Primer l’ou o la gallina?  Qui ho sap, és el gran enigma de la humanitat.

Però tot és encara més complex del que sembla. Aquesta pregunta té molts punts de vista i problemàtiques relacionades, la més important, greu i amagada, de salut pública:

La malaltia del Senyor Ou.  Els científics més il·lustres i discrets han debatut (que no batut) i estudiat el tema, no hi ha unanimitat, al contrari, existeixen multitud d’hipòtesi i divergència d’opinions.

Els dubtes giren entorn a l’origen i als símptomes. Tot i que, hi ha acord total en que no té remei, és un procés (que no el procés) llarg i degeneratiu, tampoc existeix vacuna en aquest moment.

Per començar no hi ha claredat de sí és virus o bactèria, si es contrau de menjar ous en mal estat, picada de puça d’aviram o pel contacte amb pollastres. També existeix la teoria de mutació genètica i que és hereditari, es repeteix el cas en fills en moltes ocasions, en segona generació la malaltia és bèstia i radical. Però és com l’obesitat, genètica o mals hàbits familiars?

Un fet clau es que només la pateixen els homes, sempre mascles. El bitxo és d’ous, genera testosterona xunga.

Simptomatologia:

Els primers indicis poden aparèixer a l’adolescència o durant l’edat adulta, s’agreugen amb els anys. Normalment les seqüeles físiques apareixen cap a la cinquantena, forma d’ou, bé el cap o a tot el cos i mirada de gallina.

En tots els casos:

• Hedonisme i Narcisisme
• Arrogància i pedanteria
• Demagògia (en diferents graus, segons l’individu)
• Manipulació
• Essers misògins

En alguns casos:

• Violència verbal i mentida extrema
• Signes físics: Tendència a ouificar-se

Això fa que es concentrin en algunes professions:

• Els més intel·ligents i manipuladors acaben de líders polítics de partits amb alts graus d’incoherència o, en el pitjor dels casos, de tirania. Potser caps de secta xunga, amb sacrificis de vedells i porqueries d’aquestes.
• Els normalets treballen de comercials de Tecnocasa o venedors d’enciclopèdies. Sempre són presidents d’escala o d’Associació de veïns.
• Els rucs desafortunats són ni-nis amb pretensions o estan exclosos de la societat, i els afortunats acaben d’esportistes professionals bocaxanclas.

 Potser penseu que no coneixeu a ningú amb aquest trets, feu un esforç, tenim destacats polítics calbs addictes a missa de 9 i hotels de luxe, que fan preguntes complexes als seus seguidors per estabornir-los. Concentreu-vos fort i us vindrà a la ment algú altre més proper.

Després de la imprescindible introducció científica al síndrome de l’aviram boig (o malaltia del senyor ou), explicarem “l’extraordinari cas de Marcel·lí Meravelles i família”.

Va estar tan contenta la Conxita quan va néixer el Marcel·lí, era tan bonic, rodonet i tendre. Però ja ho diuen,” quan la criatura és a dida, bona vida, quan la criatura és criada, ni dida ni dinada”. La Conxita anava de bòlid, quin nen, i per postres no volia menjar res, només aconseguien que empasses molla de pa amb tomàquet a bocinets i truitetes, vinga truites i ouets, que ell mateix anava a buscar al galliner. Va trobar tanta afició al galliner que fins i tot un dia el van trobar dormint entre l’aviram.

Cap als 15 anys va començar a tornar-se una mica rata sabia, res, tot innocent i normal, el fill de pagès de bona casa que va a ciutat a estudiar, que sembla q el noi és espavilat. Cap a tercer de carrera començava a caminar molt recte, aixecant la barbeta i mirant a la resta de companys amb sorna i autosuficiència. Els ulls se li anaven arrodonint, parpellejava cada cop menys i deia mentides a conveniència. No era un esser antipàtic i era raonablement popular. Va ser professor de literatura a la universitat, tot i que presumia de no haver trepitjat una biblioteca en sa vida.  Dirigia un partit d’esquerres ecologista sense haver reciclat un putu envàs on vas ni haver defensat un sol espai natural o fauna, que no fos el cirerer del jardí i els animals ovípars amb plomes.

Va trobar parella, una noia dolça i intel·ligent, la Rosa, que la por li va jugar mala passada i es va convertir en el vaixell de fusta dins l’ampolla de vidre. Van tenir un fill, en Raimon, un noi que ja va venir al món amb aquells ulls de poll.

