Calamars

Enriqueta fa dies que et penso i avui, finalment, m’he decidit. He somniat amb tu, sí, com ho sents.

Quin somni, tu. Jo encaparrada a fer els calamars farcits per la vetlla de Nadal, tal com els feia la mare, i que no em sortien. Mare Déu, quin malbaratament de calamars! I tu allà, com un estaquirot, mirant-me, somrient i anant fent que no amb el cap.

Que dic jo que, ni que fos un somni, em podies haver ajudat una mica. Ara tinc ansietat.

L’altre dia vaig veure un programa a la tele on un home explicava que tenim dues veus interiors, una sensible i poruga, com un galgo, i l’altra petita, mal parida, temerària i bronques, com un gos llepa-figues (ell deia melmelader), però jo ho dic com es deia a casa. L’ansietat és el llebrer. Soc un puto llebrer, Enriqueta, un puto llebrer.

(Caterina, focalitza. Parlàvem dels calamars)

Hòstia Enriqueta, ja tardes a passar-me la recepta dels collons. Que sí, que ja ho he mirat a la thermomix, però jo vull fer els de la mare. Perquè clar, si tiro de thermomix direu, aix que fa trampa, que no sap cuinar i no sé que collons. Doncs mira, bé que us ho foteu tot i gairebé llepeu els plats, colla d’ingrats.

Si t’he de ser sincera, jo volia fer canelons, però ja saps què passa, que no tenim màquina de fer botifarres i amb la picadora queda massa trinxat i pastós, vaja, que és una porqueria.

Mira que l’altre dia vam passar pels encants i vaig mirar a veure si en trobava alguna, però em van fer angúnia, allà, tot tirat a terra. Per cert, saps què ens va passar? Que en Pere Dalmau va veure una cadira on hi havia assegut un venedor de sabates de segona mà, allà, als encants nous, i va i el tio diu –Ostres aquesta cadira, és un clàssic! Val XXX € i està en molt bon estat. I va i li pregunta al senyor que venia sabates si li ven la cadira. L’home es va atabalar – ¿Dónde se sentaran las clientas?…en definitiva, li va acabar venent per X€. I ara ja pot venir algú més a dinar, hi cap un cul més.

(Caterina, focalitza, el farcit)

Jo crec que fer calamars farcits amb un aperitiu previ és una bona pensada. Què fem amb els adolescents? Jo els faig una hamburguesa i avall, que no m’agrada barallar-me. A la Rodoreda tampoc li agradaven les raons. Podria tenir el seu talent. No en tinc cap de talent, ja és ben trist, eh. Això, quan hi penso, també m’angoixa. Fa tres setmanes que l’ull esquerre no para de pampallugar-me a totes hores. La iaia Concepció diria: això passa tres dies abans de morir. Quin humor el nostre, el de la nostra saga, eh? Macos perquè sí, i optimistes! Qui ens va parir.

La carn picada la demanaré a la parada del mercat de la Roser, sempre em diu “reina” o “carinyo” i em fot molta gràcia. El darrer dia que hi vaig anar, hi havia a la cua un home de mitjana edat, ben arreglat, però esportiu. Anava amb una senyora molt gran en cadira de rodes. Tota l’estona que va esperar i mentre el despatxaven va estar acariciant el cabell de la seva mare i acaronant-la. Vaig pensar en la nostra de mare i em van caure unes llàgrimes que ni al Niàgara. Em vaig posar la mascareta i les ulleres de sol, sí, dins el mercat.

( Caterina, focalitza)

Tu passa’m la recepta i demà en parlem al gym.

Ah, calla, li dius al Ramon que porti vi, que si el sopar fa bola tindrem alguna cosa que ajudi a passar-ho tot. Cava no, per sopar no, que després tenim insomni.

Taràntula

El darrer carnaval, pre-pesta Cóvid, va ser una bogeria i la gota que va fer vessar la paciència de l’oncle. L’Oncle Raimon va deixar Barcelona i es va traslladar a Fígols. 43 habitants té Fígols, bé, ara, 44. L’oncle deia que volia quietud i que no podia esperar a estar mort per trobar-la.

Llogar el pis de Sarrià a qualsevol no estava als seus plans. L’oncle és un home anguniós per les coses de deixar els seus llocs i objectes en mans d’estranys.

El seu oferiment em va sorprendre i em va afalagar, alhora que em va suposar una gran alegria, em va demanar si li volia fer de masovera, i mira, sempre havia volgut viure en un barri de rics, però no m’havien anat mai bé els seus lloguer.

