Bocinets de la tia Leo

Sebastòpol

/ Marieta la gitana / Deixa un comentari

Capítol 1. Joana

La Joana Pujades badaba observant els sotracs de les branques dels arbres i el vaibé violent de les fulles, estava absorta pel so del xiulet de les ràfegues de vent. El vent li provocava una certa inquietud, i més amb la virulència desmesurada d’aquell matí de febrer. Ara rai, tot vist des de casa, però havia de treure a passejar la Fúria, la mascota del seu fill, una fura pudenta i mal parida.

Va sortir del seu estat hipnòtic al fixar-se en el seu reflex al vidre de la finestra, va sentir un petit pesic a l’estòmac. Últimament no es mirava gaire i quan es veia es sobresaltava, no es reconeixia, en el seu cap i en la seva agilitat tot era igual, però el temps passava i ja no tenia l’aspecte de feia 10 anys. Era incòmode, ¿qui era aquella senyora que s’havia apoderat de la seva aparença?

Va moure el cap per fer fugir les cabòries estúpides que li robaben el temps, mentre apurava els darrers glops del cafè calent. Els matins, aquells moments de silenci abans que el món s’aixequi, on estàs sola amb l’esmorzar i el cafè, i que poc que dura. És com els massatges, la copa de vi dels divendres o el sexe, ho has de fer durar una mica, fer-te el desmenjat, i de tota manera és fugaç i després queda una recança trista de pérdua. En fi, ja ha tornat a fugir-li el pensament. La Fúria comença a estar nerviosa, haurà d’afanyar-se o es pixarà a la catifa la mala puta.

Pensa que seria fantàstic poder-se quedar tot el dia mirant per la finestra, ageguda al sofà i coberta amb una manta suau. I ara llegeixo, i ara dormo i ara rumio…però en realitat va baixant l’escala amb cert garbo, vestida d’esport i abrigada amb un anorac gris que li van portar els reis. A una mà sosté la bossa de la brossa i a l’altre la corretja amb la Fúria que fa saltirons i es mou de manera nerviosa.

En arriba a baix, deixa la Fúria un moment tancada a l’escala i surt de casa per llençar la brossa. Amb un tros de paper de cuina aixeca la maneta del contenidor i llença la bossa. Es gira i sent el so sec i estrepitós de la tapa del contenidor en tancar-se i, al mateix temps, un dolor intens dins el cap, insuportable i terriblement estrany. Després, res.

-Mama!, mama?

La Nana crida a la mare, ha sentit un soroll que l’ha desvetllada i s’ha aixecat, el llum de l’escala encara és encès, la mare potser encara no ha sortit a passejar la Fúria. La Nana obre la porta que dona a l’escala, la Fúria xiscla i la mare no hi és.

La Nana, només té set anys i per primera vegada té un pressentiment fatal, percep que alguna cosa no va bé. Entra corrent a casa i desperta al seu pare i al seu germà.

-Papa! Nao! La mama, la mama no hi és.

-Nana, la mama és a passejar la Fúria, com cada dia

-Que no, que la Fúria està xisclant a l’escala!

En Pere Romagosa està confús, tot ha anat tan ràpid. La nena cridant, els xiscles de la Fúria a l’escala ressonant, el vent, els plors dels nens, la comissaria dels Mossos.

-Miri, senyor, la seva dona, probablement, haurà marxat amb les amigues, ja tornarà.

-Amb el xandall i sense diners ni mòbil! A dos quarts de set del matí?

L’agent el mira amb cara de, “pobre desgraciat”, la teva dona és a Bora Bora amb el professor de zumba. Però la Joana odia el zumba i no sent massa atracció pels monitors de res.

