Dong____dong____dong____dong. Campanades a morts. Greus, lentes i solemnes, amb un interval llarg entre campanada i campanada.

——————————————————————————-

Ja fa més de 20 anys que em vaig casar, va ser una cerimònia senzilla i alegre, al poble on van néixer els pares d’en Marçal i on encara vivia el seu avi, el Doctor Jordi Salvador Marfany.

Les dues famílies es van trobar ballant a un prat amb una pendent lleugera cap a la riera, a mitja tarda d’un mes de juny. Xivarri i jovent vingut de ciutat per un casament.

L’avi Marfany tenia 93 anys en aquell moment, em va estrènyer les mans i amb el somriure més tendre que mai hagi vist ningú em va treure a ballar. M’havien explicat prodigis d’aquell home. – Ha fet miracles, em deien. – cura als cremats amb la seva saliva, i res, no en queda ni la més petita cicatriu.

• No em digueu Doctor Marfany, sóc en Vador i em van batejar en aquesta mateixa ermita el 23 d’abril de l’any 1916- deia ell somrient.

De casa van venir tots, també l’àvia Maria. Això d’anar de casori li era un trasbals. No se sap des de quan patia depressions, tenia èpoques i aquella no era especialment bona. La vam convèncer.

I va succeir un fet extraordinari, encara que poc vistós pels poc observadors. L’àvia Maria i l’avi Vador van encetar una amistat dolça i estranya. Ella el va prendre de bracet i van passejar pels camins accidentats del poble, van seure a mirar els nostres balls i l’àvia va berenar torrades amb melmelada feta per en Vador.

• Aquesta dona té tristeses, la confitura de poma i romaní l’ajudarà.

Des d’aquell dia es van trucar pels Sants i festes. Parlaven durant hores, ningú sap que es deien. L’avi li feia arribar un pot de melmelada cada mes i nous pelades per les Pasques.

L’àvia Maria va rejovenir i encara belluga, vella com és, té l’energia i alegria que no li havíem vist mai.

Diuen al poble, que els primers anys, després del meu casament, l’havien vist arribar, en dies de bon temps, amb el cotxe de línia. Ell l’esperava mudat, anaven a la fonda a dinar canelons i bevien xampany. Feien un tomb fins a l’ermita del Puig i ella tornava amb el cotxe del vespre i un farcell amb pomes i farigola.

———————————————————————————

Aquest abril ha mort l’avi Vador, el dia 23, exactament quan feia 103 anys del seu bateig a l’ermita del Puig.

Va esmorzar sopa de pa i una poma ratllada. Damunt el sobre de marbre blanc, vell i escantonat de la cuina, hi va arrenglerar pots de vidre. Davant, una filera de pots d’olives dels dos arbres de darrere del Mas. Sobre cada pot un paper menut, retallat amb traça, i un missatge breu: “Emili, pel vermut de Sant Joan” “Cèlia, per l’amanida de ceba dolça” i així fins a un pot per a cada company de conversa de l’ateneu del poble.

A la filera del darrere, melmelades, de poma, de taronja i de tomàquet. Aquestes, totes, amb un sol nom: “per la Maria” envieu-li un pot cada mes i cada pasqua un pot de nous sense closca.

En Vador es va posar la jaqueta d’anar a missa, un mocador al coll i la gorra de llana grisa. Amb el bastó que li havia regalat la seva filla Aurelia, per fer-se perdonar les absències. Poc a poc, però de manera tranquil·la i serena va pujar al Puig, va obrir la porta de l’ermita, va seure a la cadira alta del costat de la pila de bateig i es va adormir, per sempre. Eren les 12 del migdia, la mateixa hora en que Mossèn Ramon li havia remullat el caparró pelat feia 103 anys.

En Vador va néixer un dia de Nadal de 1915. El fred s’escolava per tot arreu i la nevada havia estat tan intensa que havia deixat les portes bloquejades. La llevadora no va arribar. La Teresa va parir sola, tenia 17 anys i li va semblar que s’esqueixaria. Tenia por, però feia el que li havien dit les altres dones que havia de fer, empènyer, ni que el dolor fos el pitjor, com si un llamp li caigués al ventre. Se sentia enfebrada i en mig d’un gran desconcert. Només feia tres anys que feia cagar el tió als seus germans petits i seia a la falda de la mare. Tot havia anat tan ràpid. La mare li va dir – Tereseta, no et casis, ets massa jove, espera’t.