La meva nova llar és clara i té calefacció. L’interiorisme és una mica carregat, però l’oncle no té mal gust, així que m’hi vaig avenir de seguida. Un altra condició era fer-me càrrec del Satanàs, el seu gos.

Un animal adorable i tranquil, però gros i gandul com un liró. Tot i la seva mandra infinita, de cop i volta, agafa rampells d’alegria incontrolada. Penso que té algun tipus de trastorn. Una vegada, en un deliri d’aquest, movia la cua tan ràpid, amb tanta força, que l’oncle, en ajupir-se per agafar una sabatilla, va rebre un cop de cua tan fort i violent a la cara que va perdre un ull.

Ara, l’oncle, porta un ull de vidre. Com és un senyor atractiu i que no passa penúries econòmiques, es va poder fer un ull a mida que sembla de veritat i li atorga un aire distret interesant. Això sí, tot i estimar-se molt al Satanàs, després d’aquest terrible i desafortunat episodi, li va agafar cert temor.

Per això el Satanàs va entrar amb el pack masoveria urbana, amb totes les despeses de manutenció, perruqueria, veterinari i psicòleg per gossos. El Satanàs és un encant, l’única cosa emprenyadora és el tipo de socialització a la que m’obliga, amb altres humans a la consulta del psicòleg per mascotes. Un altre cosa que té el Satanàs son els gasos, és un gos gasos i fa unes llufes tan pudentes que m’asfixia les orquídies. Cal destacar que no és un gosset, és un llebrer negre, ossut, un paquiderm de de 30 quilos.

Sempre he estat una persona de gustos i amistats curioses i això ja em va anar bé per fer-me als meus veïns d’escala. Som, gairebé una família. Tanmateix, per arribar a aquest punt, han passat unes quantes coses.

Vaig arribar al número 33 de Negrevernís, principal segona, el dia 11 de març, dos dies abans de que ens confinessin a casa.  L’oncle em va venir a buscar amb el seu automòbil, vam carregar les maletes i apa, cap allà. En entrar al portal va aparèixer una dona gran de galtes vermelles i amb la permanent acabada de fer i d’un cabell blanquinós amb tons liles. Portava una bata de quadres de coloraines, com les que venen al mercat de Sant Antoni. Amagava les mans a les butxaques i va sortir del pis de porteria, a la planta baixa, amb cara de desconfiança. Quan va ser a prop nostre i va veure al meu oncle, va somriure immediatament.

Va agafar a l’oncle de les galtes i el va petonejar com si fos una criatura i ella una padrina. L’oncle es va tornar vermell com les llums de l’infern.

– Mira, Caterina, et presento la senyora Montserrat, viu i treballa a la porteria. Veuràs que és un àngel.

-Ai, senyor Raimón, quina pena que tinc que marxi. Què no l’hem tractat bé tots aquest anys?. Ara, vostè no s’amoïni que la Montserrat es farà càrrec de la seva neboda.

La dona va venir directe cap a mi i em va agafar la cara amb les dues mans, ho va fer amb suavitat i amb tendresa. Em vaig trobar estranya. Jo, una persona adulta amb la cara entre les mans molsudes i vermelles d’una àvia. Em va violentar i em va estovar alhora.

Vam agafar l’ascensor. L’ascensor de Negrevernís era de fusta, bonic i antic. Grinyolava quan estava en funcionament. Era ple de miralls i tenia un seient. Només hi cabíem dos. L’ascensor no es va parar a l’entresòl. Vaig pensar – Avui perquè portem la maleta, però jo pujo a peu, això és un piset de res. – Caterina, l’ascensor, com tot en aquesta finca té vida pròpia, de vegades et passeja, mai en va – Va dir l’oncle enriolat.

Un ascensor amb vida pròpia, el que em faltava a la vida!

-El veïnat, la majoria, són bona gent. Tenim alguna il·lustre excepció. Ja veuràs

Va acabar la frase i l’ascensor es va obrir al tercer pis. Allà, palplantada, llarga i fosca, una dona gran, però de cos altiu i elegant ens esperava. Vestia tota de negra i tenia un posat desafiant i mirada de menyspreu. Darrera seu un gos d’aquells una mica ridículs, un “caniche” pentinat de perruqueria, amb parts del cos rapades i altres amb pel llarg i arrissat. El gos bordava de manera histèrica.

-Vaja, Raimón, ara ens portes les teves fulanes? Això és una casa respectable.

-Caterina, et presento la senyora Lemmans, serà veïna teva. Per sort, de tres pisos més amunt.

