Maravilla

-No, si a mi m’agrada estar sola.

I vaig veure que em mirava amb certa condescendència, com dient : vés quin remei, ningú t’aguanta.

Que una mica així també pot ser, o només és una sensació que tinc, que avorreixo a la gent. No tenir una gran autoestima també hi deu tenir alguna cosa a veure.

Però de fet, era cert. M’agrada estar sola, valoro el fet de fer, sense soroll, sense preguntes. No haver de fer cap esforç per ningú. No haver de parlar, només pensar i badar, viure a poc a poc.

Molta gent no en sap d’estar sola i quan tenen companyia no callen, m’atabalen. És bonic el silenci i si no parles, no la cagues.

-Has de venir! Serà divertit. No fotis, no pots quedar-te sola per Nadal.

-Doncs mira, sí, tinc ganes d’estar tranquil·la.

-Sí dona, sí. Tu sola, tot el dia amb el pijama de la Hello Kitty, escabellada, menjant truita i bevent vi, quina decadència! Loser- I mentre ho deia, de manera airada, posava els ulls en blanc i feia ganyotes. M’irritava aquella conversa.

-No passis ànsia, em posaré un vestit de lluentors i beure xampany. Fins i tot em pintaré les ungles de vermell. Ja em faré un selfie. I ara, m’hauràs de perdonar però tinc pressa per arribar a casa i estirar-me al sofà i comptar les teranyines, que ahir em vaig quedar a mitges.

El dia de Nadal em vaig llevar cap a les 9 i vaig sortir a caminar per la muntanya. Si no tinc pressa, faig durar els passejos, ho faig llarg, m’agrada saber que no he de córrer, que tant és quan acabi. Però aquell 25 de desembre feia fred. Era un dia lleig, humit i boirós i em va vagar d’anar a casa cap a quarts de dotze, somiant amb la dutxa calenta i un pijama embuatat que m’havia enviat la tieta Agustina, de viatge a Lapònia.  I, oh, destí fatal, a la porta de casa hi havia en Bernat esperant.

-D’on vens? Si avui els gimnasos estan tancats. Va, dutxa’t i vesteix-te . L’Enric ens espera, es decebria molt si no anessis a la seva festa.

-Et vaig dir que no volia anar enlloc.

-Em sap freu, has de venir o em quedo aquí amb tu i no penso callar en tot el dia. Vaig fer un esbufec que va durar una eternitat.

Em vaig dutxar i posar el vestit amb faldilla de tul, unes botes militars, em vaig pentinar amb dos monyets, un a cada cantó del cap i em vaig pintar els llavis vermells corall. Davant del meu outift, en Bernat, em va mirar de dalt a baix i se li va escapar un somriure discret. Quina decepció, era una provocació, esperava un- On vas així, que ja ets grandeta? Sembles la monyos….No sé, alguna reacció contundent. No va dir res.

L’Enric tenia un principal al carrer Hospital, era un pis gran, amb ínfules d’un altra època, o d’un altra vida, potser. L’Enric tenia aquest pis i moltes d’altres coses. En aquest pis hi dormia, no es pot dir que hi vivia, perquè no vivia, feia veure que vivia, però dedicava tant esforç a fer veure que aquella farsa era vida, que no devia tenir massa temps per viure de veritat. Era el ric de la colla, vivia a Ciutat Vella perquè feia bohemi. L’Enric era un imbècil motivat, un traficant de drogues, un gilipolles i un tio, que de jove, havia pagat a un altre estudiant perquè anés a la facultat d’història a fer els exàmens per ell. I així es va convertir en llicenciat en Història i no se quantes coses més, sense haver fet mai un examen, ni trepitjar la facultat.  Tenia una filla, la Lila. La mare de la criatura havia marxat. No sé ben bé què li va passar aquella noia. Consumia massa del producte que comercialitzava el seu estimat, la van portar en un centre de desintoxicació i no la vam veure mai més.

Jo menyspreava l’Enric i l’ignorava tant com podia, però la resta l’adorava, es deixaven comprar amb facilitat. De fet, no vam ser mai amics, compartíem amics. El pitjor es que aquest desagradament no era mutu. Sovint, semblava que ell em buscava i tot. Em crispava els nervis. Era un home manipulador, amb una ànima més fosca que el carbó de cremar.

