llibre d’encanteris de Drac, no trobaven la poció, vinga a buscar i res. Finalment van decidir fer una variant d’un beuratge del desencateri més famós, el del gripau.

En una cassola hi van posar, coca de croissant de la Montse, estevets, raïm de la vinya de Can Valls, macarrons de goma d’esborrar, un conte de Sant Jordi, mocs de marrec, un xupa-xups i una fulla de col. Van rebaixar-ho amb aigua de la piscina i sabó de bombolles, ho van bullir 135 minuts i mig segon i ho van passar pel turmix.(sempre heu de cuinar amb els pares al costat)

A la Plaça de la Vilà van posar cançons dels pets i un sortidor d’escuma. Van fer una gran festa espumosa amb el líquid que havien preparat. Va ser un gran reclam per tots els dragonets galifardeus. S’hi van rebolcar, van ballar, saltar i xarrupar l’escuma.(no és xarrupa l’escuma ni es fa pipi a la piscina, és de nens marrans)

Uns minuts després totes les nenes i nens havien recuperat la forma, ja no eren dracs. Bé, com la fórmula era una mica a la babalà tenim algun nen amb escates, alguna nena amb cua, l’altre amb una ala….
La Gina ha decidit quedar-se a Sant Esteve una temporada, enamorada a la coca de pinyons i del Maristany, es clar.

Raül

Papallones a l’estómac en diuen els romàntics i cursis. Per en Nat, és més aviat com una glopada gasosa que s’acumula en algun lloc entre el pit i el ventre, un globus que s’infla i s’infla sense trobar el moment just de deixar escapar l’aire. Tot plegat, racionalment, li sembla infantil i estúpid, ell, un tio pragmàtic, amb aquestes reaccions. Segur que és una simple atracció sexual que es manifesta de forma diferent, potser pren massa sucre últimament. Però el cert és que quan passa a prop seu les cames li fan figa.

La veu, gairebé surar com una ploma, com qui va de puntetes creuant una porta, sortint del metro. No és l’hora que la troba habitualment. És mitja tarda. Li veu l’espatlla, recta, prima i menuda. Duu una brusa de roba lleugera, de tirants, una mica ample, que deixa a l’aire mitja esquena. Tot és senzill en ella. Quin nom deu tenir? No en sap res d’aquella noia. La veu passar com qui no passa, com qui viu a un altre món, absent, inaccessible, cada matí, mentre ell esmorza a una terrassa del carrer Calabria, just abans de l’entrada del metro i ella ve d’algun lloc, mirant a terra o llegint un llibre, entra al metro i desapareix.

Un cos petit i blanc amb uns ulls enormes i lleugerament tristos envoltats d’unes incipients ulleres de son o cansament. La boca grossa i ben dibuixada, tancada, segellada.

El Nat havia comenta amb algun amic que trobava encantadora aquella noia, i l’amic havia rigut, fort, alt i sorneguer: -Però si podria ser transparent! només la veus tu, no havia vist mai una noia tan poc, tan poc….

Potser era pel punt de misteri i estranyesa que en Nat s’havia fet una pel·lícula de la noia amb cara de son i cabells mal pentinats que veia al matí, potser era això, però no podia controlar el mareig ínfim que li provocava la seva visió. Imaginava la seva veu, la veia sola, moure’s per casa seva com si fos un gat, li escrivia cançons i versos…sí li escrivia cançons, segurament hauria d’anar al psicòleg.

La Nona no baixa del llit, fa la croqueta com si volgués caure expressament, però a última hora hi posa els peus. S’estira només llevar-se, els ossos se li encongeixen dormint i per posar-se en dansa els ha d’allargassar i posar a lloc.

En Raül la mira des del terra amb ulls suplicants: Tinc gana!

-Què és bufó l’orellut! Pensa ella.

Un conill, en Raül és el seu conill gegant de 9 quilos, estràbic i gros, l’animal més carinyoset del món, o com a mínim de l’eixample esquerra, que per ella és el món sencer.