-Si no vols problemes procura que el gossot aquest afillat no s’acosti a la meva princesa.

L’oncle va tornar a tancar la porta de l’ascensor i va prémer insistentment el botó del principal.

El meu principal és molt bonic i té un patí interior amb un jardí on sempre hi ha mitjons i joguines que llença la criatura del segon pis.

La primera setmana ja va baixa la seva mare a buscar el que el seu fill llençava pel balcó. Va sonar el timbre i vaig mirar per l’espiell, vaig veure una dona jove, guapa i que lluïa roba molt cara i original i vaig pensar: merda, una pija. Em vaig equivocar.

L’Úrsula és una dona fantàstica, amable, educada, bona companyia, glamurosa i amb mil talents.

Em vaig imaginar que tenia una galeria d’art o que era actriu de teatre, o alguna cosa relacionada amb la màgia que desprenia. Tampoc vaig encertar, és propietària d’una bugaderia industrial que factura un caleram.

L’Úrsula viu al segon amb el seu fill, en Valentí, i la seva parella, en Josep, un escriptor maníac depressiu que no surt mai de casa i tot el dia va en pijama i batí de llaneta. L’Úrsula va a festes, surt amb les amigues, és sociable, vaja, una senyora estupenda. La seva criatura és peculiar, però fa vida social. Semblen una família feta per força, doncs no, resulta que s’estimen i estan la mar de bé. Jo això ho sé perquè l’Úrsula i el Valentí baixen a berenar dia sí dia no. Bé, ella no berena, pren te verd que no engreixa. No li sobra ni un gram i es desviu per cuidar-se. Viu en una gran incoherència, es compra cremes per no envellir, però diu que quan sigui vella serà feliç perquè les àvies grassonetes són més maques, llavors es podrà engreixar. M’ha promès, que arribat el moment berenarem, cada dia una ensaïmada de cabell d’àngel al carrer Petritxol. Jo li dic a tot que sí, tot i que no sóc capaç de pensar més enllà de demà.

Anem al gra que fujo d’estudi.  Als matins, mentre esmorzo, sento la senyora Montserrat cantar. La senyora Montserrat és molt devota i escolta la missa a radio Estel a les 8. Un altra cosa que té la senyora Montserrat és una veu molt aguda i els seus cants litúrgics s’escampen per tot l’edifici com una màquina de fer forats.  Al estar confinats, gairebé es pot dir que el veïnat som un grup bombolla, un clan. I als clans hi ha de tot, la Montserrat que canta les misses i la senyora Lemmans que obre la finestra i posa al Julio Iglesias i al Raphael a tot drap per no sentir la veu de la Montserrat. És una manera com un altre de començar el dia, amb soroll i confusió.

La Senyora Lemmans, cap a les 10 surt del pis amb el gos i va escala avall, escala amunt. Quan es a baix, amenaça a la pobre Montserrat de fer-la fora de la porteria. Mentre parlen el gos histèric de la Lemmans borda descontrolat i el periquito de la Montserrat xiula, cada cop més alt.

L’Úrsula està amoïnada perquè al Josep l’afecta molt aquest rebombori. Ell està acostumat a no sortir de casa, però no a que tothom es quedi i faci aquest soroll. A més, diu que el Valentí comença a tenir miratges i a imaginar coses, pobre nano, tants dies solet, sense altres criatures.

-Ai Caterina- diu tota afectada mentre acaricia el Satanàs- el nen diu que a les nits, pel cel obert, puja i baixa una aranya gegant i que te molta por, i xiscla.

Jo la miro, no li ha quedat ni un pel del Satanàs enganxat a la roba, a mi em passa pel costat i sembla que hagi dormit a una gossera.

I Així, qui dia passa any empeny. Com estem avorrits, sovint, quan fa bo, fem vermuts al terrat i posem música, hi ha dies que ha vingut, fins i tot, el Josep, i vestit! No amb pijama! La senyora Montserrat puja les anxoves que neteja i sala ella mateixa. Aviat vam acabar sopant junts al meu pis, que és força gran.

Òbviament, l’única que no s’ha afegit mai als festejos és la senyora Lemmans i el seu gos. Que això,  la veritat està prou bé. La part dolenta és que ens espia i ens increpa des de la finestra:

-Mal parits, poca-vergonyes, us denunciaré a tots!

O no li fem cas o si ja anem una mica empitonats surt algun:

-Calla bruixa, mala Pecora, bandarra!