No en va fer cas, s’havia enamorat, o s’ho havia pensat. El pare estava content, el pretendent era propietari d’un Mas, en Tomàs del Puig, no era mosso ni masover, tenia terres i ells una panxa menys a omplir.

De seguida va saber que els pagesos no en saben d’amors i romanços, tot és entre pràctic i primari.

Es trobava sola, a un llit alt i dur amb les cames obertes i una criatura trencant-li les entranyes, va pensar que amb tot aquell dolor no el podria pas estimar.

En Tomàs s’ho mirava des d’uns metres enllà, sense saber que fer, com si fos un espectador aliè d’aquella història.

En Vador va sortir, reviscolat, cridaner i molt menut. Ella mateixa el va estirar, es van mirar als ulls i es van enamorar. La Teresa va oblidar el dolor i la voluntat de no estimar-lo es va fondre. El va embolicar i se’l va posar al damunt, era petit com un gat acabat de néixer. Dos dies després va arribar la llevadora.

• Aquesta criatura és petita com una rata, no viurà. L’heu de batejar de seguit o el pobre angelet es quedarà al purgatori.

La Teresa va pensar que Déu Nostru senyor això no ho voldria, així que es va fer el ronso pensant que Déu no s’enduria una criatura al purgatori sense batejar. La Teresa el portava enganxat al cos, embolicat amb un mocador de fer farcells. La seva mare li portava brou de gallina amb herbes de marge per fer la llet més bona, llet de crema, deien. I en Vador se’n va sortir i quan tenia 4 mesos i el bon temps va arribar per quedar-se, el van batejar.

La Teresa va voler posar-li Salvador i el mossèn, com era el 23 d’abril, el va nomenar Jordi Salvador. Sempre més va ser en Vador.

Tothom explica que sempre va ser una persona especial. Nerviós, escardalenc, somrient, alegre, determinat i un pèl obstinat. Va destacar, de ben petit, en la seva habilitant per guarir, persones i animals, o, si més no, per fer-los sentir en pau.

En Vador va ser fill únic. La mare el va consentir i el pare remugava però no s’hi posava.

• Aquesta criatura no serà un pagesot com nosaltres.

A en Vador tot allò li era ben igual, tampoc no hi veia res de dolent en ser pagès. Li agradava posar la mà damunt la panxa de les vaques prenyades. De fet, l’anaven a buscar perquè tenia un efecte tranquil·litzador sobre les bèsties i la seva sola presència assegurava un part amb èxit. Fins que es van adonar que això també funcionava amb els humans.

L’últim dia d’escola de l’any 1924, vigília de Sant Joan, van estar a punt de patir una gran desgràcia. En sortir de l’escola, els nanos de Can Blanc i la canalla del poble es van esbatussar de debò, i en Peret de Can Blanc, que, pobre fill, era mig ben aventurat, va prendre un roc gros i el va llençar sobre les criatures del poble. Va semblar que el petit del forner era mort sota el roc. Tres anyets, àngel del cel. De sobte hi va haver un gran silenci i en Peret va començar a córrer muntanya amunt cridant amb uns xiscles esgarrifosos. Un Vador de 8 anys va treure el roc del damunt del cos menut d’en Quimet del forn. Amb el seu mocador blanc mullat amb aigua de la riera va netejar-li les ferides, el va abraçar fort i li va cantar “el noi de la mare” a l’oïda, tan fluixet que només ell pogués sentir-ho.

I no se sabrà mai si van ser els poders que tothom li atorgava per haver nascut el dia de Nadal o perquè al pobre Quimet poc l’havien bressolat i tota aquella tendresa li va fer venir ganes de viure, la qüestió és que el nano se’n va sortir.

Aquell estiu, en Vador es llevava i, sense esmorzar ni beure res, anava de dret a cal forner a untar una mica de la seva saliva neta i dejuna sobre les ferides. Ni una sola cicatriu li va quedar.

A en Peret el van haver d’anar buscar una brigada de mossos. El van trobar dins una cova, arraulit i encara més ximple que abans.

En aquella època, en Vador, va aprendre a fer confitures amb la mare i l’àvia. Escoltava tot el que deien de les herbes remeieres. Va portar un pot de confitura de mores amb fulles de Maria Lluïsa a Can Blanc per l’esmorzar d’en Peret. Sembla que aquella dolçor el va fer estar més connectat al món i més manso.