Després d’omplir la cassoleta d’en Raül amb pinso gourmet, la Nona deambula per casa, a poc a poc, balancejant-se lleugerament i caminant mig de puntetes passant per sobre els obstacles con si fos un felí. Va a la cuina i balla suaument mentre es fa les torrades. Menja amb les mans i es llepa els dits llaminera i immediatament mira a banda i banda, és un acte reflex, com quan has fet una cosa inacceptable i mires al voltant per certificar que ningú t’ha vist. Llavors, s’adona de l’absurditat del que ha fet i se li escapa un somriure trapella. Tot i asseguda deixa caure el seu cos a un cantó per acariciar les orelles d’en Raül que la observa sense tenir la certesa absoluta d’ on mira.

Surt de casa amb la cara neta i els cabells mal arreplegats en un monyo, sense oblidar d’acomiadar-se de l’orellut a qui tracta com si fos el seu millor amic, bé, potser ho és.

Baixa pel carrer Calàbria amb la bossa a l’espatlla i un llibre a les mans, – un dia cauré o trepitjaré una tifa llegint pel carrer.

Quan està a punt d’entrar al metro, com cada dia, baixa més la vista i, a terra, hi veu les cames estirades, llargues i peludes d’algun noi que porta sandàlies i fa moure els dits dels peus quan ella passa. Però no gosa aixecar la vista. Somriu darrere el llibre.

A en Nat li fa vergonya el que acaba de passar-li pel cap, però alguna cosa l’empeny a seguir-la. Ella entra al súper, ell també,  -Mira, aprofitaré per fer la compra. Pensa ell.

Els supermercats no són com quan érem petits, un passadís on hi era tot, noooo, quin avorriment, ara, perquè puguis triar o dubtar eternament i quedar-hi atrapat durant segles, tens un passadís només de xocolates. En Nat l’ha perduda.

La Nona no arriba a agafar la crème fraîche dels refrigerats, tot ho posen tant amunt! Per gegants! Observa el terra per si troba alguna caixa o entrebanc per enfilar-se i topa amb uns peus grossos amb sandàlies que mouen els dits de manera nerviosa. Se li escapa una rialla i en un acte de valentia sense precedents alça el cap i molt amunt veu la cara d’un noi alt que sembla espantat i té ulls d’home bo que li somriu ensenyant una renglera de dents blanquíssimes.

-No fumes, oi? Tens unes dents precioses.

-He d’ensenyar la boca sovint, sóc músic i m’agrada cantar.

-Quina sort, jo no hi entenc gaire de música, no en sé gens de cantar.

-Però no sé ballar, tot no ho podem tenir.

-En canvi jo sóc ballarina.

La Nona pensa, – No tenim res en comú. En Nat pensa- És meravellosa, ens complementem, farem un gran equip, ho tindrem tot.

-Com ho has fet per créixer tant i convertir-te en un gegant?

En Nat s’encongeix les espatlles, està encantat i sota aquella mirada infinita sent que és una llentia minúscula i no un gegant.

-Com et dius?

-Nat

-Això és un nom?

-Bernat

-Jo, Nona. Et diré Bernat.

Ell riu molt alt i fort. Ella fa un pas per allunyar-se i diu.

-Madrona no és molt maco i algú amb bon cor va començar a dir-me Nona.

-Jo, en canvi, et xiuxiuejaré Nona.

Sense pensar gaire, en el dia dels insensats, en Nat l’alça per la cintura per que ella agafi la crème fraîche.

Llavors el passadís dels refrigerats es converteix, de cop,  en un vaixell que navega amb la mar lleugerament revoltada, i ara un fa un pas enrere  i l’altre un pas endavant, i cap al costat, i ara et premo la cintura, lleu, amb una mà, i et toco l’espatlla com si hagués estat casual, i ballen tots dos, la que sempre balla i el que no balla mai, portats pel va i ve del mar imaginari. I sense saber-ne, ella canta una cançó nova, inventada que potser no existeix i que ell també coneix i tarareja.

I de sobte es troben sopant una quiche de carbassó a un terrat ple d’antenes velles que es barallen al cel de l’eixample, amb la companyia d’un conill curt de vista de la mida d’un gos que és feliç perquè té un amic nou gegant com ell.