Ha passat força temps, i realment ens hem convertit en una família. L’única que surt de l’edifici de tant en tant, per anar a treballar és l’Úrsula, i el nen a l’escola. La resta treballem a casa i fem gimnàstica al terrat amb els vídeos de la Patry Jordán. La senyora Montserrat s’ha comprat un xandall i tot per internet. Em fa patir que no es trenqui la cadera.

Ara estem enfeinats preparant les festes, cada una de nosaltres es farà càrrec d’un àpat, total, no podem anar a veure la família. La senyora Montserrat ha posat un pessebre tradicional del tipus realment horrorós, amb figuretes de plàstic, riu de paper de plata i molsa de mentida.

Sembla ser que quan la Senyora Lemmans l’ha vist s’ha posat a riure de manera desagradable i ofensiva i ha començat una discussió extra, sessió de tarda. Amb el desgavell el gos de la senyora Lemmans ha entrat a la porteria, ha anat a la gàbia del Papitu, el perico, l’ha tirada a terra i s’ha cruspit l’ocell.

Mare de Deu quan ho ha vist la Montserrat, s’ha posat a cridar en ple atac de pànic

-Asesino, Asesino!!!

I si tu, a casa estàs tan tranquil, i sents una veu aguda en mig d’un atac d’histèria cridant : Asesino! Doncs t’espantes. L’Úrsula no hi era i en Josep ha trucat als mossos. En Valentí, que era a casa amb son pare s’ha posat a plorar i a xisclar: – segur que ha estat la taràntula, és dolenta papa, mata-la!

Total, que han vingut els mossos, que del batibull no sabien que passava i la senyora Lemmans ha aprofitat per dir que fèiem festes clandestines i no sé què. I els mossos ens han renyat una mica, però es que no hem fet festes. Som 5, amb el Satanàs, 6 i som grup bombolla.

La senyora Montserrat s’ha calmat després de tres copetes de conyac i un aigua del Carme.

-Miri agent, que aquesta senyora te un gos feo i antipàtic, una Marilyn d’aquestes que van pels puestos a lluir-se, i s’ha menjat al Papitu. Es un Asesino!!!!- i vinga a plorar.

Finalment, ha arribat l’Úrsula i amb el seu saber fer els ha explicat als agents que les dues dones grans repapiejaven i que “aquí no ha pasado nada”. I han marxat.

Poques hores havien passat d’aquest succés que hem sentit cridar la Lemmans al seu pis.

-La Marilyn! La Marilyn! Està cadàver.

A mi, tot això em dona mal rollo, tantes bèsties mortes a l’edifici, això porta mala astrugància.

Encara que sigui una bruixa, m’ha fet pena i l’he acompanyada al veterinari. Mentre, en Valentí em deia fluixet.

-Caterina, no vagis amb ella, és dolenta, és una taràntula!

El veterinari va confirmar que la seva gossa havia passat a millor vida. Sembla que empassar-se un periquito no havia estat una bona idea i el bec li havia fet un forat a l’estómac.

Des d’aquest fet la Sra. Lemmans s’ha tornat, si cap, més mala peça. No ens deixa viure, tot el dia tenim al Francisco i al Julio Iglesias dale que te pego. Vigila què fem, si estem junts, truca als mossos dia sí dia també- el que passa que ja li tenen la mida presa i no li fan massa cas.

La nit de Nadal l’hem de passar al meu pis, l’Úrsula s’encarrega del menjar, la Montserrat de les postres  i jo del vi.

La senyora Lemmans maquina com amargar-nos. Diu l’Úrsula que fa molt soroll a les nits, i darrerament més, que sembla que mogui mobles expressament i el Josep té insomni i el Valentí moltíssima por.

Aquest vespre ens hem quedat a xerrar del que farem i com pararem la taula i a quina hora cagarem el tió. A mitja conversa en Satanàs, que és el gos més gandul de Catalunya, s’ha aixecat de cop i ha començat a saltar i bordar com un boig. Ha sortit esperitat cap al patí interior i l’hem vist saltar sobre una aranya gegant. Amb les potes li anava donant cops.

-Va Satanàs, mata a la taràntula, mata-la!- cridava en Valentí.

El gos hi ha saltat a sobre unes quantes vegades per deixar-la feta una coca i se l’ha jalat.

Jo patia, després de la mala sort de les mascotes de l’escala, em temia el pitjor, però que va, ha fet quatre llufes pudentes i apa.

Ara en Valentí i en Josep dormen la mar de bé i la senyora Lemmans no l’hem vista més. Hem denunciat la seva desaparició als mossos, que, penso, que més aviat han respirat tranquils.

Bones festes i aneu amb compte amb les aranyes