Si el pare era tolerable, el fill era un tirà. Si el pare aparentava uns principis, a en Raimón no li calien, (com deia Grouxo Marx, si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres). Fatxenda, obtús, misogin, hedonista, prepotent, vaja, no necessitava padrins. En Marcel·lí havia tingut i tenia amics, en Raimón no, tenia novies sense autoestima i gent que inexplicablement el temia però sense amics.

Va fundar el seu propi partit, ell, ben a la dreta, ben fatxa, ell, líder suprem, indiscutible. Va emplenar el país d’imatges seves, algunes amb poca roba, vestit de Juli Cèsar, estava desfermat.

La seva pobre mare, la Roseta, de pell blanca i galtes vermelles es va anar engreixant, li va créixer el pap de guardar crits que no sortien mai, se li van fer uns pits enormes, va deixar de mirar la gent als ulls quan parlava i només sortia de casa del bracet del Marcel·lí. Seien en alguna terrassa a fer una orxata fresca, ella no treia els ulls del got, amarada de suor i vergonya, mentre es ventava enèrgicament, acalorada, donant cops secs i gairebé violents sobre el seu pit. La miraves i veies que aquella dona un dia petaria per tot el menyspreu que suportava del seu fill i la indiferència del marit.

El Marcel·lí també havia anat canviant, era un ou amb potes que es passejava altiu. Ell ho veia, i feia règim, anava al gimnàs i al massatgista, però res, cada cop era pitjor. Fins que un dia, al matí, la Rosseta en despertar-se es va trobar un ou d’estruç al llit sobre el coixí del Marcel·lí. La Rosa no va pensar-ho ni dos segons, de fet, no va pensar, va agafar l’ou, el va trencar en una palangana, el va batre i va fer una truita de puta mare, amb alls tendres, que al Raimonet li encanten.

En Raimón es va llevar, va anar la cuina i va veure aquella truitota enorme, magnífica, sensacional, i no es poder  contenir, es va fotre la truita feta de l’ou de son pare, sencera.

Al Raimón Meravelles que li agradava tant mirar-se al mirall, gravar-se, retratar-se, que s’estarrufava i es posava palote amb la seva pròpia imatge, justament a ell li havia de passar allò: Li van sortir plomes i una cresta vermella. El seguien els ocells i se li cagaven les gavines, tenia puces i pudia a pinso i colom pollós de Plaça de Catalunya. Es va posar en mans dels més grans especialistes però no van poder fer res per ell. Un dia mirant-se al mirall, va fotre un cop de bec al vidre que es va esmicolar en milers de trossets homicides. La Roseta va trobar el cos i ràpida, bona cuinera i poc reflexiva, com era habitual en aquelles situacions,  el va fer al forn. Va denunciar la seva desaparició, i tot i que era sospitós que fos la segona fuga de la família, no van investigar gaire, s’havia fugat a un paradís fiscal amb els diners del partit, i punto.

La Rosa va convidar a dinar els ex companys de partit del fill, ignorants que es menjaven al líder, feliços i estranys de la seva nova llibertat.

L’ampolla s’havia trencat i el vaixell de fusta navegava, la Rosa gaudeix d’una pensió esplèndida i un “raconet” generós, fa uns creuers estupendus per tots els mars del món. No suporta els ocells de cap mena, no menja pollastre ni ous. S’agrada, fa topless, està preciosa i té un amant a cada port. Qui ho hagués dit d’aquella dona.

Li agradava matinar, estrany, però el feia sentir bé i tranquil. S’alçava abans que la seva germana i el seu cunyat, abans que els nebots i abans que el sol. Li agradava la pau que aixeca el dia, caminar sigil·lós i sortir al carrer. Tenia una sensació de lleugeresa quan creuava la porta, l’aire del carrer era fresc i suau, al contrari que a casa, on era dens i calent. No sabia perquè no marxava d’allà, potser perquè aquella casa també era seva, per un estrany sentit de propietat. El tiet solter, aquell home bru i bell que no s’ha casat, un conco, quina tara devia tenir?

La seva germana li deia,- Ets massa egoista, d’estar sol t’has tornat estrany. Només penses en tu, en les teves temporades fora, no expliques res i quan tornes de viatge portes regals per tothom i a ta germana ni una agulla de cosir.

Ell no la sentia, no l’escoltava. Amb el seu cunyat es toleraven, per força, havien lluitat en bàndols enfrontats a la guerra, no en parlaven. Pensava que el seu cunyat era valent havia defensat el que creia i ell no. Ell havia fet el que li havien dit que fes, sense passió, sense ideals, d’ esma, només per sobreviure. No hi pensava, perquè si ho hagués fet hagués mort de pena i vergonya.