El Nadal d’una colla d’arreplegats que teníem la família lluny, o no en tenien, havia de ser al principal de l’Enric, així l’alcohol i la cocaïna eren de gorra.

Vaig anar esbufegant tot el camí, el Bernat em feia córrer.

-Va ,que ja s’hauran fotut el vermut!

-Se’m desfaran els monyos. Vaig arrossegant la bufanda, ecs, quin fàstic.

En arribar al pis del carrer hospital ja anaven tots borratxos. Era una estampa una mica grotesca. L’Enric vestia roba cara i extravagant, semblava un avi disfressat. La mala vida l’havia envellit.

A la taula, assegudes, hi havia la seva mare i la senyora Rosa, la mestressa d’un meublé de la Ronda Sant Antoni, que ningú sabia quina edat exacte tenia. Jo no vaig saber mai si estava viva o era una mòmia. Tenia la pell de pergamí i lluïa vistoses joies de quincalla i pells de guineu. Feia olor a perfum ranci, maquillatge passat i llet agre. La mare de l’Enric provava de copiar-la i el resultat era terrible, la silicona havia fet estralls.

Al mig del menjador hi havia un tió tapat amb una tela prima. La Lila seia al costat del tió i mirava de tapar-lo. Quan la nena em va veure va venir directe cap a mi.

-Em pensava que no vindries, estava horroritzada d’haver d’aguantar aquesta colla de tarats jo sola.

-He vingut només per tu.- vaig mentir. La Lila em feia llàstima, que hagués de viure amb aquella gent era molt gros, i alhora, era una persona petita realment inquietant.

-Vine, t’ensenyaré el meu nou jardí.

La Lila, una nena de deu anys amb una vestiment força semblant a la meva, m’agafava la mà i em portava al pati.

El fred del pati em va estremí, surava una humitat enganxosa i espessa. La Lila es va posar davant meu amb les mans a la cintura, va alçar un dit i va assenyalar una colla de testos. Una esgarrifança se’m va enfilar per l’espinada. A cada torreta hi havia un nino, tipo airgamboy, plantat de cap, mig enterrat, amb els peus que li sortien a la superfície.

-Lila! Has enterrat els ninots???! Per què?

-Eren dolents, elles els vigilen, que no s’escapi cap. – va senyalar a un altre cantó on hi havia una filera de Nancys, Barbies i altres nines, totes armades i amb roba de camuflatge.

Després va voler córrer a dins un altre cop, va dir que patia per la integritat del tió i per si passava fred.

Dins al pis hi havia molta gent i soroll. L’Enric seia a la falda de la senyora Rosa, vaig imaginar-los als dos momificats, enterrats agafats de la ma.

De cop, l’Enric es va alçar, va parar la música i va dir, amb un to de veu alt:

-Estimats amics, abans de dinar, Cagarem el tió!!!!- Semblava un predicador evangelista disfressat de gàngster.

Va haver-hi un gran rebombori de crits, xiscles i disbarats. La Lila no volia deixar d’abraçar el tió, així que el seu pare la va treure de males maneres, d’una estrebada.

-I la primera serà la meva estimadíssima Caterina!!!

Vaig posar els ulls en blanc i vaig emetre un buffff llarg i sonor. Però estava en un cul de sac i no tenia escapatòria. La Lila, amb els ulls inflats de plorar, es va posar al meu costat.

 Caga tió
avellanes i torró
no caguis arengades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons
Caga tió’
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó
Caga tió!

Vam aixecar el llençol i vaig poder veure una caixeta petita on posava “Caterina”. La vaig desembolicar amb desgana. Davant la meva cara de desconcert va aparèixer un anell molt brillant. Llavors, dins aquell context surrealista i absurd , l’Enric em va demanar matrimoni.

Però mira que s’ha de ser imbècil! Si fa vint anys que em veu i mai hem estat amics, què cony li pot fer pensar que mi vull voler casar ?!?!

Aleshores, va succeir un fet encara més impressionant, el tió va començar a convulsar, a vomitar, a cridar:

-No he sigut jo, m’han obligat!

Seguidament es va sentir un pet i van sortir dos regals més, un paquet per l’escudella de pasta maravilla i una Nerf.

D’una revolada vaig prendre la Nerf i vaig fer un tret a l’aire que va sonar com si fos de debò. Es van ginyar els molt cabrons. Em vaig posar el tió sota el braç, vaig agafar el paquet de pasta i vaig sortir d’allà cagant llets.

