-Mira que n’ets de gelosa! Per què vas trencar la meva nina? Era tan bonica la pepa! tenia trenes de llana. La padrina, Deu l’hagi perdonada me l’havia regalada el dia de Pasqua. Clar, com tu no en tenies de nina. Eres una nena malcriada, sempre has fet el que has volgut, per què em volies fer mal?
A la Leonor li va quedar la cara desencaixada, primer de sorpresa, després se li va escapar una rialleta de pura perplexitat davant el comentari absurd de la seva germana.
-No riguis, com em podies tenir tanta malicia?
-Carmeta, ara recordes que fa 75 anys vaig trencar-te una nina? Quants anys tenia jo? 2, potser 3?
-Verge Santa, només tens memòria pel que vols! ara, la mare, en pau descansi, et va donar una bona bufa.
-No ens barallarem per una trencadissa de criatures, ara feia molt que no ens veiem. Tots son morts, només quedem nosaltres i els dos xicots petits.
-De ben petita ja vas donar molts disgustos a la mare, pobreta, nou fills va portar al món, en Salvador només va ser al món unes hores, pobret.
La Leonor va prendre la ma de la seva germana, va sospirar mentre l’estrenyia amb afecte i va xiuxiuejar: jo no n’he tingut de fills.
-Què has dit? Sóc vella i no hi sento. L’aparell de l’oïda val molts cèntims i això tan menut i delicat! no va bé, es trenca.
-Res Carme, res. T’explicava que els nostres nebots ja són grans, en Kiko i la seus dona tindran una criatura.