La Teresa i en Tomàs van fer raconet per poder enviar a en Vador a Barcelona a estudiar per metge.

A en Vador no li agradava marxar del Mas, allò de Barcelona se li feia gros. Tanmateix era un noi de bon conformar i si pensaven que allò era bo, doncs endavant.

A Barcelona va viure, en especial, dos fets que van fer que marcarien el seu destí.

El primer, conèixer al Doctor Torrelles. En Torrelles va ser un dels seus professors. Li va recomanar no compartir les seves habilitats màgiques, o el prendrien per boig i mai el deixarien ser metge i, sobretot, tractar amb estima i tendresa a totes les persones, perquè si això no sempre les cura sí que les fa sentir millor.

I el segon i més extraordinari, va conèixer la Maria.

En Vador estava de dispeser a una Fonda del Carrer Comtal. La mestressa era una vídua agre i beata, la senyora Concepció. En sis anys no la va veure riure mai, només rondinar i passar el rosari. A la fonda hi havia dues noies, la seva filla, esquerpa i mal carada, i la Maria, una noia d’un poble de la vora de Figueres que l’havien enviat a Barcelona a servir.

La Maria era uns quants anys més jove que ell i tenia la il·lusió als ulls, esperant que el futur li guardés alguna sorpresa brillant. Feia olor de pa acabat de fer, cafè, ametlles torrades, poma i canyella. Era menuda i sovint es posava de puntetes per poder arribar als armaris i mirar rere els taulells. Somreia, era una noia feliç tot i haver d’aguantar una mestressa malcarada i rondinaire.

Als primers temps només es deien:

• Bon dia Maria

• Bon dia Doctor Marfany

En Vador reia – no sóc pas metge encara!, tot això és massa solemne. Em pots dir Vador

• És que jo sóc només la minyona

• I jo pagès!

Després van començar a jugar la botifarra després de sopar amb altres estudiants. A les tardes d’hivern en Vador li preparava el berenar sense que ho veien la senyora Concepció, torrades amb confitura de poma i romaní feta per ell i la mare. I qui dia passa any empeny i ara passegem, ballem, anem al cine i ens estimem.

En Vador es va convertir en el Doctor Jordi Salvador Marfany dos mesos abans de començar la guerra. Va anar a casa i va anunciar que s’havia promés amb la Maria.

La bonanova no va caure massa bé. Qui era aquella noia? D’on havia sortit? Vés que no sigui una aprofitada.

Tota aquella desconfiança li va causar un dolor profund, però va pensar que quan la coneixessin, els hi passaria tot.

La Maria també havia tornat al seu poble a anunciar el casament. Abans de final de juliol ja s’haurien casat i viurien al poble d’en Vador i per carnaval de l’any següent naixeria la seva criatura.

La guerra va esclatar, la Maria, sense poder dir que no, i presa de la por de tota la seva família que només esperaven que es presentessin al Mas per matar-los a tots, va acabar a França. Va parir una nena al febrer de l’any 37 a Nimes. La Maria contenta i confiada va desaparèixer i la va vèncer una tristesa que mai abans havia conegut, la va engolir per sempre.

En Vador va quedar atrapat en l’horror dels hospitals de la guerra, per més tendresa que donava, al seu voltant només hi havia dolor. Contra la guerra i la maldat no tenia poders. Durant i després de la guerra va remoure cel i terra buscant la Maria. Un dia la trobaria.

En acabar la guerra, en Vador va tornar al Mas i feia de metge poble. Als quaranta dos anys es va casar amb la Mercè. L’estimava, sense gaire soroll, però amb molta tendresa. Van tenir l’Aurèlia i el Valentí.

El Doctor Vador, feia parir dones sense dolor, el dolor ja l’havia patit tot la seva mare al portar-lo a ell al món. Guaria de mals estranys i l’anaven a veure persones desesperades vingudes de lluny a qui només tractava amb estima i donava pots de melmelada i els aconsellava confiar en els seus metges.

• Jo només sóc un pagès amb carrera- els deia.

La Mercè es va quedar adormida un final de setembre al costat del riu i una riuada inesperada se la va emportar fins al mar. En Vador no va poder protegir la seva dona, contra les riuades tampoc coneixia remei.

————————————————————————

L’àvia Maria segueix rebent els pots de melmelada i les nous. Somriu quan veu el paquet.

No gosa preguntar per què en Vador ja no truca. Ella viurà fins que s’acabin els pots de melmelada i després, ja no caldrà.