No vull pensar la fila que fotia corrent per les Rambles amb un tió, un paquet de sopa i una pistola de joguina i vestida de ballarina punk.

En arribar al meu edifici vaig pujar fins al tercer tan ràpid que semblava que volés. Em vaig escarxofar a la butaca del menjador, exhausta i amb el cor disparat.

Semblava que m’anava calmant quan el timbre va sonar. Vaig tenir por, l’Enric era gent d’aquella que té tractes amb mafiosos, bé, com ell. Mafiosos cutres, però xungos.

Sense fer soroll vaig mirar per l’ espiell. Vaig respirar més alleujada, era el veí guiri de l’àtic. Un home estrany però força interessant. El porter m’havia explicat que era músic, tocava l’arpa, que es veu que no hi ha gaire gent al món que toqui l’arpa, i encara menys que la faci sonar bé i que aquest en qüestió era boníssim i tocava amb l’orquestra del Liceu i no sé que del conservatori. I a mi els bohemis de debò em fan por, perquè t’hi acabes enamorant i està comprovat que són l’autèntic caos.

Vaig obrir lentament, mentre la porta deixava escapar un grinyol llarg i agut.

I el vaig poder observar amb parsimònia, un home alt, esprimatxat, amb el cabell clar, una mica escabellat i una barba desendreçada. Vestia elegant però amb sobrietat i somreia sincer, mostrant una renglera de dents blanques i ben col·locades.

Amb un català força estrany però bonic i seductor em va dir, tot seguit, gairebé sense respirar i que em va fer patir per si s’ofegava.

-Senyoreta, l’he estada observant per la finestra i l’he vista entrar molt atrafegada, espantada, esbatanada i sobretot, m’he amoïnat molt perquè portava una Nerf i anava sense ulleres de natació, i fer guerres amb Nerfs sense ulleres té un cert perill. Ah i no m’agraden les guerres de res, tampoc les de mentida, sóc d’angoixar-me. I es clar, des que visc aquí, com que no conec massa gent, passo moltes estones a casa i observo, i l’ha veig entrar i sortir i sembla tan, tan, no ho sé, que penso que m’agradaria que parléssim vostè i jo, i com ara l’he vista així i és el dia de Nadal doncs, bones festes i no es faci mal. Vol dinar amb mi? Tinc un tronc de Nadal del meu país. I veig que té un paquet de sopa “maravilla”

-Sí, me l’ha cagat aquest tió que he robat, l’estaven torturant.

-Llavors l’ha alliberat, ha fet bé. Al meu país si et regalen pasta maravilla et desitgen fortuna i viure envoltada de bellesa. Sí té caldo ens la podem menjar i tindrem assegurada una sort immensa, incommensurable.

El vaig deixar entrar a casa i encara hi és. El seu nom és Olaf, com el nino de neu d’una pel·lícula fleuma. Però ni és un nino, ni és fred, ni és fleuma, bé, potser una mica sí.

L’Olaf em va mirar amb aquells ulls enormes de color de mel, darrere els vidres plens de ditades de les seves ulleres i em vaig rendir. Ens vam menjar l’escudella, vam brindar en italià o alguna cosa semblant i tot es va anar enredant i quan me’n vaig adonar feia dies que esmorzàvem pandoro plegats.

I es que l’home toca l’arpa i jo no sé si vosaltres heu sentit mai a ningú que toqui l’arpa, però ai Déu meu. Us ho recomano.

El dia de cap d’any, a mig matí, mentre l’Olaf em feia un concert van trucar a la porta. Allò em va molestar, qui tocava els nassos un dia com aquell i en un moment d’intimitat i amor?

Era en Bernat, neguitós, amb els ulls plorosos i un estat d’agitació inusual. Va entrar a casa sense demanar permís.

-Que no saps el què ha passat? No, es clar, tu vas a la teva, com sempre. I aquest qui és?

-És l’Olaf, em toca l’arpa.

Va fer una ganyota i amb un to de veu un pèl histèric va dir

-Posa les noticies, va vinga!

Vaig posar la televisió i el primer que va aparèixer va ser un lloc que jo coneixia. Sortien cotxes de policia, mossos, davant de casa de l’Enric. Vaig pensar que l’haurien detingut per tràfic d’alguna merda, però no.