Els nebots eren tot un altra cosa, estimava aquelles criatures com si fossin seves, els portava xocolates i galetes de mantega, vestits, llaços i sabates noves, inventava contes per ells i els portava a la fira.

En Jaume s’havia fet pastisser en tornar de la guerra, tenia el germans morts o repartits pel món. Tots, excepte ell, havien lluitat al bàndol republicà, alguns eren a França, tots havien perdonat la seva feblesa. Ell va tornar on tenia casa.

Arribava a l’ obrador el primer i ensumava la flaire a sucre, farina i espècies que surava a l’aire. Tenia mans d’or per fer carquinyolis, ametllats, panellets i torrons. Potser per això els amos l’apreciaven, o potser perquè era bon home. Tenien una relació atípicament bona i cordial per l’època. En Jaume era un treballador mimat, ben tractat, ben pagat i amb força llibertat per marxar temporades fora del poble. I ell s’hi trobava bé, per ell eren gairebé confidents dins dels seus paràmetres, per qualsevol altre allò era lluny de sincerar-se. Gran part de la setmana dinava a casa d’ells, a la vivenda de sobre l’obrador. Aquella gent no el jutjava, no li feia retrets, ni en paraules ni en silencis.

Cada tarda, en sortir, passava a veure l’Encarna. Seien tots dos, un davant l’altre, a la rebotiga i prenien unes herbes i els ametllats que portava el Jaume. Quan arribava en Ricard, els primers temps el mirava amb disgust, després amb simpatia però sempre des d’ una actitud de poder sobre ells i els seus desitjos.

L’Encarna era una dona menuda, ni jove ni gran, ni guapa ni lletja. Casi no era, o era per força.

De jove, els nois, no la treien a ballar ni la convidaven a vermut. Amb la guerra va arribar un soldat alt, ben plantat i força cara dura que la va mirar, al principi només la va mirar i ella, tan sola, tan ansiosa als seus 18 anys que algú l’estimés va pensar que n’estava enamorada.

El soldat, Cristóbal es deia, va marxar igual que va venir. Només era un pobre noi que volia tornar al seu poble, però això només ho sabia ell.

L’Encarna va pensar que s’havia quedat sola per sempre, però no, de fet mai més va estar sola, estava prenyada.

En Ricard va néixer decidit, tenia tota la decisió que no tenia sa mare. Mai va preguntar qui era el seu pare, mai va saber que es deia Cristóbal ni d’on era, ni si els seus pares es van estimar, tan li fotia. De la mateixa manera, des de ben petit es va convertir en l’home de la casa, en el sentit més dèspota i masclista, ell i només ell dirigia la vida de l’Encarna.

A l’Encarna li agradava la companyia d’en Jaume, no cridava, no era estrident, era un home guapo, i molt diferent dels bèsties que corrien pel món. Sabia quan entrava per la porta perquè li arribava l’olor d’ametlles dolces i mel. Quan tornava de França li portava bombons, una caixeta rosa plena de xocolates amb licor i cirera. Quan en Jaume li va demanar per casar-se va viure l’únic moment de felicitat de la seva vida. Va durar poc, en Ricard va dir:- De cap manera mare! Podeu ser amics o el que vulgueu però no t’hi casaràs. I no es van casar.

En Jaume sentia per l’Encarnació el més semblant a l’amor que havia sentit mai per una dona. No es sentia especialment atret, ni per ella ni per cap altra, però la seva companyia li agradava molt, hi estava bé, de fet, no li hagués fet res una carícia d’aquella dona bona. L’Encarna era bona, com ell i covard, com ell i tots dos, per tristesa, solitud i frustració, gairebé no eren.

Ella, havia obert una petita botiga de queviures després de la guerra, amb els anys la botiga va anar creixent i van fer prous quartos. El seu fill es va casar amb una dona que era ben igual a la seva mare, no protestava i obeïa, i van tenir tres fills. Tots vivien del súper.

En Jaume també tenia diners, alguns negocis a França, poques explicacions i mot misteri, ell només feia de pastisser per un altre.

Van prendre herbes i pastes totes les tardes de la seva vida quan en Jaume no era de viatge, fins que els dos van ser vells, molt vells i ell va ingressar a una residència on va morir.

El seus cossos resistents van viure molt més que les seves pròpies vides buides i soles. Potser els somnis, els viatges secrets i les converses de tarda eren el seu elixir per una vida llarga, o potser, per ells, estar vius era el càstig per tanta covardia i tanta por.