Tancats Capítol 1 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/16/tancats-capitol-1/

Tancats Capítol 2 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/18/tancats-capitol-2/

Tancats Capítol 3 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/24/tancats-capitol-3/

Tancats. Capítol 4 https://elracodelesmaleses.com/2020/04/18/tancats-capitol-4/

Tancats Capítol 5  https://elracodelesmaleses.com/2020/05/07/tancats-capitol-5/

 2 de maig

Les orenetes xisclen juganeres, volen arran de les finestres fent acrobàcies impossibles. Jo les miro estirada al llit, em pesa el cos i em fa recança llevar-me, sé que serà un dia difícil.

M’alço, busco un vestit alegre i amb butxaques.

La taula de la cuina és grossa, de fusta massissa i esberlada.
Avui és plena de pots de melmelada d’un color lila pàl·lid. La cuina és buida.
Vaig al rebost i rescato un pot petit de confitura de mores amb farigola i el
canvio per un dels de la cuina. Sec a esmorzar i menjo melmelada de mores pàl·lides.

-Marieta, que content estic que hagis tastat la meva confitura de violetes. L’he feta amb tot l’amor del món.

Somric mostrant una boca entre morada i rosa.

-Boníssima amor.

Surto a regar les glicines. El sol m’escalfa la cara i una Marieta es posa damunt la meva ma. Fa pessigolles.

-Marieta, Marieta si m’ensenyes el camí del cel et donaré pa i mel.

Bufo sobre la ma i la Marieta vola.

En Salvador i el seu pare treuen el cap de tant en tant i m’observen.

Entro a casa i feinejo.

-Maria, bonica, com estàs avui? Fas mala cara.

-Això ets tu, que no deus tenir bé la vista.

Faig escudella, no ve de gust, fa un dia calorós, però tant se m’endona. Preparo un pa de pessic i, a la pasta, hi aboco un pot de confitura de violetes, ho barrejo bé.

Deixo el pa se pessic damunt la taula, una estona més tard en falten trossos, somric.

-No sé si dinaré avui, estic com empatxada, m’estiraré una estona.

-Ja t’ho he dit que feies mala cara

L’avi somriu amb malicia, li veig els llavis blaus, li torno el somriure.

M’estiro al llit panxa amunt, vestida, no hem trec ni les sabates. Espero.

Passada una bona estona l’Aurèlia es posa a la finestra i crida:

-Marxa! Pel forat de la tanca, no entris al poble, camina tot recte, fins la carretera.

Agafo un jersei, no vull tenir fred. Baixo les escales sigil·losa,
trec el cap al menjador. El Doctor jeu amb la boca oberta i blava a la butaca de la dreta, el Salvador, sembla que dormi amb el cap reposant sobre la taula, no li veig la cara però té les ungles de les mans liles.

M’escolo fàcilment fora de la meva presó. Ningú m’atura.
Camino llarg per una pendent d’avets i còdols. Tinc la sensació que no vaig
enlloc. Veig, lluny, una carretera. Una pressió creix dins el meu cap i m’ennuvola la vista. Res

Tancats Capítol 1 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/16/tancats-capitol-1/

Tancats Capítol 2 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/18/tancats-capitol-2/

Tancats Capítol 3 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/24/tancats-capitol-3/

Tancats. Capítol 4 https://elracodelesmaleses.com/2020/04/18/tancats-capitol-4/

15 d’abril

El so de les campanes m’ha desvetllat, toquen a morts. A qui li ha tocat la loteria macabra avui?

Per la finestra entra el so de murmuris

-Ha estat la pandèmia, o això diuen. Tenia la llengua blava.

-Pobreta fa anys que no estava bona. Era boja i no feia cas de res. L’altre dia mateix, es va atonyinar amb la fornera. Anava pel món sense guants i amb la cara descoberta.

-La fornera ja pot tancar i anar a cal metge, vés que no l’hagi encomanada.

Se m’ha gelat l’espinada. Les campanes porten nom, la Quimeta.

A l’hora d’esmorzar el Doctor torna a estar refet, com als primers temps. Em mira desafiant i riu. El miro i penso que faré rap per dinar.

-La teva amiga, la sonada, ja colga malves. Tot s’acosta.

Amb calma, trec les tisores de la butxaca i clavo la punta amb força a la taula, travessant i esfilagarsant les tovalles.

Llavors, ell, calla.

23 d’abril

He pensat d’anar al pati i tallar unes quantes roses per fer un pom i posar-les a un gerro al menjador. En sortir al jardí no trobo ni una rosa, ni un roser, algú els ha tallat a ran de terra.

El Doctor i en Salvador són a la xida fent el cafè, damunt la taula rodona, les tisores de podar. Amb calma m’he assegut, he somrigut, he posat un dit sobre les tisores de podar i les he fet girar, com la fletxa d’un programa concurs de la televisió. Han acabat dirigides cap al vell. L’he mirat i li he dit.

-Apa, doctor, quina sort! Vostè serà el proper.

Llavors l’Aurèlia ha sobrevolat els nostres caps i ha deixat anar el que portava al bec, un pom de roses vermelles com la sang que han caigut per sobre la taula, escampant pètals.

El vell i en Salvador han xisclat,

-Les espines! Se m’han clavat les espines! És culpa d’aquesta bruixa i el seu ocell. Mata-les Salvador, ja no et serveix aquesta dona.

-Salvador, si em toques un pèl, els que no ho explicareu sereu vosaltres.

-Maria, com vols que jo et faci res? T’estàs trastocant.

1 de maig

Sóc a dins el rebost, s’hi està fresc. Sento als homes parlar, la paret és prima.

-Ja l’hem aguantat prou aquesta. Tu a qui vols ara és a la fornera.

-Ho sé pare, però és llesta i ràpida, l’hauré d’enverinar. Faré melmelada de violetes amb tora blava. No falla. En donaré a la Mercè, la fornera, perquè  també n’hi ofereixi al bacó del seu marit. Matarem als dos pardals de cop i semblarà la pandèmia.

Surto al patí, l’Aurèlia se’m posa a l’espatlla, m’acosta el bec a l’oïda i em diu:

-Ha arribat l’hora, demà, quan facin la migdiada els dos homes.