La periodista parlava de que la filla havia denunciat la desaparició del pare, havia anat acompanyada de la seva àvia a la comissaria dels mossos. La policia havia buscat l’Enric Llobet per tot arreu. Finalment el seu cos sense vida va ser trobat dins un congelador, a casa seva, juntament amb un munt de ninos airgamboy i una dona gran que no podien determinar si havia mort llavors o 100 anys enrere, una tal Rosa, molt coneguda al Raval. La policia sostenia que era una venjança entre mafiosos. A la pantalla, al fons de la imatge, en un racó, vaig veure la Lila, amb un somriure distret i vaig llegir els seus llavis.

-Era dolent, Caterina, ara ja podem estar tranquil·les.

 

Molt bones festes, molta sopa maravilla i si pot ser que trobeu algun Olaf/a que us toqui l’arpa

 

 

 

El pequinès

Es va despertar de sobte, amb un desassossec estrany, peculiar. Estava suada i tremolosa, amb un malestar inexplicable. Estava segura de fugir d’algun lloc, potser un malson.

Va quedar-se una estona quieta, tapada fins dalt dins el llit, no estava bé, li feia mal l’esquena.

-Què vaig fer ahir abans d’anar a dormir? Tinc el cap espès. – Va pensar la Caterina mig ofegada sota la vànova.

Llavors va recordar el sopar amb en Bernat al japonès. Els dijous sempre s’enredaven a anar al cine i a sopar fora per comentar la pel·lícula. No recordava haver begut. Al final, sí, al final havia sortit el cuiner, un noi japonès molt eixerit, company de classe de jardineria del Bernat i els va servir un xupito d’alguna cosa indeterminada, embafadora com un xarop i d’un verd entre nuclear y sabó de plats.

Va fer un bot i va sortir del llit, fent saltirons de puntentes, com si el terra cremés, va arribar a la dutxa. L’aigua s’ho emporta tot. Es va pentinar i pintar els llavis vermellosos, sense parar massa l’atenció en el que feia. Va agafar la bossa i va anar baixant l’escala mentre cantussejava una cançó que no recordava on havia escoltat.

Feia un dia esplèndid, quines ganes de estar contenta tota l’estona. Va entrar a un cafè a esmorzar.

Va seure al costat del finestral de cortines pesants i farcides de pols que pretenien ser elegants. Gaudia de les torrades i el cafè com si fes segles que no esmorzes.

Un home gran, amb els cabells i la barba d’un blanc esgrogueït, seia en una taula propera, parlava xiuxiuejant i gesticulava en una conversa imaginaria. De sobte, l’home va clavar els ulls en ella i va exclamar:

-Enriqueta! On eres? T’he trobat tant a faltar!

-Senyor, es confon

L’home es va apropar molt, estava visiblement emocionat. La mirava amb els ulls negats de llàgrimes, velats pel tel de la vellesa. Li tremolaven les mans i la veu. Feia olor de roba guardada, de temps, tabac i solitud.

Ella es va commoure, no sabia que dir-li, ni com ajudar-lo i alhora es delia per marxar corrents d’allà.

Un cambrer es va apropar a l’home:

-Vinga, Quimet, no m’espanti la clientela, acompanyi’m.

L’home es va allunyar pres de la mà pel cambrer, capcot, enyorat.

Va tornar la sensació d’acabada de llevar. Va pagar i va marxar.

Va enfilar pel carrer del arbres, una fresca suau li va provocar una esgarrifança però, els primers rajos del sol li van escalfar la pell i es va refer.

S’havia relaxat. Va seure a la parada del 54 i va aclucar els ulls mentre somreia. De cop, una cridòria jove i estrident, i unes mans que li tocaven el braç. Dues noies, adolescents, potser 15 o 16 anys, davant seu, esvalotades.

-Ai, Vicky, tia, on eres? Fa una setmana que no vens a l’insti i els mossos i els teus pares et busquen. Que fort, que fort! Vas pirar amb el de mates, no? . Quins llavis tan vermells, no?!

A la Caterina no li sortien les paraules, no tenia forces, no entenia res. Es va alçar i va començar a córrer. La seguien, una trucava per telèfon. Va agafar un taxi i va donar l’adreça del Bernat al taxista.

Seia al seient del darrere del taxi i sentia el seu cor embogit.

-Calma’t Caterina, calma’t, deus d’estar enfebrada.- es deia a ella mateixa en una conversa estranya i intima.