El Pere es una home tranquil. Li agrada fer muntanya i caminar llarg i lluny. Porta una editorial força exitosa i atrevida. En Pere és la parella de la Joana i pateix, fa vent i a ella aquesta so llarg i fosc li fa por, diu que són ànimes perdudes que expliquen les seves esgarrifances. La Joana sempre passa fred, tenir fred és terrible. Potser també té gana, ja fa un dia que no hi és. El Pere plora. A la Joana se l’ha empassat la terra o l’ha arrossegat el vent qui sap on.

Diumenge de mercat

/ Marieta la gitana / Deixa un comentari

Era l’estiu de l’any 23, les dues germanes havien acompanyat la mare, que duia el ventre inflat amb en Quimet a dins, al mercat del diumenge. En Joan les havia portat en carro, el tercer dels germans, un adolescent ben plantat i el preferit de la Leonor, i potser també de la Carmeta. Era dolç i sabia ballar tant bé!, les feia giravoltar per l’era i a elles els semblava que volaven.

El carro anava ple, préssecs, peres, ous, enciams i llet per vendre a mercat, si tenien sort, aquell dia en traurien molts cèntims i potser la mare els compraria sabates.

El pare no hi anava, havia marxat del Mas de bon matí i encara no havia tornat, deia que anava a Viladrau a fira, però la mare i els nois grans sabien que tornaria sense un ral ni cap dels encàrrecs. En Dalmau era aficionat a les timbes i a l’aiguardent. Era un bon home que estimava la família i guardava el Mas, però de tant en tant ho esgarrava tot.

En Joan les va ajudar a muntar una parada que feia força goig i es va quedar amb la mare i les noies una estona, ell anava i venia, la mare deia que festejava alguna mossa, però les noies desitjaven que això no fos cert. Tots estaven cofois i la venda anava bé, feia bo i la gent semblava contenta, en pocs dies arribaria la festa major i ja es deixava sentir l’alegria de gastar.

La plaça era plena de gent, dones amb faldilla llarga fosca, camisa clara i davantals. Algunes cridaven les virtuts de les seves verdures, i d’altres no feien tanta fresa. La canalla corria d’un cantó a l’altre fent de destorb a tothom. I a la baixada de les escales els homes feien tractes amb el bestiar i tastets de vi a la taverna. Regnava el xivarri sota l’immens plataner de la plaça, a les 12 en punt s’hi va afegir el so de les campanes que criden a missa i grups de dones i homes vestits amb pretensions que feien colles a la porta de l’església.

De cop es va sentir el soroll d’un home alçant la veu en un cantó de la plaça i gent que es bellugava ràpid i s’acostava als crits. L’aldarull es movia i la veu de l’home també. La Maria i les filles van posar cara d’espantades, coneixien aquella veu d’home. La mare les va abraçar i va amagar els dos caps roig vermell contra els seu pit. La Leonor i la Carmeta sentien la veuassa més a prop:

–           Cagun el Deu que t’ha cardat Tomeu! Estafador! M’has fotut els quartos trampós!

–           Pare, calli si us plau, ja ho arreglarem – era la veu xiuxiuejant i espantada d’en Joan

–           Joan, no em facis callar! Què mireu? Eh, què mireu collons de garses!?! – deia el pare mirant un grup de dones de dol que anaven a missa. L’home no s’aguantava dret anava ven torrat.

Les nenes sabien que el pare només bevia vi, que l’aigua en prou feines la tocava per banyar-se. L’alè i els petons tombaven del tuf, però la ingenuïtat deia que era perquè es fregava amb esperit de vi per no passar fred.

Aquell dia la Carmeta plorava i es tapava la cara i una Leonor de set anys s’amagava darrere la mare però no podia deixar de mirar l’espectacle.

La mare va treure un cop de geni i en to seriós però seré li va ordenar:

–           Dalmau, prou! Ja hem passat prou vergonya, puja al carro! – mentre li etzibava una empenta.

La Carmeta i la Leonor no ho va oblidar mai. La Carmeta mai va ser capaç de veure una gota d’alcohol, i totes dues fugien dels homes i dones que desprenien olors d’esperit de vi.