Correspondència

Barcelona, primavera de l’any del senyor de 1715

Estimada Olivia,
Tinc el cor encongit, la vostra indiferència m’emmetzina lentament. Com podeu ser tan cruel amb mi!
Sóc un cavaller discret i segueixo el dolç i graciós moviment del vostre cos quan passegeu pels jardins de palau, sou tan bella!
A les festes i reunions, quan porteu aquells vestits que gairebé deixen a la vista les vostres espatlles i la vostra respiració fa que el vostre tòrax s’infli de la manera més sensual possible, em feu posar vermell i nerviós, em sento maldestre i desesperat.
No ho suporto més, necessito saber que sentiu per mi i si no m’estimeu moriré de pena.
Les margarides es panseixen al vostre costat de pura enveja, us estimo Olivia, us estimo,
Amb amor i desesperadament,

Guerau de Sagrera


Barcelona, 30 d’abril de 2015

Hola Gerard,
No hauries d’haver deixat mai les pastilles, t’ho he dit milions de vegades. Repeteix en alt : La química, de vegades, és bona, m’he de prendre la medicació.
Suposo que a casa t’ho diuen, però quan quedis amb els amics és preferible que no et vesteixis de Sant Jordi. L’última vegada vas acabar a la comissaria dels Mossos de Martorell per passejar-te amb una espasa de Toledo. Ho dic pel teu bé, la gent i les criatures s’espanten.
T’agrairia que deixessis de mirar-me com un obsés, no m’agrada, m’incomoda. El meu tòrax, pots dir-ho, són els meus pits, que no s’inflen, que són així.
Mira, Gerard, jo t’aprecio molt, tu ja ho saps, però enamorada, el que es diu enamorada de tu, doncs no. Això no vol dir que l’estima de relació professional de tants anys no faci que em preocupi pel teu estat de salut.
Si tornes a prendre el medicament blau no et moriràs de pena i estaràs molt més content.
Les margarides no es panseixen al meu costat, tu tens aquesta estranya mania d’enviar-me flors seques! Collons Gerard, que no sóc un conill, deixa d’enviar-me herbotes.
Per cert, no em dic Olivia. És un nom graciós i fins i tot una mica hipster, però a mi em sona a Oliva. Ara que si a tu t’agrada Olivia….palante, millor que em diguis Olivia que no pas em miris les mamelles com si no veiessis res més.
D’altra banda, em sembla molt curiós i divertit que vegis la meva bata blanca com un vestit de dama del segle XVlll i el jardí del centre com el d’un palau, són detalls bonics del teu desequilibri.
Ànim, ho treballarem tot, obsessions i dèries, te’n sortiràs.

Atentament,

Dra. Ofèlia Montfort /
Psiquiatra

Ps. Tens cita dilluns, pots venir en xandall si t’és còmode. Ni nu, ni vestit de cavaller i deixa les armes a casa. Pren les pastilles blaves, sobretot.

Escates

Tenir la pell verda i llefiscosa, lluny de fer-lo sentir malament, fa que es senti orgullós de la seva originalitat. Cert que, potser, per gent una mica prim mirada i tiquismiquis, aquella olor d’animal marí, de peix, vaja, no és del tot agradable, però que voleu que us digui, en Maristany s’agrada. Ell, gros, gras, poderós, amb el coll més llarg que les girafes i un caminar contundent que fa trontollar la terra des d’Olot fins a Deltebre, és tot dignitat.
La seva mare, la Matilde, va estar molt encertada al triar-li el nom, Maristany. N’està segur que cap de vosaltres té un nom tan honorable i original. Potser pensareu que Maristany seria més nom de cavaller o de senyor burgès de Barcelona. Doncs mireu, no, en Maristany és un drac desarmat, molt més pacífic que un cavaller i més just que un ric mudat de ciutat.
En Maristany ha sentit mil històries de dracs que tiren foc i mengen bestioles i gent, fins hi tot noies vestides de princesa. Collonades, en Maristany és vegà, menja tofu, enciam, cireres i va en bicicleta pel país. El bestiar de pagès li fa angunia, els humans li fan venir singlot i si van vestits de princesa, amb tuls i lluentors, molts gasos. Fora, fora ell no menja bitxos.
Us sembla un tòtil, no?, a mi també m’ho semblava fins que el vaig conèixer una mica més. Us l’imagineu amb veueta de mossèn i discurs melindro? Doncs no, té veu de tro i riu com un boig.
En Maristany és un monstre lletraferit, s’ escola a les biblioteques del país durant la nit, desconnecta l’alarma i cap a dins, es passa tota la matinada llegint, novel•la negra, poesia, contes infantils de nens gamberros i devorant la prestatgeria de novetats. No llegeix best-sellers, és molt així ell, una mica intel•lectual de pa sucat amb oli i escates. Al ser un set ciències li costa una mica fer amistats, és molt sociable però la gent té molts prejudicis, els fa por un drac amb més cultura que ells. I entre els altres dracs encara pitjor, només es diverteixen fent rots amb fum, espantant pagesos que fan caca sota un arbre, marejant a les pobres ovelles i segrestant noies pàmfiles. Ja fa dies que va decidir passar molt dels altres dracs.
Aquesta nit en Maristany ha agafat un llibre suggerent i una mica màgic, se l’ha emportat per llegir-lo sota un plataner immens. Està absort en una història amable quan percep un pessigolleig a la cua i una mirada fixa. Veu una noieta recolzada a la seva cua de fera, observant-lo amb una rialla encuriosida. No sabria dir-vos perquè, però és maca. No la vol espantar.
– Drac, què llegeixes?
En Maristany es posa vermell com una rosella i comença a tartamudejar amb la seva veu greu de monstre.
-Ets molt graciós i molt bonic
Llavors en Maristany nota que es mareja i…ja no recorda res fins que torna a obrir els ulls i es troba la cara somrient de la noia amb una rosa a la boca. Allà lluny hi ha un noi disfressat de cavaller lligat a un arbre amb un mitjó a la boca.
– Petit drac, et trobes bé?
– Si, si.
En Maristany, com a acte d’amor sense sentit, regala el llibre manllevat de la biblioteca Santa Coloma de Farners a la noia, i ella li dóna la rosa que ha robat al soca del cavaller que passava per allà.