Va alçar la vista i va veure que el taxista la mirava encuriositt.

-No em passa pas res, tinc un mal dia.

-¿Sabe que es usted el clon de mi hermana gemela? Se fue de casa con 16 años, huyó con una amiga, nunca volvió. ¿vos sos de Buenos Aires?

El cap de la Caterina estava a punt de fer una gran explosió. Tenia els ulls esbatanats i se li havia desfet mig monyo.

Va obrir la porta en un semàfor i va arrencar a córrer, no va aturar-se fins al número 23 del carrer de les acàcies. Va pressionar amb força i compulsivament el timbre, amb insistència i obsessivament, perdent del tot la noció del temps.

La porta es va obrir de cop, era en Bernat, escabellat i en pijama.

-Què et passa? Perquè truques així? T’has begut l’enteniment?

Llavors la Caterina es va desfer, va encetar una tanda de plors, sanglots i explicacions confuses mentre en Bernat la mirava absolutament desconcertat.

-No m’havia fixat mai que ets ben igual a la meva tieta Conxita, Déu l’hagi perdonada.

La Caterina va anar de pet al quarto de bany i es va mirar al mirall: Hi va veure la cara de la seva besàvia Maria Antònia.

Absolutament pertorbada i en un atac de bogeria es va dirigir a la finestra per llençar-se al buit, però va ensopegar amb la catifa i va caure estesa a terra.

En Bernat la va arrossegar fins la banyera, la va posar a dins i la va dutxar.

Semblava una nina trencada, amb el pintallavis i el rímmel escorregut.

Després de tranquil·litzar-se li va explicar a en Bernat, amb un precís ordre cronològic, tot el que havia succeït des que havia posat el peu a terra aquell matí.

En Bernat la mirava amb curiositat i amb un lleu posat d’idiota, potser per la son, potser perquè era el seu posat habitual.

Ella li parlava solemne i amb la seriositat i dramatisme que el moment demandava, però no podia deixar de mirar una lleganya gegant i seca, creant una crosta a l’ull dret del noi.

-I Bernat, no se què em passa –somicava. Per acabar dient:- treu-te aquesta cosa fastigosa de l’ull!

-Això deu ser cosa del Pequinès segur, sempre fa experiments.

-Qui collons és el Pequinès?!!

-El meu amic del restaurant, l’Oleguer.

-Però si és japonès,

-Que no, que és d’Olot. El seu avi era de Pequí, no en té res de japonès.

En Bernat es va rentar la cara. La Caterina va enfonsa el cap a l’aigua i el va treure quan es començava a ofegar.

Amb la cara neta van marxar tots dos al restaurant de l’Oleguer. El van trobar dinant peus de porc amagat a un racó. El noi semblava content de tornar-los a veure. La Caterina es va sorprendre de la seva veu greu i seductora que parlava un català d’Olot magnífic, no el recordava així la nit abans.

Quan la Caterina, que anava agafant un posat de coqueta i una mica fresca, li explicava la seva desventura, el xicot anava canviant de fesomia i va perdre la gana, es va aixecar de cop i va desaparèixer, per tornar en un parell de minuts amb una ampolla de licor estranya. Amb un cop sec la va plantar damunt la taula.

-Quin licor oriental ens vas donar?

-És ratafia amb unes gotes de Fairy i un polsim de cendres de la incineradora de morts de la Garrotxa. No em mireu així, fèiem proves, ahir em vaig equivocar d’ampolla, algú la va canviar de lloc.

La Caterina va anar al lavabo i va rojar fins al primer glop de llet materna. Va sortir de la cambra de bany pàl·lida i prima.

-Si ho has tret tot, potser ha desaparegut l’efecte, tot i que hem fas pensar molt en….

-PROU! Busca la manera de curar-me!

-Penso que l’ única manera es que prenguis ratafia de la terra sense adulterar.

Va fer una ganyota de desgrat. Va prendre l’ampolla de ratafia pura, va anar cap a la pica, va posar el tap a l’aigüera, va abocar l’ampolla i va submergir la cara a dins el líquid color ocre.

En sortir dels serveis era 10 anys més joves i d’una bellesa enlluernadora. Va seduir l’Oleguer. Van ser feliços els tres mesos d’estiu i després es van oblidar.

De l’encanteri no en va quedar res, no sabem si pel vòmit o per l’efecte de fer immersió dins la ratafia.